L'Irredentista 6 Continuacio i fi

Un relat de: Bernat66
La primera plantada que hi va fer, va ser la de dos xiprers vora el casot. Quan va tornar dos dies després, havia plogut i els arbres havien desapareguts, robats. En va parlar al seu amic metge que va poder constatar la seva ràbia i la seva decepció. Quan va tornar la setmana següent a la vinya, els xiprers havien tornat, encara més verds i drets. Hasta n’hi havia un de més a prop de la taula. Quan va assabentar el seu amic metge dels fets, el seu somriure mofeta no va enganyar ningú. És molt entendridora la visió d’un amic poc avesat a les feines camperoles, venint a plantar d’amagat dins les boires de l’alba, tres xiprers per esborrar el desengany d’un altre amic. Només ha sobreviscut aquest de dalt del casot. Els altres van agafar anys després la malòria que els fan assecar i els mata.
Gràcies a ell va poguer fer reemplaçaments de metges. Al riberal on va conèixer i curar els conreadors de prèssecs i un cop a la muntanya, a l’ivern, que va ser tota una aventura, però això podria inspirar altres narracions i hom no voldria atabalar el lector.
Li va, també, fer conèixer un jove ensenyant que presentava un problema de salut que tocava a la seva especialitat. S’havia de fer una operació arriscada, poc practicada alhora. Així el va poguer confiar als praticians competents de la seva universitat d’origen.






Era, i sempre és, un defensor aferrat de la causa. Ja havia fet una feina notable i feria una feina considerable un cop restablert.
El treball de la seva generació va ser de fer respectar i d’ensenyar l’unitat de la llengua del país, de fer conèixer el valor de la cultura que porta, sense exclusiva, defugint tota deriva nacionalista.
Encara avui, il dottore pot constatar el bon resultat persistent.
Hom pot considerar, amb la perspectiva del temps que això fou la contribució la més important dil dottore a la defensa de la cultura del país.
El va ajudar també la família que encara té al país.
Un cosí del ban de l’àvia paterna és un cirurgià de renom. No l’ha vist mai però havia anat a visitar els seus pares amb els avis. El rep molt cordialment i li dona una llarga llista de metges, companys d’estudis, que s’han instal.lats, amb la seva recomanació.

Tot aixó ajuda l’instal.lació al país. El seu somni de fer arrelar altra vegada el seu llinatge dins aqueixa terra aimada s’està realitzant.






Un dia de la tardor del 1976 arriba la conductora. Para a la vora de la Bassa, i descarga al primer pis d’una vil.la on havia viscut un descendent conegut d’Un Tal, gran sardanista. A la planta baixa una graneta del Vallespir i el segon pis el seu fill, notari, defensor de la causa. Bon presagi, no es pot escaure millor, pensa il dottore.
Ha fet gravar un rètol en llengua dels avis amb els seus títols i la seva especialitat, que penja a la porta d’entrada de la seva casa.
Al consultori, que és a prop, hi posa un altre rètol, aquest en francès, però a la sala d’espera se pot llegir el Correu de la Unesco que es traduit en la llengua estimada.
La cultura i la llengua per fi alliberades, espelleixen al sud, cap dubte que ferà el mateix aquí, pensa il dottore.
Allà al sud retroben la democràcia i s’en parla molt a les notícies. Se poden rebre programs de televisió. La gent de soca i arrels se sent orgullosa, els senyals identitaris floreixen al cul dels cotxes. Prova de l’amplitud del fenòmen, els publicistes enganxen cartells dins la llengua. Publicitats pels torrons, per Nadal : “ Nadal sense torrons, no és festa per ningú”, publicitats per les pastes panzani… Res més, malgat tot.
Anys després els carrer són enretolats bilingües i més tard els edificis públics i els monuments i noms de barris.





Se quederà un dels pocs que utilizaran dins la seu vida de cada dia i professional aquesta possibilitat de fer viure la llengua. Pot comprovar, entre altre, que aixó no impedeix el correu d’arrivar.
Sap que lo que no és escrit no serà mai llegit, lo que no és dit no serà mai oit, repetit ni tramés. Ha viscut els anys del gran silenci.
Pels concerts de Lluis Llach, el palau dels congressos és sempre plé de gom a gom. Hi va encendre varies vegades l’encenedor o petita espelmes al moment de l’Estaca. Grups de cantants i grups teatrals multipliquen els espectacles i són molt creatius.
Aviat començarà d’emetre una radio i un poc més tard obriran escoles maternals. Cada estiu la capital del conflent rep els universitaris de tots els paisos de llengua dels avis….
A la ratlla del nord s’ha pogut finalment aixecar un monument que marca l’entrada al país somiat. Gràcies a la tenacitat d’un home remarcable, el patriotisme del qual hauria de ser un exemple per les futures generacions, un exemple contre el nacionalisma francès sorneguer dels representants locals del poder polític central. S’havia fet un monument simbòlic a l’antigua ratlla d’estat que tothom pren per una piràmida azteca, i també un hotel, un poc més al sud que se diu Porta d’entrada al país.





La seva arxa futurista de quatre voltes simbòliques alça la seva corba perfecta a la vora de l’autopista amb les quatres barres onejant als vents. La lògica voldria que ara que hi ha una porta d’entrada , hi hagi una porta de sortida al sud i a l’oest del país. Encara no s’ha pogut tenir el seu reconeixement oficial i no té cap signalització a l’autopista. Molta gent creu que és una publicitat.
Escriu petits articles al diari local, articles que li semblen encertats i humorístics. Cap ressó al capdavall, perqué, ara ho sap, els escriu dins la llengua que no s’acaba de perdre i que la majoria no sap llegir. En efecte la majoria dels autócton és totalment analfabeta dins aquesta llengua.
Entusiàstic, passa hores i hores, desprès de la feina quotidiana, als arxius del servei de pediatria de l’hospital per presentar una ponència al congrès dels metges de llengua dels avis. Fa goig als companys del sud tenir una pesència dels « germans » dels nord.
Fa goig a il dottore representar els pediatres del nord, bé que no sigui la seva especialitat. El dia de la ponència a Girona és tot solet, cap pediatre del nord s’ha desplaçat.







Ferà també una conferència de cardiologia davant els metges generalistes amb qui treballa. Serà vista com una curiositat singular i se quederà sense seguida. La llengua no sonerà durant l’àpat que segueix, malgrat els seus esforços. Mai no s’ha demanat, tanmateix, si era un bon o un dolent conferenciant.
Però és veritat que, al carrer, se sent ben poc la llengua estimada, sinó dins la seua declinació gitana.
Però vaja, les enquestes diuen que un percentatge majoritari d’habitants del país la coneixen i la comprenen. La seva actitud no és cap incongruitat. Hasta si nomès l’entenen, la pot utilitzar amb la gent d’aquí amb tota normalitat. Ha fet tants esforços per recupar-la, seria justícia que li siguès útil.
Els comerciants on va a comprar (ja hem vist que no se sent més impúdic emprant la llengua dels seus avant-passats) li contesten amb urbanitat, ja que té els diners, però el més sovint en françès, molts li fan repetir ja que no entenen ni un borall.







I això ho nota també amb tristesa al seu poble. Quin canvi d’ençà del Pep Xú. El seu amic metge li diu que la llengua sona als carrer només per parlar als gossos. S’embastardeix cada cop més es diu «  Siuplet » per « Si’s plau ».
La llengua emprada pel poble quan la gent no es coneix és el francès. És considerat com mal educat d’emprar-la amb desconguts o dins una assemblea on unes quantes persones són suposades ser forasteres, és a dir sempre.
Aquí encara, il dottore té una actitud voluntarista, arriscant a tot moment de ser equivocat, burlat o menyspreat. Actitud necessària, tanmateix, per que visqui la llengua.
És psicologicament prou agressiu però s’obstina, s’entesta, s’entossudeix.
Al final té una xarxa de locutors benevolents escampats a tot el departament que comparteixen amb més o menys profunditat i sinceritat els seus anhels. Això és encara possible al final del segle vint, però és poc satisfactori i repetitiu.
Té el seu perruquer, un pallo que ha sabut utilitzar d’una manera prou encertada les nafres imposades al seu nom per l’història.






El seu saló se diu Sun hair, pronunciació francesa del seu patrònim Sunyer, ben de casa, escrit en castellà Suňer i transcrit al francès Suner sense el tilde.
D’altres no tindran aquesta oportunitat i hauran d’acceptar de cambiar de patrònim quan és pronunciat com deu mana ; per exemple el senyor Boixeda que d’ara endavant serà Monsieur Buakseda.
Té el seu estanquer, una mina linguística que malauradament se ficarà aviat sota el tren de nit de dos quarts de dotze. Era depressiu i il dottore no l’havia notat. D’ara endavant, d’altra banda, no pararà de veure verdaderes enciclòpedies de la cultura popular desaparèixer de morts subtdades i naturals, o de malalties que no s’han pogut curar. I com són sovint gent ja més que grans, és una hecatombe.
Té també el seu cansalader, la seva marmanyera, els seus corresponsals mèdics, les seves infermeres, el seu flequer, el seu cambrer a qui pot comanar un tallat sense que hagi de traduir.
Té el seu banquer gràcies al qual té els talons bancaris amb l’adreça escrita en llengua dels avis, sense que malauradament tinguin més valor, i finalment el seu apotecari que fa la promoció del calendari « Terra nostra » molt conegut dels aficionats en aqueixos temps, però que no sap la llengua, lo que naturalment no és cap inconvenient ja que tothom s’enten en francès.




Doncs pot fer sonar de quan en quan la llengua, però com ja s’ha dit és poc enriquidor ni satisfactori i és repetitiu com aquest que porta la barratina perqué l’us no se’n perdi.
Il dottore s’ha de convèncer al final, bé que a contracor, que és un poc com si probès d’utilitzar el llatí a la Roma del segle vint.
Malgrat tot pensa que la situació, si és desesperant, encara no és desesperada. El seu entusiasme no minva.
Il Dottore és tan feliç del seu retorn al país que passarà els primers anys d’instal.lació com si fossi de vacances. La vida material és prou difícil, la concurrència és forta, però, vaja, es queda tranquil i seré sobre el seu petit núbol de felicitat i d’optimisme.
A més ha començat la seua segona vida, lluny dels problemes domèstics, a la seva vinya al peu de la muntanya santa. Hi torna a fer torrar amb els seus Pares, la Dona i els mainatges després de vint anys d’absència, els primers temps de la seva instal.lació.
L’indret s’ha perdut. El foc hi ha passat I repassat (era el temps en que els caçaires solien fer cremar d’amagat la serra dels Puigs cada quatre o cinq anys per millor localitzar i matar les llurs víctimes). El casot ha aguantat amb la teulada. El llindar de fusta de la porta guarda el rastre de la flamarada com les bigues mig calcinades que hom pot veure a Herculanum.




A les dues feixes abans conreades s’hi ha fet un poblament escas de ginestes i brugueres. La corregada és un camp d’esbarzers i de brugueres. El bosc rebrota tossudament.
L’indret li agrada i decideix de fer-lo tornar a la vida. No és exactament lo que hauria somiat. Lo que podria faltar és un torrent d’aigües vives i sobretot un casot més gros per poder-s’hi allotjar amb el mínim de confort.
Els punts positius, amb tot, són molts nombrosos : el lloc ha sigut ocupat i possiblement creat pels seus avantpassats que s’hi han escarrassat, és en terra aimada, és molt variat amb corregades i boscos, esquerp ple de racons amb vegetació mediterrània, poc alt ( 250 metres) lo que fa esperar de poder plantar-hi de tot, molt a prop del seu lloc de treball ( no sap encara que li construiran un autopista per arribar-hi). I al final agrada a tothom. S’aven prou bé amb la set de contact amb la naturaleza mediterània que, com ja s’ha vist, tenen dins de la família.
Així doncs, comença un llarg caminar junt amb aquell tros de terra resseca i ferrenya en paral.lel amb la seva vida oficial. Ell i aquesta terra s’avenen a la perfecció, malgrat que ella resisteix la seva dominació i que és cada vegada més exigent. A poc a poc la civilitza, l’educa, fent-li conèixer noves plantes i roques portades d’arreu del món.




Li fa cada any un vestit nou i ella li procura sense límits, tranquil.litat, bellesa, sorpreses, serenitat de cara als problemes sense fí de la vida. Mai no li sabrà greu el temps de la seva vida que li ha donat i que encara li donarà. Ha sigut i és per sempre més la Pachamama.
Dit amb més simplicitat comença de remenar rocs menuts i de més pes amb un entusiasme notable compartit per tota la família, al menos a l’inici del seu gran projecte de reconstrucció. Varies vegades vé a la vinya de la vila estant, cap a cinc hores de matinada. A Moixana agafa el camí del riu Fagès. Deixa el cotxe sota la vinya d’en Nap i puja a Costa roja. A nou hores és al consultori en plena forma, física i moral. Li agrada la naturalesa, la seva flaire i el seu contacte, però desconeix totalment la seva intimitat, la seva manera de reaccionar i tot lo que té de previsible.
L’ajuden molt els pagesos confirmats del seu poble, un amic del seu oncle i el seu veí que esdevindrà el seu mestre en agronomia. Però no val l’experiència personal, ho ha notat moltes vegades.
Comença la reconstrucció a l’entorn del casot ; estassar, arrencar arbres, remuntar parets de pedra seca. Primer les mans nues i després amb l’aixada, les serres, les tisores de podar i els guants per la fragilitat i la dolçor dels seus dits de metge.





Envesteix la feina com si fos el camp de les obres de la reconstrucció, per exemple, d’un temple khmer a la selva verge del Cambotja. Ni més ni menys. Rapidement té un espai suficient per l’esbargiment de tothom, per posar una taula (de primer taulons de fusta i cavallets) i fer torrar. Hi van regularment i molt sovint, és lo que poden oferir de millor als amics i familiars que comparteixen el seu entusiasme.
Se pot endevinar un cop treta la farda de bardisses, els rastres i el traçat de les antigues feixes amb les parets mig caigudes. Muntar una paret de pedra seca li agrada molt i a més hi porta molta traça. Segons el seu oncle podria competir amb els homes d’abans que s’havien especialtzats i que a cada poble s’encarregaven d’aquesta penosa feina.
Primer cal treure tots els rocs fent muntets segons la mida, deixant el pendís de terra ben net, d’una profunditat variable, de fet com més ample millor. Ara se pot començar fent una trinxera perquè les pedres de cossol (les més grosses) siguin ben estables, mig enterrades ; i després a poc a poc muntar els rocs ben arenglerats, una mica inclinats a l’interior, buscant de ben encaixar-los, de per manera que aguantin el pes del rengle del damunt sense rodolar. I val a dir que amb els rocs de la seva vinya, molts variats, sense caire ben definit, sovint arodonits, la feina pot ser molt àrdua.




Hom és content quan s’hi posen unes lloses ben planes, gruixudes i amples (però compte amb les lloses podrides que s’esmicolen com turres, incapaçes d’aguantar el pes de les pedres més dures). A cada rengle cal reblar amb cura el buid de darrera. S’acaba amb les pedres més petites i se cobreix amb unes pedres planes i amples per l’estètica. La proba que ha sigut ben aparellat és quan, anys després, hom retroba una paret que no s’ha mogut d’un pam.
Arrencar vegetals li apren molt sobre la part amagada al reialme dels morts. N’hi han de rels superficials, molt agradable de manejar, sobretot quan acaba de ploure. Per exemple la ginesta abàlec que floreix una mica abans la seva parenta, la ginesta d’espanya a qui, al contrari, agrada la profunditat. El fonoll, l’argentís arrelen molt. Amb l’estepa blanca de Montpeller, cap problema. El roldor, abans conreat i utilitzat per la blanqueria de pells, s’arrenca bé però només aparentment ja que l’arrel trencadís se queda en terra. Igual pels esbarzers sense però la fragilitat. El problema és que quan s’arrenca, hom voldria que sigui per sempre. Malauradament el regne vegetal és tossut i vol rebrotar a tota força, i a més escampa llavors a tot arreu que se feran un plaer de regrillar a l’indret que se vol deixar net. Al final, il Dottore ha trobat un punt d’equilibri.







Cal llaurar al menos un cop a l’Abril- Maig, amb la motobinosa i cada vegada que hi va arrenca lo que veu on el seu pas le porta : alzines, roures, brucs, ginestes petitons etc… que a l’inici semblen inocents herbams. Sense descuidar un malson recurent : el xenixell del Cap, portat ambs llanes d’Àfrica del sud els anys trenta i aparegut a la seva vinya els anys noranta, dos mil. Cap se n’escapa però sempre torna. Per acabar amb aquest tema no massa apassionant donarem la solució final per acabar amb els més tossuts. Els unta amb una bareja de petrol i de roun-up: és radical. Com quan se vol guanyar la guerra, cal saber utilitzar els mitjans èxtrems.
Quan s’hi repensa, l’home és potser massa autoritari i poc respectuós de cara a l’aparent desordre i salvatgeria de la naturalesa. Però al final és ella que mana, reciclant-lo, quan s’acaba la vida, que és la seva justa manera de revenjar-se…
És allà a la seva vinya perduda que s’arrela amb profunditat i per sempre més.
A vegades tot solet però no perdut, en confiança, tallant, plantant, estassant o tot simplement mirant els canvis de colors i de lluminostat de les serres que envolten la capella de Domanova on a vegades s’hi fa un fugisser arquet de Sant Martí.





A vegades amb el seu veí que, ell, es recorda de quan hi venia el seu besavi patern els anys 1920. El seu veí, que és el seu mestre en agronomia li ensenyera moltes coses. Per exemple el dia on assentats pel terra al sol de Maig, li ensenyava com tallar l’inxa sense tallar-se també el bras i havent asclat la porreta ficar-la ben ficada, lligar-la i bordonar el tot per protregir de les gelades tardanes. Al final se feran amics amb el respecte i la reserva degut a un ainat(؞) que li confiarà la vigilància del seu cor.
A vegades amb la burra que ha comprat amb tots els guarniments i atuells a un jove pagès de la muntanya.
Se diu la Gata. És una burra pirenenca típica, de potes altes, negra amb orelles llargues i una ratlla blanca entre els ulls. S’assembla més a un matxo que no pas a aqueixos burros petits del sud d’Espanya i del Magrheb. La flor i nata dels rucs, aquesta raça d’ase que va donar les mules i matxos que van participar a la conquesta de l’oest americà (ho diuen les enciclopèdies)

(؞) dialectal per més gran





La va tenir un temps per ajudar-lo sinó amb eficàcia al menos d’una manera pintoresca amb la seva companyia fidel i silenciosa.
El darrer corratger del poble li va vendre una albarda de l’exèrcit republicà espanyol, últim rastre de la retirada del 1939. Fa de sella pels seus fills quan, els diumenges, pujen a la vinya. A la vora del camí collen civada pel dinar de la bestia. L’estaquen a la vora del casot, l’estrijolen i de quan en quan l’esquilen amb tisores adequades que ha comprades. Així passen moments deliciosos i s’ha d’esperar, inesborables. Quan vé sol amb ella li serveix per traginar rocs. Un cop l’havia carregada massa, se va entrebancar i va rodolar avall d’una paret de feixa, les quatre potes en l’aire per entre les mates de ginesta i de bruc. Per sort no se va trencar res. I si s’havia mort aquí, com hauria fet per traginar 200 kilos de carn i ossos fins el timbau(؞).
Més tard li va fabricar una ballarda que tirava amb mes facilitat i bon equilibri, muntanya avall. També amb ella pot llaurar. El seu veí, amic professor, li va ensenyar els primers rudiments del llaurar amb cavalls que és tot un art. Li crida «  Arrríí… la burra ! » i fa la rega que es proba de dibuixar ben recta.

(؞) dialectal per barranc






Cal saber que no cal posar l’apé(؞) massa de fita per alleugerir l’esforç. Tothom vol fer la seva rega. La pobre bèstia sua de valent i el treball no avança. És vella, un poc cega i li afluixen les cames de davant. Al final la fa passejar i res més.

La majoria del temps l’indret és desert. És el reialme de la cigala, del pitroig i de la formiga.
A vegada, però, s’emplena de gent i fins i tot surgeixen problemes d’aparcament. La bandera de la família oneja al cim de la carrerada. Llueix el sol, el vent s’ha afluixat. És el dia de l’àplec de la família de il Dottore. Entre avis, pares, mares, fills i filles, nores i gendres, nets i besnets, es pot comptar fins a una trentena de persones. Patufets amb barretines corren amunt i avall mentre els amos reben calorosament els convidats. Assaboreixen un aperitiu de benvinguda amb muscats, maurins o rivesaltes i cruspeixen ametlles torrades,panses, olives farcides i troçets de fuet.



(؞) dialectal per rella




L’amo prepara uns quants cargols amanits amb pebrina sobre un llit de brasa de xirments no massa calenta sinó salten ; quan la carmell (؞) és groga, són a punt. Tothom s’assenta per menjar els pebrots i les anxoves mentre l’amo se cuida per fer torrar la carn I les trumfes a la brasa. Així pot tirar endavant el tiberi amb costelles de xai i botifarrons del país, llesques de pa torrades, fregades amb all, tomata i oli. Per regar tan bona vianda raja en orri, el garnatxa primerenc amb aromes de cirera. Una pausa per cantar l’himne de la familia (escrit per il Dottore sobre l’aire de les corrandes tradicionals) i se pot encetar el « Coulomier » perfumat amb esclats de tòfones i pel mig untat de mascarpone ; a vegades és un « Camenbert »que, posat sobre les grabilles(؞), se fon a poc a poc sobre la brasa encara calenta. Sense descuidar el Cantal i el Rocafort tradicionals. Altra pausa per fer el concurs de la xirritada repicada amb els porrons de Banyuls (aigualit pels mainatges i les dones). Com a postres i com s’acostuma a passar pels volts de Pasqües, s’ofereix una banasta de bunyetes pastades i fregides a casa. S’ha vist més de deu bunyetes menjades per una sola persona. Els més golafres poden recuperar estirant-se sobre una bateria de hamacs penjats a tot arreu. Els altres fan concursos de corrandes que fan ressaltar molt finament i amb humor els mèrits i qualitats de cada u.
(؞) dialectal per moc i graelles





Acabarem ara amb aqueixos retrats de la segona vida de il Dottore i que testimonieja de la profunditat del seu arrelement a un país que ha sabut guardar sa llengua i el seu costumari dins el marc, però, d’una societat camperola.
I és veritat que, per sort, fora de les grosses ciutats i dels àmbits oficials, la llengua és encara molt viva. El seu ofici li permet de veure molta gent, gent majoritariament gran, del camp, que sovint estimen més parlar la llengua del país. Torna trobar el seu avi i la seva naturalitat de cara al seu bilingüisme.
Al seu poble fa una consulta de cardiologia que se fa totalment en llengua dels avis amb tota naturalitat. Però és veritat que coneix els consultants desde sempre i que ellos coneixen el seu amor a la llengua.
No hi ha cap obligació ; al curs de la conversa deixa anar un mot, una expressió i de segit molts piquen. Val a dir que tots són sorprèsos, un jove amb l’accent punxerut i a més un metge….. Macarri !!!!!
A vegades li fan remarcar que espanyoleja. Se nota que el seu aprenentage no ha sigut totalment natural.





Són molt fidels als seus dialectes que varia d’un indret a l’altre i que no planteja cap dificultat de comprensió, però que els diferencia de la gent del sud. I els germans del sud són considerats igual com els parisencs, com forasters i a més espanyols, dels quals se volen absolutament diferenciar.
Uns quants no tornaran. Per ells no és un bon metge ; parlar la llengua del poble dins un temple de la sciència i del progrés, això no pot ser, és una incongruitat, fins i tot es senten ofesos. Uns quants metges generalistes que han volgut probar el nou vingut segueixen el mateix camí. No entenen.
És ara que apren que els gelosos afegeixen la terminació ista a l’adjectiu que defineix la seva adicció, com sindicalista, culturista, ciclista.
És molt estranyat ja que no es diu francesista per un home addicte a la cultura francesa. S’ha avisat després que és la qualificació que se dona a la gent que parla aquesta llengua amb contradicció amb el seu estatut social.





Per tothom esdevé el metge amb ista al final. Això li fa una certa publicitat que compensa àmpliament les vergonyoses defeccions. Els internes de l’hospital desenganxen el seu rètol en llengua dels avis i l’aixequen triomfalment com un trofeu de guerra.
Dins aquest cas no hi ha cap agressivitat de cara a la cultura local. És un broma d’estudiant, però és una bona mostra de com és viscut per la majoria de la gent aqueixa diferència cultural que han heretat dels seus avantpassats. Fa part del folklore local, res més.
En lloc de sentir-ho com un enriquiment i un orgull, molts ho senten com quelcom de « has been » que pega i del qual voldrien prescindir, quelcom sense utilitat. Sovint poden ser aqueixos pels quals la finalitat de la vida és amuntegar diners i poder ; però no cal generalitzar si’s plau.
Dins uns quants casos, cal esperar excepcionals, el rebuig de les seves arrels alcansa cims inquietants. Ha vist el fill o la filla tenir vergonya de veure els seus pares contents de parlar la llur llengua de cada dia : « mais, Docteur, mes parents parlent français ! Quand même ! ». Un cas sense remei.
La seva actitud desperta doncs una certa oposició però hi ha moltes adhesions sovint entusiàstiques. Al seu poble una graneta fa remarcar : «  És bon metge i hasta parla com nosaltros (؞). »

(؞) dialectal per nosaltres





Té un quadern gris on nota els girs, les expressions originals i fa a vegada troballes interessants ; proverbis per exemple que s’haurien perdut per sempre més. Aquí topa amb la riquesa de la llengua i la profunditat del seu arrelament al seu poble malgrat un evident abandó per les joves generacions.
Aqueixes no tenen prou material per recobrar-ne un us natural. Tothom no té la tenacitat necessària. Molts ho lamenten, lo que pot explicar l’èxit de les escoles d’immersió linguística pels petits que floriran més tard. Però res no pot reemplaçar la transmissió oral al si de la família.
Uns quants trobaran que il dottore se complica la vida. Que faci de metge i prou. L’important és de comprendre’s, d’entendre’s.
Doncs parlem la llengua del vencedor.
I bé, no, il dottore no està d’acord.
Cada vegada que pot, als àpats amb amics o coneixences, al treball, a les reunions d’escola argumenta amb tenacitat la seva posició.







És sempre sol. Prova de convèncer sobre la riquesa del llur heretatge cultural, sobre el benefici i la possibilitat de parlar dues llengues, de poder comunicar amb els seus veins del sud. Tant se val. Fa anys i potser generacions que estan persuadits del contrari No convènça ningú sinó els convençuts.
Fins i tot això atabala la gent, pren el risc de ser vist com el repapiejaire de servei i de no ser més convidat enlloc. És per això que il Dottore demana al narrador en aquest moment de la narraciò d’excusar-lo a prop de la gent nombrosa i variada que ha pogut importunar al transcurs de la seva carrera d’irredentista. (Lo que el narrador fa amb plaer).
Bé que no tingui cap sentit polítics, que fuji les reunions públiques i que sigui un poeta i un pacifista, ha sigut molt a prop d’esdevenir un militant actiu, és a dir ajudar amb d’altres a provocar conflictes per a fer avançar la causa.


Això no se ferà mai.






Li caldrà temps per ho admettre, però esdevindrà una evidència.
A final del segle vint la majoria de la gent, com la gent del seu poble al peu de la muntanya sagrada, no s’interessa de cap manera i s’interesserà de menys en menys a una defensa eficaç de la llengua dels avis que és el cor de la cultura del país.
Tot simplement perqué el poble ha perdut la llengua. No té la voluntat ni la possibilitat de recuperar-la. Són francòfons. Encara existeix un accent que fan ressaltar uns quants polítics, però cada cop més feble.
Diuen que entenen però no parlen i sovint quan fan l’esforç meritori de parlar esgarrien tan la llengua que il dottore sent el seu avi aixecar-se dins la seva tomba. Ell que era tant exigent per la bona pronunciació de la Ll de la R i de la RR.
La llengua dels seus avantpassats continua tenint un interès sentimental. Mentre no hi haurà cap interès econòmic i que continuarà el reemplacement progressiu de la poblaciò autòcton per un flux continu de gent de fora i si rés no canvia, se morirà a poc a poc.
Això no és cap drama. Il Dottore s’hi acostumarà







Una futilitat, una fotesa, però viscuda com una traició, va acabar d’obrir-li els ulls. Els germans de l’Empordà han escrit en francès l’enretolat de les carreteres pels pobles del seu país ….
El seu voluntarisme ha trobat els seus límits.
És cansat de ser voluntarista, no es pot ser més reialista que el propi rei.
Però el seu respecte i el seu amor a la llengua no canvia.
Altres voluntarismes existeixen i d’altres neixeran, orientats diferentments i més potents per ser preparats, s’ha d’esperar, al bon moment i al bon indret.
Ell serà creient, no practicant com ho ha dit un company del seu poble.
Il Dottore es troba bé al país somiat. Amb els anys s’ha asserenat.






Hi és tan bé a la seva vinya que hi torna sovint recordant-se moments privilegiats…
… La seva companya s’ha enfilat dalt d’un arbre ; quitllada allí dalt serra de valent les branques mortes burlant-se de la por que li fa… el temps ha passat, ara estirada a la cadira està llegint, silenciosa. De quan en quan se queixa de la falta de sol o d’un lleuger remolí de vent d’avall.
Un altre dia la porta sota el fullam, al bosc , ha notat l’existència d’un jaç de fulla morta gruixut i ben moix. Hi passen un dolç moment d’extasi sobre la flassada malgrat que al final se revela massa inclinat, polsós i ple de bestioles.
La Lleocaia és assentada una mica més amunt a la vora del timbau, mirant la llunyania de dalt dels seus quatre anys. S’endevina a l’orella el so de l’esquellada. Se va inflant a poc a poc despertant el seu interès. Per entre les ginestes s’entrellusca un ramat de cabres i ovelles que fan la desfilada. El vell pastor de Vallestàvia vigila de lluny, dret a contrallum el seu cos recolzat al bastó ; té al sarró un cabrit acabat de nèixer.
Un altre dia, la Lleocaia sobre les espatlles de la seva Iaia, somriu amb penjols a les orelles, la boca ensangonada de cireres.





La Flor de ma vida i l’Assiscle galopen a cavall de la Gata cap al cim dels Puigs. El vent esbulla els seuscabells i trenca a mil bossinets el seus riures cristal.lins.
Per entre les branques del codonyer se pot veure un dona encara jove que va feinejant de valent . De quan en quan para i aixecant el cap, somrient, fa vibrar l’aire amb la seu veu clara i ben afinada…Escoltem la Iaia cantant la Paloma i altres coples d’El Andalús.
Il Dottore fica el seu esguard melanconiós sobre els rastres d’una senda mig esborrada. Qui sabrà mai que aquí hi passava amb la regularitat del rellotge, un pastre i el seu ramat.
A l’hora de plegar, el sol de fi de tarde pinta de groc i de tarronja la serra de Domanova. Plantat a la vora del camí, mirant les seves terres, fa un somni d’harmonia. Les orenetes filen arran de terra, fregant-li el cap amb xiulets de focs artificials…..


….Potser això semblerà estrany per uns quants, però il Dottore Pepxú s’haurà quedat fidel tota la seva vida ….. ara i sempre fidel.


Bernat Gallarda Perpinyà Gener del 2013









La primera plantada que hi va fer, va ser la de dos xiprers vora el casot. Quan va tornar dos dies després, havia plogut i els arbres havien desapareguts, robats. En va parlar al seu amic metge que va poder constatar la seva ràbia i la seva decepció. Quan va tornar la setmana següent a la vinya, els xiprers havien tornat, encara més verds i drets. Hasta n’hi havia un de més a prop de la taula. Quan va assabentar el seu amic metge dels fets, el seu somriure mofeta no va enganyar ningú. És molt entendridora la visió d’un amic poc avesat a les feines camperoles, venint a plantar d’amagat dins les boires de l’alba, tres xiprers per esborrar el desengany d’un altre amic. Només ha sobreviscut aquest de dalt del casot. Els altres van agafar anys després la malòria que els fan assecar i els mata.
Gràcies a ell va poguer fer reemplaçaments de metges. Al riberal on va conèixer i curar els conreadors de prèssecs i un cop a la muntanya, a l’ivern, que va ser tota una aventura, però això podria inspirar altres narracions i hom no voldria atabalar el lector.
Li va, també, fer conèixer un jove ensenyant que presentava un problema de salut que tocava a la seva especialitat. S’havia de fer una operació arriscada, poc practicada alhora. Així el va poguer confiar als praticians competents de la seva universitat d’origen.






Era, i sempre és, un defensor aferrat de la causa. Ja havia fet una feina notable i feria una feina considerable un cop restablert.
El treball de la seva generació va ser de fer respectar i d’ensenyar l’unitat de la llengua del país, de fer conèixer el valor de la cultura que porta, sense exclusiva, defugint tota deriva nacionalista.
Encara avui, il dottore pot constatar el bon resultat persistent.
Hom pot considerar, amb la perspectiva del temps que això fou la contribució la més important dil dottore a la defensa de la cultura del país.
El va ajudar també la família que encara té al país.
Un cosí del ban de l’àvia paterna és un cirurgià de renom. No l’ha vist mai però havia anat a visitar els seus pares amb els avis. El rep molt cordialment i li dona una llarga llista de metges, companys d’estudis, que s’han instal.lats, amb la seva recomanació.

Tot aixó ajuda l’instal.lació al país. El seu somni de fer arrelar altra vegada el seu llinatge dins aqueixa terra aimada s’està realitzant.






Un dia de la tardor del 1976 arriba la conductora. Para a la vora de la Bassa, i descarga al primer pis d’una vil.la on havia viscut un descendent conegut d’Un Tal, gran sardanista. A la planta baixa una graneta del Vallespir i el segon pis el seu fill, notari, defensor de la causa. Bon presagi, no es pot escaure millor, pensa il dottore.
Ha fet gravar un rètol en llengua dels avis amb els seus títols i la seva especialitat, que penja a la porta d’entrada de la seva casa.
Al consultori, que és a prop, hi posa un altre rètol, aquest en francès, però a la sala d’espera se pot llegir el Correu de la Unesco que es traduit en la llengua estimada.
La cultura i la llengua per fi alliberades, espelleixen al sud, cap dubte que ferà el mateix aquí, pensa il dottore.
Allà al sud retroben la democràcia i s’en parla molt a les notícies. Se poden rebre programs de televisió. La gent de soca i arrels se sent orgullosa, els senyals identitaris floreixen al cul dels cotxes. Prova de l’amplitud del fenòmen, els publicistes enganxen cartells dins la llengua. Publicitats pels torrons, per Nadal : “ Nadal sense torrons, no és festa per ningú”, publicitats per les pastes panzani… Res més, malgat tot.
Anys després els carrer són enretolats bilingües i més tard els edificis públics i els monuments i noms de barris.





Se quederà un dels pocs que utilizaran dins la seu vida de cada dia i professional aquesta possibilitat de fer viure la llengua. Pot comprovar, entre altre, que aixó no impedeix el correu d’arrivar.
Sap que lo que no és escrit no serà mai llegit, lo que no és dit no serà mai oit, repetit ni tramés. Ha viscut els anys del gran silenci.
Pels concerts de Lluis Llach, el palau dels congressos és sempre plé de gom a gom. Hi va encendre varies vegades l’encenedor o petita espelmes al moment de l’Estaca. Grups de cantants i grups teatrals multipliquen els espectacles i són molt creatius.
Aviat començarà d’emetre una radio i un poc més tard obriran escoles maternals. Cada estiu la capital del conflent rep els universitaris de tots els paisos de llengua dels avis….
A la ratlla del nord s’ha pogut finalment aixecar un monument que marca l’entrada al país somiat. Gràcies a la tenacitat d’un home remarcable, el patriotisme del qual hauria de ser un exemple per les futures generacions, un exemple contre el nacionalisma francès sorneguer dels representants locals del poder polític central. S’havia fet un monument simbòlic a l’antigua ratlla d’estat que tothom pren per una piràmida azteca, i també un hotel, un poc més al sud que se diu Porta d’entrada al país.





La seva arxa futurista de quatre voltes simbòliques alça la seva corba perfecta a la vora de l’autopista amb les quatres barres onejant als vents. La lògica voldria que ara que hi ha una porta d’entrada , hi hagi una porta de sortida al sud i a l’oest del país. Encara no s’ha pogut tenir el seu reconeixement oficial i no té cap signalització a l’autopista. Molta gent creu que és una publicitat.
Escriu petits articles al diari local, articles que li semblen encertats i humorístics. Cap ressó al capdavall, perqué, ara ho sap, els escriu dins la llengua que no s’acaba de perdre i que la majoria no sap llegir. En efecte la majoria dels autócton és totalment analfabeta dins aquesta llengua.
Entusiàstic, passa hores i hores, desprès de la feina quotidiana, als arxius del servei de pediatria de l’hospital per presentar una ponència al congrès dels metges de llengua dels avis. Fa goig als companys del sud tenir una pesència dels « germans » dels nord.
Fa goig a il dottore representar els pediatres del nord, bé que no sigui la seva especialitat. El dia de la ponència a Girona és tot solet, cap pediatre del nord s’ha desplaçat.







Ferà també una conferència de cardiologia davant els metges generalistes amb qui treballa. Serà vista com una curiositat singular i se quederà sense seguida. La llengua no sonerà durant l’àpat que segueix, malgrat els seus esforços. Mai no s’ha demanat, tanmateix, si era un bon o un dolent conferenciant.
Però és veritat que, al carrer, se sent ben poc la llengua estimada, sinó dins la seua declinació gitana.
Però vaja, les enquestes diuen que un percentatge majoritari d’habitants del país la coneixen i la comprenen. La seva actitud no és cap incongruitat. Hasta si nomès l’entenen, la pot utilitzar amb la gent d’aquí amb tota normalitat. Ha fet tants esforços per recupar-la, seria justícia que li siguès útil.
Els comerciants on va a comprar (ja hem vist que no se sent més impúdic emprant la llengua dels seus avant-passats) li contesten amb urbanitat, ja que té els diners, però el més sovint en françès, molts li fan repetir ja que no entenen ni un borall.







I això ho nota també amb tristesa al seu poble. Quin canvi d’ençà del Pep Xú. El seu amic metge li diu que la llengua sona als carrer només per parlar als gossos. S’embastardeix cada cop més es diu «  Siuplet » per « Si’s plau ».
La llengua emprada pel poble quan la gent no es coneix és el francès. És considerat com mal educat d’emprar-la amb desconguts o dins una assemblea on unes quantes persones són suposades ser forasteres, és a dir sempre.
Aquí encara, il dottore té una actitud voluntarista, arriscant a tot moment de ser equivocat, burlat o menyspreat. Actitud necessària, tanmateix, per que visqui la llengua.
És psicologicament prou agressiu però s’obstina, s’entesta, s’entossudeix.
Al final té una xarxa de locutors benevolents escampats a tot el departament que comparteixen amb més o menys profunditat i sinceritat els seus anhels. Això és encara possible al final del segle vint, però és poc satisfactori i repetitiu.
Té el seu perruquer, un pallo que ha sabut utilitzar d’una manera prou encertada les nafres imposades al seu nom per l’història.






El seu saló se diu Sun hair, pronunciació francesa del seu patrònim Sunyer, ben de casa, escrit en castellà Suňer i transcrit al francès Suner sense el tilde.
D’altres no tindran aquesta oportunitat i hauran d’acceptar de cambiar de patrònim quan és pronunciat com deu mana ; per exemple el senyor Boixeda que d’ara endavant serà Monsieur Buakseda.
Té el seu estanquer, una mina linguística que malauradament se ficarà aviat sota el tren de nit de dos quarts de dotze. Era depressiu i il dottore no l’havia notat. D’ara endavant, d’altra banda, no pararà de veure verdaderes enciclòpedies de la cultura popular desaparèixer de morts subtdades i naturals, o de malalties que no s’han pogut curar. I com són sovint gent ja més que grans, és una hecatombe.
Té també el seu cansalader, la seva marmanyera, els seus corresponsals mèdics, les seves infermeres, el seu flequer, el seu cambrer a qui pot comanar un tallat sense que hagi de traduir.
Té el seu banquer gràcies al qual té els talons bancaris amb l’adreça escrita en llengua dels avis, sense que malauradament tinguin més valor, i finalment el seu apotecari que fa la promoció del calendari « Terra nostra » molt conegut dels aficionats en aqueixos temps, però que no sap la llengua, lo que naturalment no és cap inconvenient ja que tothom s’enten en francès.




Doncs pot fer sonar de quan en quan la llengua, però com ja s’ha dit és poc enriquidor ni satisfactori i és repetitiu com aquest que porta la barratina perqué l’us no se’n perdi.
Il dottore s’ha de convèncer al final, bé que a contracor, que és un poc com si probès d’utilitzar el llatí a la Roma del segle vint.
Malgrat tot pensa que la situació, si és desesperant, encara no és desesperada. El seu entusiasme no minva.
Il Dottore és tan feliç del seu retorn al país que passarà els primers anys d’instal.lació com si fossi de vacances. La vida material és prou difícil, la concurrència és forta, però, vaja, es queda tranquil i seré sobre el seu petit núbol de felicitat i d’optimisme.
A més ha començat la seua segona vida, lluny dels problemes domèstics, a la seva vinya al peu de la muntanya santa. Hi torna a fer torrar amb els seus Pares, la Dona i els mainatges després de vint anys d’absència, els primers temps de la seva instal.lació.
L’indret s’ha perdut. El foc hi ha passat I repassat (era el temps en que els caçaires solien fer cremar d’amagat la serra dels Puigs cada quatre o cinq anys per millor localitzar i matar les llurs víctimes). El casot ha aguantat amb la teulada. El llindar de fusta de la porta guarda el rastre de la flamarada com les bigues mig calcinades que hom pot veure a Herculanum.




A les dues feixes abans conreades s’hi ha fet un poblament escas de ginestes i brugueres. La corregada és un camp d’esbarzers i de brugueres. El bosc rebrota tossudament.
L’indret li agrada i decideix de fer-lo tornar a la vida. No és exactament lo que hauria somiat. Lo que podria faltar és un torrent d’aigües vives i sobretot un casot més gros per poder-s’hi allotjar amb el mínim de confort.
Els punts positius, amb tot, són molts nombrosos : el lloc ha sigut ocupat i possiblement creat pels seus avantpassats que s’hi han escarrassat, és en terra aimada, és molt variat amb corregades i boscos, esquerp ple de racons amb vegetació mediterrània, poc alt ( 250 metres) lo que fa esperar de poder plantar-hi de tot, molt a prop del seu lloc de treball ( no sap encara que li construiran un autopista per arribar-hi). I al final agrada a tothom. S’aven prou bé amb la set de contact amb la naturaleza mediterània que, com ja s’ha vist, tenen dins de la família.
Així doncs, comença un llarg caminar junt amb aquell tros de terra resseca i ferrenya en paral.lel amb la seva vida oficial. Ell i aquesta terra s’avenen a la perfecció, malgrat que ella resisteix la seva dominació i que és cada vegada més exigent. A poc a poc la civilitza, l’educa, fent-li conèixer noves plantes i roques portades d’arreu del món.




Li fa cada any un vestit nou i ella li procura sense límits, tranquil.litat, bellesa, sorpreses, serenitat de cara als problemes sense fí de la vida. Mai no li sabrà greu el temps de la seva vida que li ha donat i que encara li donarà. Ha sigut i és per sempre més la Pachamama.
Dit amb més simplicitat comença de remenar rocs menuts i de més pes amb un entusiasme notable compartit per tota la família, al menos a l’inici del seu gran projecte de reconstrucció. Varies vegades vé a la vinya de la vila estant, cap a cinc hores de matinada. A Moixana agafa el camí del riu Fagès. Deixa el cotxe sota la vinya d’en Nap i puja a Costa roja. A nou hores és al consultori en plena forma, física i moral. Li agrada la naturalesa, la seva flaire i el seu contacte, però desconeix totalment la seva intimitat, la seva manera de reaccionar i tot lo que té de previsible.
L’ajuden molt els pagesos confirmats del seu poble, un amic del seu oncle i el seu veí que esdevindrà el seu mestre en agronomia. Però no val l’experiència personal, ho ha notat moltes vegades.
Comença la reconstrucció a l’entorn del casot ; estassar, arrencar arbres, remuntar parets de pedra seca. Primer les mans nues i després amb l’aixada, les serres, les tisores de podar i els guants per la fragilitat i la dolçor dels seus dits de metge.





Envesteix la feina com si fos el camp de les obres de la reconstrucció, per exemple, d’un temple khmer a la selva verge del Cambotja. Ni més ni menys. Rapidement té un espai suficient per l’esbargiment de tothom, per posar una taula (de primer taulons de fusta i cavallets) i fer torrar. Hi van regularment i molt sovint, és lo que poden oferir de millor als amics i familiars que comparteixen el seu entusiasme.
Se pot endevinar un cop treta la farda de bardisses, els rastres i el traçat de les antigues feixes amb les parets mig caigudes. Muntar una paret de pedra seca li agrada molt i a més hi porta molta traça. Segons el seu oncle podria competir amb els homes d’abans que s’havien especialtzats i que a cada poble s’encarregaven d’aquesta penosa feina.
Primer cal treure tots els rocs fent muntets segons la mida, deixant el pendís de terra ben net, d’una profunditat variable, de fet com més ample millor. Ara se pot començar fent una trinxera perquè les pedres de cossol (les més grosses) siguin ben estables, mig enterrades ; i després a poc a poc muntar els rocs ben arenglerats, una mica inclinats a l’interior, buscant de ben encaixar-los, de per manera que aguantin el pes del rengle del damunt sense rodolar. I val a dir que amb els rocs de la seva vinya, molts variats, sense caire ben definit, sovint arodonits, la feina pot ser molt àrdua.




Hom és content quan s’hi posen unes lloses ben planes, gruixudes i amples (però compte amb les lloses podrides que s’esmicolen com turres, incapaçes d’aguantar el pes de les pedres més dures). A cada rengle cal reblar amb cura el buid de darrera. S’acaba amb les pedres més petites i se cobreix amb unes pedres planes i amples per l’estètica. La proba que ha sigut ben aparellat és quan, anys després, hom retroba una paret que no s’ha mogut d’un pam.
Arrencar vegetals li apren molt sobre la part amagada al reialme dels morts. N’hi han de rels superficials, molt agradable de manejar, sobretot quan acaba de ploure. Per exemple la ginesta abàlec que floreix una mica abans la seva parenta, la ginesta d’espanya a qui, al contrari, agrada la profunditat. El fonoll, l’argentís arrelen molt. Amb l’estepa blanca de Montpeller, cap problema. El roldor, abans conreat i utilitzat per la blanqueria de pells, s’arrenca bé però només aparentment ja que l’arrel trencadís se queda en terra. Igual pels esbarzers sense però la fragilitat. El problema és que quan s’arrenca, hom voldria que sigui per sempre. Malauradament el regne vegetal és tossut i vol rebrotar a tota força, i a més escampa llavors a tot arreu que se feran un plaer de regrillar a l’indret que se vol deixar net. Al final, il Dottore ha trobat un punt d’equilibri.







Cal llaurar al menos un cop a l’Abril- Maig, amb la motobinosa i cada vegada que hi va arrenca lo que veu on el seu pas le porta : alzines, roures, brucs, ginestes petitons etc… que a l’inici semblen inocents herbams. Sense descuidar un malson recurent : el xenixell del Cap, portat ambs llanes d’Àfrica del sud els anys trenta i aparegut a la seva vinya els anys noranta, dos mil. Cap se n’escapa però sempre torna. Per acabar amb aquest tema no massa apassionant donarem la solució final per acabar amb els més tossuts. Els unta amb una bareja de petrol i de roun-up: és radical. Com quan se vol guanyar la guerra, cal saber utilitzar els mitjans èxtrems.
Quan s’hi repensa, l’home és potser massa autoritari i poc respectuós de cara a l’aparent desordre i salvatgeria de la naturalesa. Però al final és ella que mana, reciclant-lo, quan s’acaba la vida, que és la seva justa manera de revenjar-se…
És allà a la seva vinya perduda que s’arrela amb profunditat i per sempre més.
A vegades tot solet però no perdut, en confiança, tallant, plantant, estassant o tot simplement mirant els canvis de colors i de lluminostat de les serres que envolten la capella de Domanova on a vegades s’hi fa un fugisser arquet de Sant Martí.





A vegades amb el seu veí que, ell, es recorda de quan hi venia el seu besavi patern els anys 1920. El seu veí, que és el seu mestre en agronomia li ensenyera moltes coses. Per exemple el dia on assentats pel terra al sol de Maig, li ensenyava com tallar l’inxa sense tallar-se també el bras i havent asclat la porreta ficar-la ben ficada, lligar-la i bordonar el tot per protregir de les gelades tardanes. Al final se feran amics amb el respecte i la reserva degut a un ainat(؞) que li confiarà la vigilància del seu cor.
A vegades amb la burra que ha comprat amb tots els guarniments i atuells a un jove pagès de la muntanya.
Se diu la Gata. És una burra pirenenca típica, de potes altes, negra amb orelles llargues i una ratlla blanca entre els ulls. S’assembla més a un matxo que no pas a aqueixos burros petits del sud d’Espanya i del Magrheb. La flor i nata dels rucs, aquesta raça d’ase que va donar les mules i matxos que van participar a la conquesta de l’oest americà (ho diuen les enciclopèdies)

(؞) dialectal per més gran





La va tenir un temps per ajudar-lo sinó amb eficàcia al menos d’una manera pintoresca amb la seva companyia fidel i silenciosa.
El darrer corratger del poble li va vendre una albarda de l’exèrcit republicà espanyol, últim rastre de la retirada del 1939. Fa de sella pels seus fills quan, els diumenges, pujen a la vinya. A la vora del camí collen civada pel dinar de la bestia. L’estaquen a la vora del casot, l’estrijolen i de quan en quan l’esquilen amb tisores adequades que ha comprades. Així passen moments deliciosos i s’ha d’esperar, inesborables. Quan vé sol amb ella li serveix per traginar rocs. Un cop l’havia carregada massa, se va entrebancar i va rodolar avall d’una paret de feixa, les quatre potes en l’aire per entre les mates de ginesta i de bruc. Per sort no se va trencar res. I si s’havia mort aquí, com hauria fet per traginar 200 kilos de carn i ossos fins el timbau(؞).
Més tard li va fabricar una ballarda que tirava amb mes facilitat i bon equilibri, muntanya avall. També amb ella pot llaurar. El seu veí, amic professor, li va ensenyar els primers rudiments del llaurar amb cavalls que és tot un art. Li crida «  Arrríí… la burra ! » i fa la rega que es proba de dibuixar ben recta.

(؞) dialectal per barranc






Cal saber que no cal posar l’apé(؞) massa de fita per alleugerir l’esforç. Tothom vol fer la seva rega. La pobre bèstia sua de valent i el treball no avança. És vella, un poc cega i li afluixen les cames de davant. Al final la fa passejar i res més.

La majoria del temps l’indret és desert. És el reialme de la cigala, del pitroig i de la formiga.
A vegada, però, s’emplena de gent i fins i tot surgeixen problemes d’aparcament. La bandera de la família oneja al cim de la carrerada. Llueix el sol, el vent s’ha afluixat. És el dia de l’àplec de la família de il Dottore. Entre avis, pares, mares, fills i filles, nores i gendres, nets i besnets, es pot comptar fins a una trentena de persones. Patufets amb barretines corren amunt i avall mentre els amos reben calorosament els convidats. Assaboreixen un aperitiu de benvinguda amb muscats, maurins o rivesaltes i cruspeixen ametlles torrades,panses, olives farcides i troçets de fuet.



(؞) dialectal per rella




L’amo prepara uns quants cargols amanits amb pebrina sobre un llit de brasa de xirments no massa calenta sinó salten ; quan la carmell (؞) és groga, són a punt. Tothom s’assenta per menjar els pebrots i les anxoves mentre l’amo se cuida per fer torrar la carn I les trumfes a la brasa. Així pot tirar endavant el tiberi amb costelles de xai i botifarrons del país, llesques de pa torrades, fregades amb all, tomata i oli. Per regar tan bona vianda raja en orri, el garnatxa primerenc amb aromes de cirera. Una pausa per cantar l’himne de la familia (escrit per il Dottore sobre l’aire de les corrandes tradicionals) i se pot encetar el « Coulomier » perfumat amb esclats de tòfones i pel mig untat de mascarpone ; a vegades és un « Camenbert »que, posat sobre les grabilles(؞), se fon a poc a poc sobre la brasa encara calenta. Sense descuidar el Cantal i el Rocafort tradicionals. Altra pausa per fer el concurs de la xirritada repicada amb els porrons de Banyuls (aigualit pels mainatges i les dones). Com a postres i com s’acostuma a passar pels volts de Pasqües, s’ofereix una banasta de bunyetes pastades i fregides a casa. S’ha vist més de deu bunyetes menjades per una sola persona. Els més golafres poden recuperar estirant-se sobre una bateria de hamacs penjats a tot arreu. Els altres fan concursos de corrandes que fan ressaltar molt finament i amb humor els mèrits i qualitats de cada u.
(؞) dialectal per moc i graelles





Acabarem ara amb aqueixos retrats de la segona vida de il Dottore i que testimonieja de la profunditat del seu arrelement a un país que ha sabut guardar sa llengua i el seu costumari dins el marc, però, d’una societat camperola.
I és veritat que, per sort, fora de les grosses ciutats i dels àmbits oficials, la llengua és encara molt viva. El seu ofici li permet de veure molta gent, gent majoritariament gran, del camp, que sovint estimen més parlar la llengua del país. Torna trobar el seu avi i la seva naturalitat de cara al seu bilingüisme.
Al seu poble fa una consulta de cardiologia que se fa totalment en llengua dels avis amb tota naturalitat. Però és veritat que coneix els consultants desde sempre i que ellos coneixen el seu amor a la llengua.
No hi ha cap obligació ; al curs de la conversa deixa anar un mot, una expressió i de segit molts piquen. Val a dir que tots són sorprèsos, un jove amb l’accent punxerut i a més un metge….. Macarri !!!!!
A vegades li fan remarcar que espanyoleja. Se nota que el seu aprenentage no ha sigut totalment natural.





Són molt fidels als seus dialectes que varia d’un indret a l’altre i que no planteja cap dificultat de comprensió, però que els diferencia de la gent del sud. I els germans del sud són considerats igual com els parisencs, com forasters i a més espanyols, dels quals se volen absolutament diferenciar.
Uns quants no tornaran. Per ells no és un bon metge ; parlar la llengua del poble dins un temple de la sciència i del progrés, això no pot ser, és una incongruitat, fins i tot es senten ofesos. Uns quants metges generalistes que han volgut probar el nou vingut segueixen el mateix camí. No entenen.
És ara que apren que els gelosos afegeixen la terminació ista a l’adjectiu que defineix la seva adicció, com sindicalista, culturista, ciclista.
És molt estranyat ja que no es diu francesista per un home addicte a la cultura francesa. S’ha avisat després que és la qualificació que se dona a la gent que parla aquesta llengua amb contradicció amb el seu estatut social.





Per tothom esdevé el metge amb ista al final. Això li fa una certa publicitat que compensa àmpliament les vergonyoses defeccions. Els internes de l’hospital desenganxen el seu rètol en llengua dels avis i l’aixequen triomfalment com un trofeu de guerra.
Dins aquest cas no hi ha cap agressivitat de cara a la cultura local. És un broma d’estudiant, però és una bona mostra de com és viscut per la majoria de la gent aqueixa diferència cultural que han heretat dels seus avantpassats. Fa part del folklore local, res més.
En lloc de sentir-ho com un enriquiment i un orgull, molts ho senten com quelcom de « has been » que pega i del qual voldrien prescindir, quelcom sense utilitat. Sovint poden ser aqueixos pels quals la finalitat de la vida és amuntegar diners i poder ; però no cal generalitzar si’s plau.
Dins uns quants casos, cal esperar excepcionals, el rebuig de les seves arrels alcansa cims inquietants. Ha vist el fill o la filla tenir vergonya de veure els seus pares contents de parlar la llur llengua de cada dia : « mais, Docteur, mes parents parlent français ! Quand même ! ». Un cas sense remei.
La seva actitud desperta doncs una certa oposició però hi ha moltes adhesions sovint entusiàstiques. Al seu poble una graneta fa remarcar : «  És bon metge i hasta parla com nosaltros (؞). »

(؞) dialectal per nosaltres





Té un quadern gris on nota els girs, les expressions originals i fa a vegada troballes interessants ; proverbis per exemple que s’haurien perdut per sempre més. Aquí topa amb la riquesa de la llengua i la profunditat del seu arrelament al seu poble malgrat un evident abandó per les joves generacions.
Aqueixes no tenen prou material per recobrar-ne un us natural. Tothom no té la tenacitat necessària. Molts ho lamenten, lo que pot explicar l’èxit de les escoles d’immersió linguística pels petits que floriran més tard. Però res no pot reemplaçar la transmissió oral al si de la família.
Uns quants trobaran que il dottore se complica la vida. Que faci de metge i prou. L’important és de comprendre’s, d’entendre’s.
Doncs parlem la llengua del vencedor.
I bé, no, il dottore no està d’acord.
Cada vegada que pot, als àpats amb amics o coneixences, al treball, a les reunions d’escola argumenta amb tenacitat la seva posició.







És sempre sol. Prova de convèncer sobre la riquesa del llur heretatge cultural, sobre el benefici i la possibilitat de parlar dues llengues, de poder comunicar amb els seus veins del sud. Tant se val. Fa anys i potser generacions que estan persuadits del contrari No convènça ningú sinó els convençuts.
Fins i tot això atabala la gent, pren el risc de ser vist com el repapiejaire de servei i de no ser més convidat enlloc. És per això que il Dottore demana al narrador en aquest moment de la narraciò d’excusar-lo a prop de la gent nombrosa i variada que ha pogut importunar al transcurs de la seva carrera d’irredentista. (Lo que el narrador fa amb plaer).
Bé que no tingui cap sentit polítics, que fuji les reunions públiques i que sigui un poeta i un pacifista, ha sigut molt a prop d’esdevenir un militant actiu, és a dir ajudar amb d’altres a provocar conflictes per a fer avançar la causa.


Això no se ferà mai.






Li caldrà temps per ho admettre, però esdevindrà una evidència.
A final del segle vint la majoria de la gent, com la gent del seu poble al peu de la muntanya sagrada, no s’interessa de cap manera i s’interesserà de menys en menys a una defensa eficaç de la llengua dels avis que és el cor de la cultura del país.
Tot simplement perqué el poble ha perdut la llengua. No té la voluntat ni la possibilitat de recuperar-la. Són francòfons. Encara existeix un accent que fan ressaltar uns quants polítics, però cada cop més feble.
Diuen que entenen però no parlen i sovint quan fan l’esforç meritori de parlar esgarrien tan la llengua que il dottore sent el seu avi aixecar-se dins la seva tomba. Ell que era tant exigent per la bona pronunciació de la Ll de la R i de la RR.
La llengua dels seus avantpassats continua tenint un interès sentimental. Mentre no hi haurà cap interès econòmic i que continuarà el reemplacement progressiu de la poblaciò autòcton per un flux continu de gent de fora i si rés no canvia, se morirà a poc a poc.
Això no és cap drama. Il Dottore s’hi acostumarà







Una futilitat, una fotesa, però viscuda com una traició, va acabar d’obrir-li els ulls. Els germans de l’Empordà han escrit en francès l’enretolat de les carreteres pels pobles del seu país ….
El seu voluntarisme ha trobat els seus límits.
És cansat de ser voluntarista, no es pot ser més reialista que el propi rei.
Però el seu respecte i el seu amor a la llengua no canvia.
Altres voluntarismes existeixen i d’altres neixeran, orientats diferentments i més potents per ser preparats, s’ha d’esperar, al bon moment i al bon indret.
Ell serà creient, no practicant com ho ha dit un company del seu poble.
Il Dottore es troba bé al país somiat. Amb els anys s’ha asserenat.






Hi és tan bé a la seva vinya que hi torna sovint recordant-se moments privilegiats…
… La seva companya s’ha enfilat dalt d’un arbre ; quitllada allí dalt serra de valent les branques mortes burlant-se de la por que li fa… el temps ha passat, ara estirada a la cadira està llegint, silenciosa. De quan en quan se queixa de la falta de sol o d’un lleuger remolí de vent d’avall.
Un altre dia la porta sota el fullam, al bosc , ha notat l’existència d’un jaç de fulla morta gruixut i ben moix. Hi passen un dolç moment d’extasi sobre la flassada malgrat que al final se revela massa inclinat, polsós i ple de bestioles.
La Lleocaia és assentada una mica més amunt a la vora del timbau, mirant la llunyania de dalt dels seus quatre anys. S’endevina a l’orella el so de l’esquellada. Se va inflant a poc a poc despertant el seu interès. Per entre les ginestes s’entrellusca un ramat de cabres i ovelles que fan la desfilada. El vell pastor de Vallestàvia vigila de lluny, dret a contrallum el seu cos recolzat al bastó ; té al sarró un cabrit acabat de nèixer.
Un altre dia, la Lleocaia sobre les espatlles de la seva Iaia, somriu amb penjols a les orelles, la boca ensangonada de cireres.





La Flor de ma vida i l’Assiscle galopen a cavall de la Gata cap al cim dels Puigs. El vent esbulla els seuscabells i trenca a mil bossinets el seus riures cristal.lins.
Per entre les branques del codonyer se pot veure un dona encara jove que va feinejant de valent . De quan en quan para i aixecant el cap, somrient, fa vibrar l’aire amb la seu veu clara i ben afinada…Escoltem la Iaia cantant la Paloma i altres coples d’El Andalús.
Il Dottore fica el seu esguard melanconiós sobre els rastres d’una senda mig esborrada. Qui sabrà mai que aquí hi passava amb la regularitat del rellotge, un pastre i el seu ramat.
A l’hora de plegar, el sol de fi de tarde pinta de groc i de tarronja la serra de Domanova. Plantat a la vora del camí, mirant les seves terres, fa un somni d’harmonia. Les orenetes filen arran de terra, fregant-li el cap amb xiulets de focs artificials…..


….Potser això semblerà estrany per uns quants, però il Dottore Pepxú s’haurà quedat fidel tota la seva vida ….. ara i sempre fidel.


Bernat Gallarda Perpinyà Gener del 2013



































Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: