Lligada a uns fils escric

Un relat de: Petit moment

Bon dia, em presentaré.
Sóc… No ho sé el que sóc. Potser sóc humana, potser una marioneta. Visc així des de fa temps: suspesa en l'aire per uns fils invisibles dels que en desconec el propietari. Em moc dansant com si acariciés l'aire. Sí, l'aire, quan li agraden les meves carícies em dóna llibertat; però, a vegades, si no em moc prou suaument, li faig mal. I és llavors que els meus moviments passen a ser bruscos i senzills, perden tota fluidesa i desobedients em porten on volen. Els fils s'entortolliguen, m'estrenyen els músculs de tot el cos, m'oprimeixen el pit i m'estiren de les espatlles. Llavors, jo no sóc jo, jo sóc ell, esclava del titallaire.
M'agradaria saber qui és, saber què vol de mi i perquè em moc sota les seves ordres. Però no puc, car uns fils em bloquegen el coll i m'impedeixen aixecar massa el cap i és per això que mai li he vist la cara. Suposo que deu ser un gegant que viu suspès a l'aire més amunt que jo, perquè no li he vist mai ni peus ni cames. Al meu voltant només hi ha aire.
Suposo que, si un dia tingués prou força per aixecar el cap, el veuria. Veuria les soles de les seves sabates, els baixos dels seus pantalons, les mans amb què em domina i suposo que fins i tot li podria veure la cara.
Fa tants anys que visc aquí… de fet, no recordo haver viscut a cap altre lloc. Un cop ho vaig intentar, vaig intentar alçar el cap però, just en el moment que l'hauria vist, un dolor enorme em va travessar de dalt a baix i em va fer perdre el coneixement. Vaig restar dies i dies inconscient sense sentir, sense veure, sense pensar…
I us preguntareu què hi faig aquí, si menjo, si ric. Doncs sí, sóc persona i per tant necessito menjar, necessito riure i necessito pensar. Per ami no hi ha dia ni nit, sempre visc envoltada d'aquesta tènue claror. Per tant, el pas del temps és per a mi un misteri i el mesuro per àpats: tres àpats fan un dia, set dies una setmana, quatre setmanes un més i dotze mesos un any.
De tant en tant, apareixen al meu voltant bombolles que, ingràvides, porten el meu menjar. Unes dolces, altres salades, alguna d'amarga; però totes més o menys bones. I molt més sovint vénen unes bombolles molt més petites, transparents i força brillants que es mouen animadament, és l'aigua, que em dóna la vida.
Sí, la vida. Quina vida més peculiar que tinc, ho sé. De parlar, només puc parlar amb mi mateixa; el riure, me'l reservo per quan tingui algú amb qui compartir-lo… Però bé, sempre em queda pensar, olorar, escoltar…
Molt de tant en tant, l'aire em porta olors i jo delerosa per esbrinar-ne l'origen les flairo incansablement. Són flaires de menjar, flaires d'herba, olors de persona… Són totes aqueslles olors en les que vosaltres viviu submergits, però jo només les sento de tant en tant. I quan les sento recorren el meu cos un munt de sensacions: alegria, tristesa, goig… però mai indiferència. De fet, encara que les olors siguin molt tristes, em dol reconèixer que m'agrada sentir-les perquè són la meva porta cap al vostre món, me'l permeten imaginar, descobrir-lo i viure'l.
A més de flairar per entretenir-me observo la llum; abans he dit que vivia sempre en una tènue claror, però fins i tot les coses més immutables pateixen petits canvis i jo m'he convertit en una especialista en detectar-los. Quan hi ha una mica més de llum, vol dir que és de dia i que brilla el Sol; quan aquesta llum no hi és, a dalt és de nit; però si entrevec puntets de llum, vol dir que s'han encès les estrelles.
Les estrelles deuen ser com jo: menudes, lentes i perdudes enmig del no res. Els desitjo que tinguin ulls, nas, boca i orelles per tal de poder viure i fer seu el vostre món que tant m'agrada imaginar.
Bé, ara que ja us he parlat de la meva vida, em toca dir-vos el que sé de la vostra. I poca broma, que tot i que no pugui veure-ho, ho sento i ho interpreto tot. Sé que en el vostre dia hi ha tres coses bàsiques: menjar, treballar i dormir. Menjar i treballar ho feu quan hi ha llum, és a dir quan és de dia i dormir, de nit encara que entre els vostres hi ha algunes excepcions. Sé que viviu en famílies que creixen o disminueixen amb el pas del temps. També sé que passeu molt temps quiets mirant un aparell o trossos de paper i sembla que us agrada molt, encara no sé perquè. És graciosa la vostra vida: dediqueu molt de temps a treballar per aconseguir coses que us permeten adquirir menjar; no seria més fàcil buscar vosaltres mateixos menjar i aigua dedicant tan sols una quarta part del temps que dediqueu a la feina? I no seria millor jugar, parlar, riure o caminar que mirar tan repetidament aquell aparell?
Quan aquesta carta, lligada al globus que penes i treballs m'ha costat d'aconseguir, arribi a vosaltres espero que em resolgueu alguns dels meus dubtes envers la vostra vida, els que a dalt he qualificat de graciosos.

Gràcies per tot.

Comentaris

  • Molt bé petit moment!![Ofensiu]
    nefer | 10-11-2006 | Valoració: 10

    Molt bé, m´ha agradat molt. Continua així. I a veure si n'escriua algun altre, que trobo a faltar els teus relats!!
    Petons