La perla

Us heu fixat mai en les formes que dibuixa la sorra sobre el fons marí? Són figures precioses, d'origen místic que deformen els corrents marins. Pots mirar al fons del mar un cop cada minut durant hores, i de les formes que hi veuràs no n'hi haurà cap d'igual, i cadascuna serà més meravellosa que l'anterior. Es tracta d'un art efímer, al que donen vida milers de granets de sorra insignificants.
El més curiós és que tots els grans de sorra que creen constantment formes envejades per a milers d'artistes tenen un desig en comú: entrar a dins una petxina i estar tancats allà dintre durant anys, fins a sortir-ne convertits en una pedra perfecta, blanca, brillant i preciosa. Tots somien en convertir-se en perles.
Un dia, un gra de sorra ho va aconseguir, mentre una petxina badallava, va entrar-hi a dintre. De cop i volta tot va ser fosc, però ell l'únic que pensava era en com seria al cap de deu anys. Van passar dies, setmanes i anys en la foscor, asfixiat pel nacar. Estava impacient perquè algú obrís la petxina i el descobrís, només pensava en el dia en que formaria part d'alguna joia cara i preciosa.
I finalment va arribar el dia. Va sentir un soroll molt fort i algú va agafar-lo. Era un home barbut i envellit que en veure'l es va a posar a cridar d'alegria.

- Ja en tenim una altra! Aquesta és la més grossa de totes! En podrem treure forces diners!

Mentre deia aquestes paraules, l'home la va dipositar en un pot, a ella tota sola. Després de passar-hi molts dies tancada en aquell pot amb olor a peix mort, una mà jove la va agafar. El seu propietari, un jove joier, va mirar-la atentament i tot seguit decidir fer-la servir en el collaret de la senyora Montpou.
La va foradar, la va polir i netejar fins que va ser la perla més bonica de totes, n'estava orgullós. Quan va arribar el moment la va enfilar enmig de tot de pedres petites de valor incalculable.
El senyor Montpou va arribar al taller, i li va demanar al joier que li entregués l'encàrrec, en veure el collaret, va saber que a la seva dona li encantaria, i va pagar una fortuna al joier amb un somriure als llavis. La perla, va viatjar, tancada en un estoig. Allí sentí que era única, que s'havia convertit en una joia i que el seu valor era molt superior a totes les pedres que l'envoltaven.
Arribada la nit, el senyor Montpou, va regalar-li a la seva dona el collaret. Celebraven les noces d'or. Ella tan contenta com estava, va besar-lo i abraçar-lo. Es va posar el collaret i van sortir a passejar en plena nit d'hivern, quan van arribar a casa, la senyora va guardar el collaret a dintre el joier.
Després de setmanes d'estar envoltat de riqueses, en un joier fosc i atapeït de pedres precioses, el gra de sorra es sentia insignificant. Formava part d'una història molt bonica, però ell ja no era un artista, ni tan sols era important, ni car, ara ell era una perla més en una casa atapeïda de riquesa. La senyora Montpou, el va treure dos o tres cops d'aquell joier, un per anar a un bateig i l'altre per ensenyar el collaret a una amistat.
Anys després, els senyors Montpou van morir. Totes les seves pertinències van passar a càrrec dels seus fills, excepte dos coses: les aliances i el collaret de les noces d'or; que van anar a dintre el sarcòfag, a fer companyia a la vella parella.
-Tan important que jo per la parella, se'm en volen endur al més enllà- es deia el granet. Però per crueltats de la vida, la parella va desaparèixer i la perla va acabar esquerdada i envoltada pels cucs, dintre la foscor d'un sarcòfag, esperant algun dia poder tornar a la mar.