L IRREDENTISTA 4

Un relat de: Bernat66
Malgrat aquest ambient poc encoratjador en Pep i els seus germans milloren. Han passat el nivell bàsic dels «  mai morirem », « en davant »,  « catalans burros, gavatxos porcs », i de bon tros. Ja coneixen poemes de memòria, però la llengua encara no els hi raja amb espontaneitat, com un llarg riu tranqil que s’escorre.
S’en van adonar un dia que, entusiàstics, havien anat a escoltar Paco Ibañez. No podia cantar al seu país, igual com el cantautor que feia la primera part, un tal Xavier Ribalta de Barcelona. Al final del concert, van voler felicitar aquell darrer i així afirmar els seus lligams culturals.





Però al moment de parlar, amb l’emoció, la llengua comuna no va sortir. Van xampurrejar quatre onomatopeies incomprensibles i s’en van anar la cua fuirosa, després l’intercanvi de quatre banalitats en castellà o en francés.
És veritat, d’altra banda que els interlocutors no eren pas en fase, ja que el cantant d’esquerra venia de sostenir la lluita antifeixista i mirava sense els compendre, aquells suposats petits burguesos patètics, a la recerca del temps perdut. A més la rugositat del cantautor no ajudava.

Per sort altres fonts d’intercanvi existeixen. A la capital del país somiat han descobert, com ja s’ha dit, un llibreter en part especialitzat dins la cultura indígena.
Ès un home ja gran per ellos, un gegant de quaranta o cinquanta anys, el físic fereny, esquerp, la cara tallada a cops de destral, la barba prominent amb els cabells ja grisencs esbullats.
Oh ! sorpresa divina, aquesta forta personalitat, impressionant, rep els clients amb cortesia i un somrís atencionat en companyia de la seva dona tant amable i atencionada com ell. La veu no s’aven amb el físic, és dolça i harmoniosa.





Li fan gràcia aqueixos joves nòrdics que s’interessen a l’ànima del país, i sempre que hi van els rep amb cordialitat. Parla la llengua de la muntanya amb suavitat, però cal insistir un poc perquè deixi el francès que fins i tot en aquest sancturi, ha esdevingut la llengua de primera intenció.
És un poeta conegut i reconegut, però d’un nivell tant alt que encara no és a l’abast dels germanets, almenys del punt de vist linguístic. Amb paciència i traça els hi fa coneixer la riquesa del món cultural que volen integrar.
Tan del punt de vista de l’història com de la literatura o dels arts plàstics, té una coneixença que els hi sembla enciclopèdica. Se regala xerrant a la seva botiga, donant els seus assenyats consells de lectura.
L’únic inconvenient de l’home i de la seva conversa, és que no s’avisa que a vegades el seu interlocutor, fins i tot cultivat, deixa de l’entendre, ja que fa referència a conceptes que desconeix i que, segurament per ell, són evidents i banals.







Fa part d’un grup, petit i molt heteròclit, potser vint persones que volen tornar a la llengua la seva respectabilitat perduda. Fa part de la gent que sap l’història del país.
Així trobem tres categories de gent de cara a la coneixença del seu passat :
- la majoria que no sap res,
- els pocs que saben i ho diuen, peró no tenen cap poder,
- els pocs que saben i no diuen res, però tenen el poder. Segur els més dolents i sorneguers.

Però com s’ha notat més tard, el darrer terç del segle vint viu un intens i profund moviment de contestació de l’ordre establert, i a França particularment. Les certeses dels uns trontollen de cara a les crítiques dels altres.
Lo que fins ara semblava els cossols més forts de les societats s’esmicola. Segons els llocs és variable : discutida la moral cristiana, discutida la preeminència de l’Occident sobre el món, discutits la felicitat marxista, la societat de consum, el centralisme polític, etc… etc …





Els muts i emmudits parlen, els cecs i encegats veuen.
Tot un bulliment anàrquic, a vegades simpàtic, a vegades pesant, que per sort cap ideologia o religió no podrà recuperar i que anirà a ficar-se a les closques de tot el poble, fins i tot a les més reaccionàries.
Fa cinquanta anys i malauradament ho caldria refer, perqué tot se torna a emmidonar i solidificar, igual. De tant en tant les societats necessiten un bon cop de tramuntana. L’art és que sigui eficaç sense ser massa violent amb el perill de fer caure tot l’edifici. L’home del camp ho sap això : de tant en tant cal purgar la farda que tapa els recs.

L’obertura dels ulls del Pep va ser molt progressiva i en profunditat.

La primera escletxa va ser una emissió televisiva sobre la epopeia i la persecució dels càtars. Tres episodis que tota la família va seguir amb entusiasme. De fet era l’història de la conquesta d’un país fins ara desconegut : l’Occitania. Conquesta d’un país refinat i aimat per guerrer salvatges i sense pietat vinguts del nord.






En Pep ho viu amb una particular intensitat ja que coneix els llocs on es desenrotllen els fets, llocs que estima, que sent com la seva propia carn, ja que s’assemblen molt al país somiat.
És sent el germà de l’home d’oc persecutat, cavalca amb el conte Ramon de Tolosa i amb els Trencavel de Narbona i Carcassona, neda entre els cadàvers dins el riu ensangonat de Besiers, el cerç geliu li envesteix la cara mentre veu l’assassinat del legat papal enmig de les garrigues, és a Montsegur, a Peyrepertusa, a Queribus els dies més fatídics. La falsetat i la crueltat dels conqueridors és obvia i no es pot amagar.
Odia un papa que no dubta a imposar una guerra terrible a tot un país, anys i anys, per lluitar contra una heresia que podria disminuir el seu poder. Odia uns barons del nord assedegats de riqueses que roben els barons locals. El revolta veure una cultura tan refinada trepitjada i perduda, una llengua reduida a l’estat de patuès. Aquesta sèrie haura marcat profundament tota una generació i paticularment la gent del sud de França.








És estrany de veure com fets tan vells poden tenir tal resonància dins un esperit gairebé incult, acabat de nèixer, ja que no li fan el mateix efecte les notícies diaries de les guerres, catàstrofes i matançes del seu món contemporani. Deu existir una memòria collectiva que s’agombola en capes successives i que se trasmet de generació en generació amb un mecanism encara desconegut i que ell ha heretat.

Viu aquells drames passats amb una intensitat anormal, com hem vist, i en ressent la injustícia molt dolorosament. Ja se pot suspectar els premicis d’un estat patològic possible molt a prop de la paranoia.
I de fet és tot un món de certeses que s’està ensorrant.Som lluny del bon Sant Lluis fent justícia sota un roure centenari o d’una Joana d’Arc mitificada, apresos a l’escola de la república.
Fins ara vivia dins un país homogeni i potent que havia fet aprofitar bona part del món del seu geni amb els mots de llibertat, igualtat, fraternitat. Dins la seva família no comprenen que uns quants pobles se revoltin imposant guerres cruels i sense fí per alliberar-se d’aquest paradís.






Ha descobert la realitat de l’història dels homes ; voluntat de millorar i protegir sense parar el seu estat de pobre criatura fràgil enmig de l’agressivitat d’un univers incomprensible. De fet un combat just i lògic per assaborir els bons costats de la seva condició. Fins ara han sobreviscut però amb quants patiments, injustícies, traïdories, massacres, profècies ; sense pietat pels febles, baixos de davant, i altres mal parits. Lo més terrible potser és la crueltat venint de l’home dirigida en contra altres homes. Quants pobres pallos i palles torturats fisicament i moralment, quants persecutats per idees no conformes, pel seu físic i particularment el color de la seva pell. I pitjor i insuportable, quantes vides matades per l’home, de sang freda i legalment només perqué un o una colla de jutges ho ha decidit així.
Mal llamp te ferís ! Que se deixi fer la Natura que en sap prou sobre aquest assumpte…. Però hom s’avisa que el fil de l’història s’esgaria dins un camp filosòfic reevendicatiu, desesperat i barato.

Altra vegada, tornem al gra….








El Pep qui aviat cambiarà de nom, com se sabrà més endavant, ara descobreix l’història del seu país. Hom experimenta una redescoberta de l’història o dit amb tota humilitat una lectura diferent que se vol més objectiva. Hom descobreix i fa resaltar fets documentats però ignorats dels programs educatius, fins ara només coneguts d’uns quants erudits amagats al més profund d’arxius polsosos.

Beu a les fonts les més prestigioses : Soldevila, Sanabre i Jep Pascot. Encara no existeixen el muntagàs de llibre en totes llengues tractant del subjecte. Avui dia, aquell qui no sap és que no vol saber o que tan s’en fot com s’en xauta, lo que és el més probable.

Apren que un petit poble al peu de la muntanya sagrada, molt a prop del seu vilatge, és el bressol del llinatge dels homes que feran un país que entrarà a l’história. Un guerrer pelós surt de l’ombre, és el seu veí i gràcies a ell el país tindrà la bandera més guapa del món.







Apren que el seu petit poble al peu de la mateixa muntanya, té com escut les quatre barres d’Aragò perqué depen de l’administració reial amb un batlle. La seva divisa és la de la capital que va resistir aferradament al setge dels francesos quedant-se fidel al seu rei : «  ara i sempre fidels ».

Apren que un gran rei foragita sense pietat els tranquils habitants d’unes illes veines i d’una grossa i potent ciutat del sud. Els pobla, en part, amb gent del seu país ; així el Pep compren la proximitat del seu dialecte actual amb el seu. Entre altres nombroses qualitats és just i per això partirà el seu reialme entre els seus dos fills, mostrant així una gran desinvoltura política.

Un període imperialiste segueix amb conquestes a l’altra banda del mediterrani i bandols de guerrers intrèpids i cruels que terroritzen el mediterrani oriental. Encara avui s’en parla a Grècia per fer por als infants desobedients.







La vida no és pas fàcil amb epidèmies incessants que esborren pobles enters, inseguretat per culpa dels bandolers, i cops baixos i sorneguers dels paísos veins tan a l’oest com al nord, que se condueixen, dit amb objectivitat, com dues putes manyagues.

Apren que els erudits d’arreu del món reconeixen la precocitat del país en el camp de la democràcia, amb la voluntat de negociar i no pas imposar per la força, també l’institució de les regles de pau i treva dins una societat constantment en guerra.

I per fí apren la pèrdua de la llibertat.

Se fa a poc a poc, deprés d’anys i planys de guerres, tant amb el gentil veí de l’oest com el gentil veí del nord. Aquest del nord és verament l’enemic hereditari ja que sempre ha contestat l’existència del país i la seva legalitat basant-se sobre textos remuntant al temps de Carlemany i qui sap al diluvi.






El poble viu amb la por d’una invasió imminent i ajuda a fer una linya de fortaleses a les Corberes, entre altres Salvaterra, ben nomenada, les runes de la qual el Pep va sempre a visitar amb emoció.
Primer cau el país aimat i una seixantena d’anys després el país enter. En Pep ho sent altre vegada com un drama personal.
« Adeu Perpinyà, adeu Rossellò, adeu terres i adeu germans… » La cançó i les seves paraules repetides a l’infinit torna desvetllar i perenitza la ferida que té al cor.
Ha inspirat una obra pictural seva que malauradement s’ha perdut.
Era un full de paper gruixut de més o menys un metre i cinquanta centímetres, amb el dibuix d’un cambajó, que és el mapa del país, amb un nan grassot i lleig que salta enrabiat, els ulls desorbitats i l’espasa aixecada, tallant a poc a poc la part de dalt del cambajó, destacant-la de la resta del país, amb esquitxes de sang. Aquesta caricatura molt realista es deia amb tota simplicitat «  El tractat dels pirineus. » El Pep l’ha deixada penjada a les cimeses de la primera Universitat d’estiu i mai no l’ha tornada a veure.







Feia part d’una exposició que havia fet a la seva vila de naixença, sota la direcció del seu antic professor d’espanyol, que per fí s’havia despertat a la causa. Es feia junt amb quatre gats, occitans i bretons i se deia « Cat Breiz Oc ». Havien posat cartells als carrers, a la nit. No ser si val la pena de dir-ho, però l’exposició no havia tingut cap ressó.

Per tornar a l’história, hom constata amb tristor que el país és vençut i annexat al benefici exclusiu del seu enemic hereditari. Perd el seu nom, pels invasors són antigues possessions d’Aragò.
Cap consulta dels seus habitants, és la guerra i doncs la llei del més fort, com ja s’ha notat. El país és ocupat militarment, les seves institucions propies sota control.
A partir de l’edict reial francès prohibint l’ús de la llengua pròpia als actes oficials, comença un lent i sorneguer treball d’assimilació que encara no s’ha acabat.
Però el poble no és vençut, es queda igual.
Encara avui hom pot comprovar la profunditat de la seva resistència.







Un sol exemple, el cadastre se queda enterement escrit dins la llengua prohibida amb pocs estralls imposats pel vencedor.
Com l’hidra la llengua rebrota sense parar als llocs més inesperats. Fins ara s’ha comparat al caliu invisible sota la cendra que se pot encendre a tot moment, però la revifalla és cada cop més feble i és possible que un dia s’acabi del tot.

El cop més fort va ser portat per la revolució que se va fer a França a final del segle divuit. Les riqueses i el poder van canviar de mans.
Els pobres i els sense poder van tenir l’oportunitat d’aprofitar-ho. I és veritat que va ser una realitat com s’ha vist pels avantpassats del Pep. Però hi havia una compensació de pes, un poc com el pacte entre el Doctor Faust i Mefisto Felès. Hom tenia d’acceptar la desfeta, abandonant la seva llengua per un altra ; de fet podia integrar el progrès, però només en llengua francesa.
La felicitat no té cap preu i l’adesió del poble serà massiva.







Fins ara se van guardar les dues llengues, certament per un sentiment de fidelitat, però sobretot per l’inercia propia al compliment d’un canvi tan profund.
Una persona o un grup de persona poden parlar més d’una llengua, i de fet el més possible millor. Però el bilinguisme quotidià d’un poble no pot durar, sinó el temps que passi d’un monolinguisme a un altre. I al país somiat fa tres cents anys que dura.

Pel Pep el combat no està acabat.
Confortat i justificat per tot lo que ha après, decideix de consagrar bona part de la seva jove energia a la renaixença de la llengua dels avis que per ell simbolitzava la renaixença d’un poble, esborrant així una injustícia històrica.
Com alguns podran constatar, una mica espantats, l’assumpte agafa poc a poc una altra dimensió.
A l’inici tenim un entendridor interès per una llengua amenaçada que no pot desaparèixer i que simbolitza, poc o prou, els temps feliços de la seva infantesa.






S’han afegit components de més gruix, històrics, socials, polítics donant via a una contestació global que no haguès pogut imaginar de bellantuvi ; és una amenaça pel fràgil equilibri alcansat al curs dels segles. És probable que l’ordre establert no se quederà sense reaccionar.
Els exemples formiguejen arreu del món, de repressions culturals brutals ; parlar una llengua pot esdevenir un delicte, bé que sigui reconegut com un dret fonamental. Així el Pep compren les al.lusions sobre la menaça de ser vigilat i fitxat per la policia que suraven de certes converses sentides a cal llibreter especialitzat en la llengua dels avis.
Peró vaja, no n’hi ha per tant ! El combat és just i hom viu dins un país democràtic. El Pep persisteix i signa. Guardarà el mateix objectiu.
Comença una llarga caminada junt amb aquest projecte faraònic I paranoid sempre a punt de caure dins una paranoia patològica. Aprendrà que s’ha posat dins una positura inconfortable, un poc com aquell que voldria portar a coll i bé tota la misèria del món.







Hi ha moments que ho sentirà com massa pesant i voldrà reintegrar la norma ; un dia que havia esdevingut una idea fixa que l’impedia de concebre altres coses, havia post un escrigot on deia , entre altre : « merda a Catalonia… », el seu germà l’havia ensenyat a un company diplomàtic barceloní que ho havia trobat : « brillant » !

Els seus germans seguiran vies diferents, no el seguiran dins la seva paranoia. El més jove se quederà un especialista exclusiu del parlar del petit poble bressol de la família i espellirà enmig de les seves certeses. El més gran poserà una sordina a la seva afició ja que esdevindrà membre del govern de la França eterna i sempre serà atent per tal d’evitar que el seu germà paranoid no passi la ratlla per l’interès d’ambdós.

Dins la vida de cada dia, tantmateix, tot no és tan perillós ni problemàtic.






L IRREDENTISTA 4

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer