l irredentista 5

Un relat de: Bernat66
El cas del Pep no és pas aïllat. Entre el jovent, hi ha un interès cada dia més fort per les cultures alienes : índiques, afro cubanes, regionals que venen a matitzar la cultura anglosaxona predominent. I amb més evidència dins la música popular.
Miracle ! La llenga dels trobadors torna viure. En pep i els seus germans escolten amb delit les cançons de Martí de la Corbiera salada, de Mans de breish, dels discos Ventadorn, de Joan Pau Verdier de Llimotges….  « Mas perquè, perquè m’han pas dit a l’escola, la llengua de mon país. »
Cantants de tots el pobles anestesiats de França fan sonar les seves llengües fins ara confidencials i a punt de desaparèixer : Bretons, Corsos, Alsacians Lorans, Flamencs, Bascos, Occitans i ben segur en llengua dels avis, com veurem més endavant. Una bareja d’idiomes sovint incomprensibles que ignoren els mestres educats, espantats. Una bareja fraternal que escalfa el cor d’en Pep, sobretot les melodies cèltiques plenes de melanconia i que li arrenquen una tirellonga d’aïs delitosos.
Al seu país canten  « Desperta-te mon poble, no ets encara mort i en saps de cançons que fan tornar la vida », « tan patatan, que les figues són verdes, tan patatan, que ja maduraran. »






Grups de joves fan reviure antigues cançons oblidades sense descuidar creacions humorístiques o més poètiques (amb aquesta llengua rosa i amb al.ligators) d’uns cantautors de talent amb la veu de fons entranyable i sempre renovellada d’un precursor (« tan com me quedarà un alé de vida, tan com me quedarà un filaret de veu, jo te cantaré dolça pàtria ferida, jo te cantaré amb els sanglots d’un amant. »).
Més al sud la llengua és encara més forta, amb a més una notable dimensió política ja que el país viu encara sota un règim dictatorial. Un crit primal sona a València :  “ No, no, jo dic no, nosaltres no som d’eixe mo-ón….”. Amb més suavitat però amb tanta força li respon l’Empordà «  Si tu l’estires fort perquí i jo l’estiro fort perllà, segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja ». Hi també estima un cantant de « xarme », un « crooner » que li parla de Marta o del temps de pluja. I tants altres que no se sabran citar ja que hom ten por de n’oblidar uns quants. El primer cop que el Pep va veure el cantant de l’Empordà era a la capital del Conflent, dins un petit cinema. Havia sigut impressionat per una cançó on alternava la seva veu de tenor amb un veu de baixa pregona, i també una cançó que es deia cop de destral.






També escoltava J M Espinàs  « La vida és una guitarra molt aspre que hem d’abraçar sense por, sovint caldrà deixa-hi pell i ungles, per treure’n una cançó ».
Li agradava també les cançons, vingudes de ses illes, de la Maria del Mar Bonet que havia vista a cantar a la Cellera de Tuir l’entranyable cançó de l’estudiant…..

Per resumir tenim un jove, ara a prop de començar la seva vida d’adult. Fa temps que s’ha acabat l’infància i l’adolescència. Ha fet estudi de medecina, és casat i emmainadat. Lo que podria ser vist per alguns com un problema, és la seva passió per la llengua dels avis i el país somiat.
S’ha posat dins el camp d’un país vençut, dividit que no existeix més politicament.
Un país dissortat ja que la majoria dels pobles d’Eúropa s’han pogut alliberar dels antics amos i tenen institucions propis per defensar, ensenyar i fer fructificar les seves particularitats pel benefici de tothom. Els nòruegs, els danesos, els txecs, els slòvacs, slòvens, letons i tants altres pobles petits són amos de la seva destinada.




Aquest país dissortat, fins ara s’ha trobat, geograficament i politicament, al dolent indret i al dolent moment. Però les coses poden canviar, qui sap ?
Un element insospitat i nou el ferà adherir i arrelar encara més a la seva passiò.
És un home i vet aquí que una part de la seva complicada maquineria cau malalta i posarà, un temps, en perill la seva supervivència.
Experiència certament molt enriquidora pel seu futur ofici de metge. Així pot experimentar l’altre costat, lo que és imprescidible per ser un bon professional. Uns quants són capaços d’imaginar-ho pel bé dels malalts, però el viscut és irreemplaçable. Passat el moment molt corprenent i revoltant de la descoberta del defecte, les forçes vitals abracen el problema i no descansaran fins a trobar la solució. No dubtarà del recobrament fins i tot als moments més delicats.
Viu estones entranyables i sovint insospitades com per exemple quan s’avisa que un estudiant encarregat de vigilar-li la tensió arterial a un moment crític, no en sap, però fa com si en sabia i inscriu les xifres amb un tranquil somriure encoratjador. Té d’escoltar els auguris pessimistes de les santes monges que li parlen de com malament s’ha acabat el cas d’una joveneta que ocupava el seu llit la setmana passada, i… que venen d’enterrar. Per elles el patiment és necessari, la recompensa és allà dalt a prop del Senyor.






Per fí, sap que és salvat quan s’adona que li dona una forta emoció la corba bellugadissa, lenta i majestuosa de les anques sensacionals de les guardes malalts dins la foscor de les nits sense fi.

Ha pogut constatar la fragilitat de la vida. Ara hom és aquí i demà… ningú més ! sense que se’n doni compte. Se ferà doncs defensor de la fragilitat.
Tan de la salut humana com de la llengua dels avis.

A partir d’ara, tenint en compte els canvis profunds ocorreguts, el Pep no se dirà més Pep, se dirà simplement «  Il dottore ». Aquest nom agrada al narrador fent-li recordar moments agradables de la seva vida. Es recorda que el Pep, perdó, il dottore, feia de torsimany pels malalts italians que venien de l’altre ban dels Alps, a consultar els seus il.lustres professors de medecina que no tenien cap habilitat per les llengues. La coneixença de la llengua dels avantpassats ajudava, ja que tothom sap que qualsevol camperol del país somiat enten, sense esforç i naturalment, la majoria dels dialectes itàlics.





D’ara endavant tot lo que ferà tindrà un altre color, pintat de sang i or. Fins a un punt que no se pot imaginar.
La seua filla se dirà Flor de ma vida i el seu fill Assiscle, en alabança dels romanços de cavalleria del segle quinze i d’un Sant poc conegut però certament tan meritori i protector com un Sant Pau o un Sant Pere. L’administraciò francesa no hi va fer cap oposició.
Va fotografiar el seu fill, acabat de nèixer, amb una barratina, estirat sobre la bandera de quatre barres o bé amb l’almanac de Terra nostra ben a la vista al segon plà. De vacances al país, ferà fotos de la seva filla amb, al rerafons, les pintades murals reevindicatives que en aquest moment cridaven a la resistència. Els diumenges fa sonar el tocadiscos, assajant-se a la dansa tradicional provant de comptar les tirades de passos curts i llargs, saltats o no, sense arribar-hi mai. No és un gran ballador, encara avui no sap fer els passos d’enllaç. Quan no són sardanes, són cants patriòtics com ara els Segadors o el cant de la Senyera sense descuidar «  Deu hi va passar en primavera i tot cantava al seu pas, canta la terra encara ente-era…. » Calça, ben lligades, espardenyes bigatanes. Pasta tortells de Vilafranca per l’esmorzar dels diumenges, i bunyetes quan s’escau.






Té, penjat al rebost, un cambajó de la muntanya i quan s’acaba ten el garrot, la cotna i ossos menuts per fer l’ollada. No ha descuidat de portar del país un bon tros de sagí, vins dolços i de garnatxa.
Per les vacances d’hivern s’emporta la família al Pirineu malgrat les poques nevades i davalla els pendissos amb els fills, una bufanda de quatre barres onejant al vent.
Ha posat l’escut nacional al cul del cotxe sobre la F reglamentària. Un temps s’havia fet pintar l’escut del seu poble a la portera del cotxe, com solien fer els aristòcrats a la seva carrossa. Dalt la porta d’entrada del pis ha posat el seu nom, amb la bona gràfia restituida, amb rajoles tradicionals on són pintades les lletres idònies.
A l’hospital on té altes reponsabilitats, tothom és assabentat del culte apassionat que porta a les seves arrels. Ningú no dubta que voldrà tornar al país i que no ferà carrera a la regió, això fa que tots són molts cordials, ja que no representa cap perill pel llur esdevenidor professional.






Fa part d’un petit grup d’amics metges, més o menys vinculats a la llengua estimada.
Un fill de refugiat de la guerra civil que sempre ha passat les vacances a la ciutat contal a cals seus avis, un castellà molt obert i comprensiu que ha fet els estudis a Barcelona i, un temps, un praticià ja gran, venint a perfeccionar-se desde Saragossa. Els quatre ( amb il dottore ) són el símbol actualitzat d’un antic reialme i fan sonar la llengua als passadissos i aules austers del gros hospital.
L’impregnació és tan forta que, quan defen la seua tesi doctoral, no s’ha pogut estar de posar aquest document oficial al servei de la causa. Les pàgines de presentació són clafertes de dedicatòries i de citacions poètiques dins la llengua. La part scientífica, però, s’ha quedat en llengua francesa (i francament no hi havia cap raó per traduir-la).
Al final tot això és aparentment ben viscut i tolerat pels seus col.legues i per la seva família.
Segurament perquè la seva actitud es queda sempre prou distanciada, mai pesada i fa més aviat somriure.








Ho veuen com una dolça extravagància folklorista que no altera el seu valor intrínsec.
Valor intrínsec reconegut i consagrat quan li atorguen al final de quinze anys d’estudis, el seu títol de Doctor, que li permetrà, entre altre, de guanyar-se la vida i, no s’ha de descuidar, de reconèixer a temps i curar, si és pot, les malòries sense fi, que fan perillar la raça humana. Aquesta noble activitat a venir, mereixeria per ella sola, la reconeixença oficial de la seva dolça extravagància folklorista com d’utilitat pública, almenys al país somiat.

En aquest moment de la narració, hom podria ressentir calfreds a l’espina de l’esquena i al cugot, imaginant que l’afició d’il dottore haguès pogut ser del tot diferent.

Que haguès passat, per exemple, si s’havia apasionat per l’entomologia i més precisament pels insects de la família de la pregadeu ; o per la botànica ? Hauria fet fotos del seu fill sobre una formiguera ? Hauria fet menjar cucs i pallagostins els seus petits ? Hauria decorat la seva tesi doctoral amb flors dessicades ?





I tot aixó a l’infinit : s’haguès pogut interessar als partits polítics extremetistes, a la pobresa, al rugby, als menors d’edat, a les religions extremorientals.
Hom es demana com es fa la selecció.
Però no és el moment de s’ho repensar ; deu ser un procès tant complicat com, posem per cas, la transmissiò del senyal elèctric a la superfície d’una cel.la miocàrdica ; necessiteria un llibre enter d’explicacions complicades difícils de probar, i d’empassar.
Al final, deixant de banda les feixugues explicacions scientífiques, es pot considerar que el que havia seleccionat la seva destinada era prou raonable i d’un interès notable. Se n’havia campat bé.

Arriba ara, al moment el més entranyable d’aquesta curta narració.

Cal admettre que tot això que ha fet il dottore, fins ara, per il.lustrar la seva afició, són punyetes, sí, punyetes. Que es perdoni la manera un poc crua d’ho dir, però és veritat.







En efecte, a poc a poc, se li va aparèixer amb una clarividència transparent, que la millor contribució que s’havia de fer, era la de transmettre la llengua dels avis i la cultura del país als seus fills.
En va tenir tres en vint i cinq anys, i tots tres hi van passar.
Sobretot transmettre la llengua que dona la seva originalitat i la seva música a la cultura, perquè, quan s’hi repensa, sembla que aquesta cultura és la cultura pròpia de tots els pobles meditarranis, hereus de Roma, amb matisos deguts la seva barreja amb els pobles autòctons.

Lo que fins ara s’ha fet naturalment i que a poc a poc s’ha deixat de fer, d’ara endavant se ferà d’una manera voluntarista a la família dil dottore.
El voluntarisme demana paciència i una fe total als objectius que han de ser considerats com indiscutibles i justos. Demana una atenció de cada instant i una continuitat absoluta per ser credible. El pare parla la llengua dels avis als seus mainatges i francès a la resta del món, en iniciar-se el procès, ja que la familia encara s’està a la grossa ciutat del centre est de França.





Trigarà temps per trobar un començament de naturalitat dins els intercanvis ja que el dottore té un nivell de llengua a penes bàsic.
Retrobarà, parlant amb la gent gran o dins els llibres inummerables que llegeix, velles cançons de bressol, pregàries, fins i tot amenaces ja que tothom sap que cal mostrar autoritat i fermesa, d’entrada.

Així fa reviure antigues cançons, com per exemple quan fa saltar els seus fills assentats als seus genolls tot cantant : «  a cavall sul burriquet, anirem cap a Ceret, a Ceret de la muntanya. Tira, tira l’aranya ! » despertant l’hilaritat del pallago quan obre les cames fingint de deixar-lo caure. Potser feien més de quatre generacions que no s’havia trasmés (ja solien cantar «  à dada sur mon bidet….. »).
També retroba jocs oblidats o afrancesats : jugar a totxos, jugar a batzanes, a tritis (mena de base ball popular i primitiu), fabricar esclofidor amb un tros de branca de sabuc(؞), vuidada i un pistò fent lo espetegar d’amagat per espantar els amics.
(؞) dialectal per sauc







També aprendre de llançar l’escaibre(؞) fent lo regirar i xiular el més temps que es pot, tirar una cascarina(؞) el més fort possible dins la canal de baixada de la tortugada, a veure, quant torna baixar, quina dels jugaires saltarà més lluny.
A la nit s’assenta a la vora dell lit i obra el gruixut vòlum del folklore del país somiat de Joàn Amada i llegeix amb veu dolça fins que s’acluquin els ulls meravellats dels seus petits asserenats. Molt sovint no s’acluquen i en demanen més. Allavores fan la pregaria i saben després que caldrà dormir de debó. Una pregaria molt senzilla, molt lleugerament amossada(؞) de religió : « Àngel de guardia, petit jesuset, dolça companyia, no me desempareu de dia ni de nit. Sempre seré manyac (ga) i faig un petó a tothom ». Com se veu una carga moral forta amb una concisió exemplar.
Va fer reviure també l’antiga tradició del caga tió per les festes de Nadal. Va anar a buscar el tió a la vora del riu Roine, avall de la ciutat. És un tronc de salze en forma d’àncora amb una cavitat en forma d’escletxa a la base, evocant «  el naixement del món » del pintor Gustau Courbet, sobretot si se té en compte la seua finalitat de parir llaminadures.
(؞) per baldufa I bola de vidre
(؞) dialectal per condimentada





Va tenir un èxit considerable per entre els merdosots i ja fa dues generacions que serveix.
Hom se demanda com, una tradiciò tan original, havia pogut desaparèixer. I se pot fer durar el temps que es vulgui ja que comença dies i dies abans les festes, perqué cal nodrir l’animal cada nit, deixant-li un plat ben plé al davant, i ben segur com més menja, més cagarà. Un consell pels qui voldrien fer el mateix : cal ben bé escollir els ingredients al seu gust, ja que al dematí, perqué sigui credible, només s’han de quedar miques i peles escasses, testimoniejant del contentament del menjador. I com més content, més generós.
El dia asenyat piquen la vella soca amb tota mena d’estris (quantes culleres de fusta s’han trencat !) tot cantant hasta si no saben la llengua : «  Tió, tió, caga torró d’avellana i de pinyó, si torrons no vols cagar, sul cul de vindrem a picar ! ». Cadun emplena un saquet de fagineries : lluises de xocolata, trenetes d’all o de cebes, ampolletes de xampany, reis, cigaretes de xocolata etc…etc…Truquen varies vegades i s’acaba quan el tió caga un tros de sucre carbó, que és lo que més agrada.








S’ajudarà amb discos i cançons infantils comprades a cal llibreter del qual ja s’ha parlat o directament a una botiga especialitzada que no existeix més a la Granvia prop de l’encreuament amb el passeig de Gràcia i que tenia llibres per a infants de primera qualitat : es recorda particularment d’aquest que contava l’història del gegant del pí amb dibuixos d’una frescor i d’un optimisme commovedors. La va llegir tantes vegades que, al final, la podia llegir els ulls clucs.
I també els discos amb la cançò dels animals :  « no hi ha cap animal, tan gros,tan gros, tan gros com l’elefant » o l’història del país amb una musicació molt reeixida. Era el final de la dictadura i hi havia una creació dins la llengua renaixent, tan dins aquest domini com de molts altres, d’una riquesa increible. Era d’una naturalitat i d’una spontaneiitat totals, no s’hi veia cap finalitat commercial. Allà també compra mètodes per aprendre a llegir i escriure.
El resultat és molt positiu per la seva primera filla Flordemavida que va seguir el tractament intensament i que se va avisar nomès quan tenia 6 anys que el seu pare era políglot : « Mais tu sais parler français, Papa ? ».






Un dia que tenia ganes de comprar-se un gelat ( i que no ho sabia en francès) va demanar a una amiga del seu pare com se deia gelat en francès
A quatre anys coneixia de memòria la marguerideta, peça capdal de l’obre d’un Tal :
. Tu, que a la primavera neixes
Marguerideta, que espelleixes
Com una estela, dins els prats
Tu que dels cors enamorats
Sabes dir la destinada,
Petita flor, ah ! diguis-me
Diguis-me si sum estimada
D’aquest jove que tan m’agrada
I si li agradi jo també…..(؞)


(؞) dialectal





A la fi d’un àpat de festa va recitar un poema de Pons,  « vinya perduda », a la seva besàvia, fent així el lligam entre quatre generacions i procurant una immensa joia al seu genitor, il dottore.
Amb ella va realitzar la facilitat que tenen els mainatges per aprendre, i particularment les llengues. I també per ell va ser un bon exercici de pràctica. Va definitivament conèixer la llengua com si fos una segona llengua materna.
L’impregnació no serà tan forta per l’Assiscle ja que il dottore no podé ser tan present habent començat la seva feina al país i també perquè tenia un tarannà diferent. Quan se li deia, un dia que una papallona havia entrat al cotxe : «  té, mira una papallona ! » havia contestat : « Ce n’est pas una papallona, c’est un papillon, parce qu’ ici on est en France ».
Per la tercera, la Lleocaia, que li va fer el plaer d’arribar molt més tard, li volia parlar la llengua dels avantpassats i també l’anglès, dia entre altre. Alguns pensaran que al final, per sort, havia retrobat el seny i el sentit comú !
Però durà poc, ja que el nivell de voluntarisme era massa fort, insostenible per ell, i hom es va quedar només amb la llengua dels avis obligatòria.





Dins el seu cas, però, il dottore té de competir amb l’origen profundament castellana de la mare de la Lleocaia, nascuda a la Gavatxeria de pares d’origen espanyol. Malgrat això, s’ha de subratllar que és una esposa perfecta. La Lleocaia té així una Iaia andalusa que malgrat el fet d’estar-se d’ençà de més de quaranta anys fora d’Espanya, no sap el françès. La nena tindrà l’oportunitat i la sort d’aprendre, sense esforç, tres llengues ja que la seva mare és encarregada del francès.
La Lleocaia va nèixer i viure al país i dins el seu cas l’escola va ajudar, ja que molts progressos s’havien fet i que, cosa impossible quan se varen instal.lar, uns quants mestres voluntaristes, cada cop més nombroses feien sonar la llengua a les orelles dels alumnes i els hi ensenyaven de parlar-la, escriure-la i llegir-la.
Va seguir un ensenyament totalment en la llengua del seu pare a la maternal de l’escola Arrels que començava i després un ensenyament bilingüe fins al liceu. També feia dansa tradicional al conservatori.
Il dottore suposa que sap perfectament l’idioma privilegiat, però d’ençà de la seva adolescència no li ha sentit a dir cap frase espontània dins d’aqueixa llengua. Potser perqué, quan era petitona s’havia burlat, un dia que havia dit un mot de travès.





Cal tenir molta psicològia amb això, ja que la carga emocional d’una llengua és enorme. Sobretot quan no és la llengua oficial del país. Traeix la teva qualitat d’estranger, la teva inferioritat possible, mostra a la llum del dia que potser ets diferent i desvetlla la malfiança i el dubte.
Il dottore ho havia notat desde sempre, però amb els anys de pràctica aqueixos sentiments li havien passat del tot. Tanmateix va trigar temps abans que oblidi la seva vergonya i la seva timidesa per practicar en públic. Però al cap d’uns quants anys, fins i tot treu mal a conversar dins una altra llengua amb els infants. Li ven naturalment, hasta si no la saben. És una mena de reflex pavlovià : mainada⇒llengua dels avis.

…. Ara per lo segueix, si’s plau, hem de remontar una mica enrrera….
Els estudis acabats, il dottore, la dona doctora, i els mainatges, dos anys i sis anys, decideixen venir a instal.lar-se al país somiat.

El desig és tant gran per il dottore que ha finalment convençut la seva dona qui, ella, deixa les seves arrels, la seva família, el seus projects professionals.






S’ha fet a poc a poc i al final apar com una evidència. Al, cap dels anys s’ha tan ben integrada que tradueix els seus poemes ecrits en francès, en llengua dels avis i els fa publicar. També és l’inventora, oficialment patentada, d’una regla calculadora que permet de repartir amb facilitat els passos d’una sardana.
Fa anys que il dottore ha preparat el camí.
Ha descobert que el metge del seu poble feia part dels quatre gats que coneixen, respecten i proven de reviscolar la llengua dels avis. S’està dins una casa pairal a la plaça major amb, a dintre, una escalera de pedra picada majestuosa que has de pujar per arribar al seu despatx. Amb ell, il dottore que sol ser molt poc llengut en francès, parla hores enteres amb un plaer que és, s’ha de pensar, migpartit. El seu parlar és una barreja de Josep Sebastià Pons i de Josep Pla, dolç i amistós, amb una discreta quequesa.
Se recorda, entre molts altres, un dia de primavera ; l’ha trobat al terrat de la casa. Un dia lluminós amb vista a la muntanya sagrada coberta de neu ; amb el seu pare i la majordoma canvien la terra dels testos de geranis adobant-la amb banya torrada i esmicolada perquè espelleixin millor i més guapos a les seves balconades.






Se recorda també de les vesprades passades a mirar el seu treball fotògrafic sobre l’art romànic o el barroc que projecta a la planta baixa de la seva casa, davant dels seus amics de sempre amb la tècnica del «  fondu enchaîné » que hom no gosa traduir per « fos i encadenat ».
S’ha de parlar també de les passejades de cap de setmanes on van a descobrir junts, amb amics de l’altra banda, rodals rars i sorprenents.
Record d’un tiberi al peu del Montserrat, ben regat, amb un amic de la ciutat contal que feia col.lecció de tot lo que fa referència a l’il.lustre monestir, símbol de la cultura i de la resistència del país, fins i tot l’enpaperat d’un record que havien comprat. El Pep esperava que el seu fill o la seva filla se fessen amics amb els llurs fills, en particular un tal Roger. Això, és així, no va passar mai.
I també, un dia que sopen junts dins un restaurant amic de la llengua dels avis, li fa la sorpresa d’aixecar-se, dins una sala ben plena, i recitar uns quants poemes. Malauradamant la salsa no va prendre, ningú no va seguir. L’amor al país i a la llengua li havien fet perdre la seva discreció natural.

I el record més entranyable per acabar. És relacionat amb la segona vida que aviat va tenir il Dottore a la seva vinya dels Puigs.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: