La plaça vella

En un poble no gaire lluny d'aquesta Barcelona, que representa perfectament la vida de ciutat, s'hi pot trobar una plaça: la plaça vella.
Aquesta plaça neix on es creuen els dos carrers principals del poble: un, el carrer de la Carnisseria i l'altre el carrer de Baix. És petita, i els edificis que l'envolten dibuixen una circumferència perfecta; són edificis de dos o tres pisos vestits de pedra antiga, tots i cadascun d'ells tenen un parell de balcons petits i inestables, adornats per flors i plantes.
Els nens fan guerra d'aigua a la font del mig de la plaça; i d'altres enfilats als cirerers cacen les ultimes cireres de l'any. Als portals de totes les cases hi ha un parell de cadires, en unes hi seuen àvies que fan petar la xerrada, avis jugant el dominó, i altres esperen ser ocupades. Els nois i noies fan broma asseguts als tamborets que abans havien pertangut al bar. A l'únic banc de la plaça, dues dones amb una panxa digne de les criatures que esperen, s'ensenyen una a l'altre els vestits que estan teixint. Dintre l'ajuntament, l'alcalde juga un solitari. Al forn, dos homes de mitjana edat, un de ben pelut i l'altre ben pelat, fan cua mentre comenten com n'és de calorós el temps que fa. Dintre la carnisseria, la jove dependenta tonteja amb el fill de l'alcalde. Pel carrer de Baix arriben dues dones ben calçades que tornen d'una excursió.
Els únics vehicles que tenen accés a la plaça, són el cotxet d'un nadó i les bicicletes que fan córrer un grup de nens i nenes. Potser són els adoquins que cobreixen el terra, vells i aixecats que allunyen als cotxes d'apropar-s'hi.
El sol, ja comença a decaure, i les ombres s'allarguen agafant tamanys descomunals. Les rialles dels nens, la xerrameca dels avis, i les bromes dels nois s'apoderen d'aquella tarda d'agost.
Sorprenentment, tot i que la data assenyala barcelonins, al poble no n'hi ha ni un. Potser és que la màgia d'un vell poblet perdut enmig dels camps, no ha arribat als ulls de tots els altres, i molts, esperen que mai hi arribi.