L'Irredentista 3

Potser és ara que cal asenyalar una especificitat familiar, que no té objectivament cap originalitat, però que al final apareixerà com a importantíssima dins l’història que s’està contant : entre ells parlaven una altra llengua. Pels nets, a qui parlaven el francès, no plantejava cap problema, era la norma de sempre, fins i tot si no entenien ni un borall.




Els hi sonava bé i entenien uns quants mots i espressions recurrents, res més però.
Sentien l’avi cridar del fons del pis «  Nina ! »(؞) quan tenia menester de la dona. « T’ets rentat els dits ? » quan venia de les secretes.O  «  És aquelcom això, sabes ! »(؞) « Menja i calla ! » o encara « Ets brut com una xinxa »,  «  Aront’ets ? »(؞). Aquell era « baix de davant » o «  venta pallofes ». El Pepxú que, com s’ha dit més amunt, era dit també Pepià, era tractat de « Pepià carmellut(؞)» (com es pot veure aquest nin inspirava molt el seu avi).
Així una tirallonga de mots i expressions estranys van entrar al seu cervell acollidor i sense prejudici….

Alguns, potser, trobaran que aquest retrat que s’acaba de fer dels avis paterns del Pepxú, és massa desinvolta i manca de respecte. Poden aparèixer com titelles bellugant- se de tots costats, fent riure la gent.
Però això no és cap realitat, només s’han fet ressaltar uns elements originals i a vegada còmics, que fa la lectura més agradable.
(؞) dialectalismes






Van ser humans repectables i respectats que van tenir com tots, moments de felicitat intensa i de desesperança total, van riure, van plorar, van estimar i odiar, es van enganyar, van construir i espatllar un cert nombre de coses, però cal dir i insistir que al final el balanç va ser del tot positiu.
A continuació es feran uns quants « flash backs » que testimoniejen de la llur humanitat.
…….
El Pepxú baixa l’escala i surt al carrer ; l’àvia l’ha encarregat de portar aigua fresca pel sopar i s’en va a enplenar el petit poal d’estany bonyegat a la font Darrera, que raja a la cantonada de dos carrers estrets a quatre passes de casa.
L’avi és a baix, davant la porta, esmicolant fagineries tot xiuxiuejant : « Vine mina ! Vine, vine ! » per cridar els gatonets del barri que nodreix cada dia ; és un amic de la gent gatonera i dels animals en general.
Troba el Julià, un jove i hermós vinyater, que porta el seu gros i musculós cavall de tir a beure a la font del Puig ; a casa, ell i la seua mare, hi tenen també una vaca que dona una llet perfumada i calenta que venen als veins.






Tot aquest bestiar, ho diuen els avis, atreu i nodreix un eixam de mosques que malgrat els enreixats que tapen les finestres, necessiten picadors pels esclafar arreu se posen (fan concursos a qui n’aixafarà més).
El Pepxú ha acompanyat , com cada any, els seus avis patern al llur poble pirenenc, on venen a estiuejar collint els pocs albercocs que donen els arbres plantats a les terres heredades dels avantpassats i sobretot provant de reviscolar i enfortir les arrels amb una terra aimada de la qual no poden precindir.
El viatge per arribar és llarg. Sortida cap a 4 hores de nit, és l’estiu i encara fosqueja ; el cotxe és carregat fins a dalt del sostre i empren el camí per la carretera nacional 7. Caldrà atravessar més de setanta viles i vilatges.
Els primers anys vehicles militars abandonats, estavellats i cremats, poblen els marges, restes del conflicte encara recent (i quan arriben allà, a la costa, cabdells de filferro espinós i rètols grocs que diuen «  Achtung minen » amb una calavera negra).
Se fa la mitja jornada a Nimes, a l’ombra fresca dels plàtans amb el brunzit de les cigales. Arribada en fi de tarde ; són més de 500 kilòmetres.





La primera nit es cal acostumar a un ambient sonor nou : la xiuladissa del vent sota la porta amb els grinyols i els martellejos de les peces de metall mal estacades. El repic sec i una mica trencat de la campana de les hores que no descuida els quarts.
I de matinada quan comences de negar-te dins una son que reviscola, les crides als vianants del barber, llogater de la botiga de la planta baixa. «  Ep Miquel ! T’en vas a la pesca ? », « Adiu manyac ! Ferà bon temps avui », « Has vist lo que ha passat a Ca la Polissona ? »Etc…etc… fins que comenci d’afeitar el primer client amb la navaja ben esmolada.
L’ambient és més aviat alegre.
Se recorda d’unes quantes farts de riure i particularment de dues.
La primera era ben bé un riure boig que el va agafar quan era assentat al darrera de la camioneta, en equilibri sobre una caixa que li servia de seient.
Per traginar la collita d’albercocs l’avi solia llogar una camioneta vella d’abans de la guerra, negra i de forma quadrada, que s’engegava amb prou feina amb la manivela.






Quan va començar la pujada sobre el camí ple de claperes, bonys i ventres de bou, el darrera de la camioneta, on era assentat amb el barber del matí que venia a ajudar, es va posar a trontollar i saltar de tots costats, i ells també. Cada salt li desencadenava un esclafit de riure insuperable i cada cop més fort. Tot rient se sentia molt avergonyit de cara al seu veí que se quedava d’una seriositat aclapadora, agafant-se deseperadament a les baranes per no caure.
La segona vegada era a casa, cap al tard.
L’avi estava vestit amb la camisa de nit i la barretina de dormir i feia el pallasso, assajant-se a fer quatre passes de dansa, imitant el ball del tió-tió amb la camisa lleugerament arremengada. Girava i regirava al davant de l’àvia i del seu net assentats que se cargolaven de riure. Fins i tot, de tan riure es van pixar a les calces. Era la primera i la darrera vegada que veuria tal cosa, dins le seua vida.
És allavores que va conèixer per primera vegada la vinya dels Puigs que tindria tanta importància més tard dins la seva vida. Hi va pujar amb l’avi i l’home que treballava les terres, amb el seu gos que se deia Sultan.







A la baixada, a tocar del casot, aquest va veure un lluert que se va entaforrar rabent dins una mata de garrolla. El gos saltava i lladrava com un boig provant d’agafar-lo, sense èxit és clar. Només les dues feixes, baixant a ma dreta, eren conreades. Le van impressionar els grossos roures que avui encara s’estan a la corregada. Per cert que ja devien ser dos cops centenaris.
No massa lluny, un d’aqueixos dies, havia acompanyat l’avi a cóller uns quants albercocs al fons de Vall Llorera. Era al pic de la tarde, al ressol. Encara se veu provant d’ajudar per remuntar el camí, tirant el vell carretó curull de fruita, ambdós suant i bufant com galàpets. És així dins l’esforç i el patiment que se ferren els lligams humans.
És el més de juliol i a la petita vila veina donen concerts amb músics de renom que fan córrer els melòmans del món enter. Molt sovint, al capvespre, esperen a la vora de la carretera, davant de casa i veuen passar amb majestat la llimosina negra que porta la reina dels Belgues al concert del dia. Lentament baixa cap a la plaça del Puig abans de desaparèixer. És una senyora ja molt gran que saluda de la mà l’avi entusiàstic, molt a prop de cridar « Visca el rei ! »…..






Cada nit solen anar pels carrers, a la fresca. La gent posen les cadires al davant de casa i fan el rall. Van a rallar com es diu. Els avis conneixen tothom i a cada cantonada paren per xerrar. Cosa original, que val certament la pena de ser assenyalada, els adults parlen entre ells, un idioma diferent del que solen enprendre per parlar als mainatges, i això amb tota normalitat, el mateix que parlen els avis entre ells a casa.
A la mainada parlen francès, fins i tot aqueixos que el saben poc (lo que sovint fa riure) i entre adults del país parlen la llengua del país.
Això fa que el Pepxú no enten ni un borall de lo que es diu. Els rudiments de mots i expressions del folklore familial no són suficients ni de bon tros. Finalment això importa poc, ja que les converses dels adults solen ser d’un avorriment total.
Però el Pepxú s’interessa. Té un carnet petit on fa llistes de mots : els nombres, els dies de la setmana, els mesos etc... etc... dins aquesta llengua que en diuen « la llengua dels avis », lo que li sembla molt adient ja que són els avis qui la parlen.
Aquesta llengua sona a tot arreu però se queda a fora del seu enteniment.






L’avi n’és un gran coneixidor i de seguit se nota que hi ha pensat i repensat desde de temps, fent comparacions amb el francès que ha après a l’escola de la república i llegint els tres mosqueters d’Alexandre Dumas, molt conegut escriptor francès del segle dinou.
Pot passar hores a explicar com pronunciar bé la lletra LL posant com cal la punta de la llengua sobre el paladar.
En companyia de l’àvia materna, compara la llur manera diferent de pronunciar la lletra R amb l’accent del seu país i l’accent dels borgonyons. Recorda a tothom que dins la « llengua dels avis » hi ha la R i la RR. Insisteix sobretot en la R senzilla que ha de ser vibrada amb dolçor i ho ensenya amb els llavis arronsats, els ulls mig clucs, deixant escapar un filaret de veu que s’assembla més a una L que a una R. Haguès fet un bon professor pels malaguanyats locutors dels seu país d’avui que se diuen incapaços de pronunciar les lletres R i RR diferentment del francès i que… s’ho creuen.
Li agrada comparar les frases fetes, la llengua metafòrica, i notar les diferències fins arribar a traduir l’intraductible.
A vegades no se pot impedir d’aprendre uns mots als seus nets ; el Pepxú es recorda de les « corretjoles » i dels « lletrissons », herbes molts dignes dels horts d’arreu del món, però poques credibles i útils per engegar una conversa en  « llengua dels avis ».




L’avi és orgullós del seu país i sap el valor de la seva llengua. Dins la seva juventud ha llegit més que Untal i les seves truculents històries escrites en fonètica francesa, la sola llegible per la majoria dels seus contemporanis ; a la seva biblioteca s’ha trobat més tard l’edició d’un llibre de poemes : el Clam Roig de l’Horaci Xauvet.
Sap molt superficialment l’història del seu pais però en coneix, quasi instintivament, els seus límits geogràfics.
Com tothom, sap on comença la Gavatxeria i on s’acaba el seu país ; coneix al centímetre a prop, la ratlla dels antics reialmes. Al nord els Gavatxos, al sud i a l’oest, els Espanyols i a l’est la Mar. I aquí, al mig, el país el més guapo del mòn…

El contacte amb el país dels avis paterns serà constant durant tota la infantesa i l’adolescència.
Passen bona part de l’estiu a la vora del mar rebuts afectuosement per les « ties », cosines de l’avi ; hi van també a l’ivern i es recorda de les barques de vela que portaven les taronges del país valencià ; ha guardat la manera de pelar-les amb facilitat, com ho feien les dones que descargaven les barques i que els hi feien tastar aquesta fruita divina.






Va a peu fins un petit poble veí amb el seu campanar-fanal, els seus pescaires d’anxoves i les dones vestides de negre que arremenden(؞) les xarxes esteses al moll, al peu del castell reial. Per Pasques passen els quinze dies de vacances a la casa pairal, al peu de la muntanya sagrada.
Descobreixen el país a peu amb la mare, passant dies enters defora portant l’estipendi dins el sarró. Al matí, esmorzar copiós a la sala de dalt il.lumida pel sol, les finestres obertes de bat a bat, de cara al campanar.
Quan el pare els retroba els finals de setmana posa sardanes al tocadiscos. La cobla de la bisbal toca Llevantina o el Saltiró de la cardina per tot el poble. Es fan una fart de confitura d’albercoc preparada per l’àvia l’estiu precedent.

(؞) dialectal per apedaçen







Descobreixen l’ollada, la riquesa de la cansalada del país a cal Mossang, les truitades d’ous amb espàrrecs salvatges, els recuits que ven pels carrers una dona baixada de la muntanya, les amanides de pebrots vermells cuits, o d’enciam amb coscolls, els cargols, les anxoves, el tortell d’anis, les bunyetes, el salpiquet de mongetes i tants altres delícies a se llepar els dits.
Feia assecar entre pàgines de llibres, ramellets de plantes odorants de les garrigues, com és ara una varietat d’argentís que imprentava el full i que guardava mesos i mesos la seva embriagadora flaire. Els ensumava amb delit de retorn a la seva residencia septentrional, grisa i humitosa. Allà, com tota la familia, somiava de llum, d’espai i d’una vegetació amb un altre color que aquest verd cru i omnipresent que desapareixia rapidement al curs de l’any deixant pas als grisors i foscors de vegetals moribunds de la tardor i de l’ivern.
Allà somiaven del paisatge salvatge de les Corberes amb rocs aspres i pelats, coberts d’alzines i olius, com del ban de Nossà i Coma calent, on corrien. Grans esteses semblant a l’oest americà on se perdia la llura imaginació. Se passaven les ganes anant a passejar i fer torrar, els diumenges, a llocs improbables de difícil accès, a les muntanyes del Vivarès o de la Droma, cap al sud, sovint colpejats pel vent de Mistral que els recordava la Tramuntana.





Sabien exactement on trobar les primeres alzines cap a Valença. Quan no tenien prou temps per arribar al Pirineu passaven bons moments a Luberon o a la Muntanyeta a Provença.
Durant aqueixos moments beneits, el Pepxú va caure definitivament malalt d’amor per aquest país, que va esdevenir per sempre més el país somiat.

Així, sense esclat ni passió i amb passivitat el Pepxú és instal.lat dins un quadre que no ha escollit i on proba de fer el seu niu. Per ara cap esperit crític, ni revolta, s’està confortable al si de la família amb els colors, flaires i sons que li són propis.
I en particular la dicotomia linguística que experimenta de sempre i que no li planteja cap problema, bé que sigui exclós, pel seu bé, de l’enteniment i de l’aprenentatge de la « llengua dels avis ».

L’any 1960 amb un company dels escoltes, un tal culgròs, va a visitar Espanya. Amb la motxilla van a l’aventura fent autostop i dormint als albergs juvenils.






Els pares els deixen a Barcelona amb tota tranquil.litat ja que el país és segur, dirigit amb una mà de ferro per un règim dictatorial. No hi ha problema de comprensió ja que parla prou bé la llengua del país que és l’ espanyol. L’ha apresa amb prou facilitat al liceu.
El professor, militant de la causa occitana i traductor de la « llengua dels avis » en francès (ho ha sabut molt més tard), era molt admiratiu del seu accent : « Hom diria un locutor de la radio nacional de Espanya ! » deia. Es fa comprendre de tothom i tothom parla de la mateixa manera.
A l’alberg juvenil de Barcelona uns quants joves s’assajen a la corrida, treballant la muleta i l’estocada empenyant una bicicleta amb banyes.
A Tarragona l’alberg juvenil és ple de joves falangistes. S’aven amb l’un d’ells que li apren el  «  Cara al sol, con la camisa verde…. ». El seu company culgròs, potser més polititzat, no està d’accord.
L’autostop no és pas guaire eficaç i fan la majoria dels trajectes amb el tren amb un « billete kilomètrico ». Amb quinze dies arribaran no massa lluny de Guardamar, al penyal d’Ifac (haguès pogut titular el seu periple « de Salses a Guardamar »).
Abans d’arribar-hi, fent auto-stop, un camperol té pietat i els ajuda a fer els darrers kilòmetres dins el seu carro hipomòvil.




Per primera vegada l’home sembla no entendre el seu espanyol i li parla un xarrabià que no sap capir. No hi posa massa atenció, però el fet no passa totalment desapercebut i nomès molt més tard sabrà que s’ha trobat amb un autèntic pagès « levantino », irredentista.
Ha vist el país visitat com li han après a veure’l. Tal com presentat en el seu llibre i pel seu professor d’espanyol. Tal com apareix a les botigues de records de la frontera, amb postals brodades de ballarines andaluses, guitarres model reduit, « navajes » barrates i cartells de corrida amb torros braus més realistes que la veritat, a punt de saltar pels carrers.
Val a dir que, fins ara, era molt difícil d’entrar-hi. Calia obtenir un passavant que permetia d’anar a peu a fer les seves compres. Sempre les mateixes : llaunes d’atún, pernod i altres alcohols, trenes
El país s’havia quedat una mica enrera, treia mal a pair els estralls de la recent guerra civil ; el nivell de vida era molt més baix que al nord de la ratlla de França.
El Pepxú se recorda de les files de tartanes, tornant del camp al capvespre, amb el gos adormit dins el filat sota el carro, en la darrera linya recta, vorejada de plàtans, a l’entrada de Figueres. Això no se veia més al nord.




Per arribar a Port-bou baixaves del coll de les Ballistres per un senderol i per arribar a Puigcerdà pujaves desde la Guingueta, tot això sota la vigilència pesant dels guardies civils amb els seus estranys barrets negres i lluents. Se recorda haver pujat aquest camí de Puigcerdà amb el seu germà i un altre jove, fill d’amics de la família, un camí empedrat fent llaços fins el cim del Puig, amb parets de pedra seca i pollancs als marges. Pujaven fent petar la xerrada en veu forta dins una llengua inventada molt satisfets de cridar l’atenció dels altres vianants.
Això és el senyal que eren molt intrigats i potser preocupats per l’existència de llengues diferentes als seus diferents àmbits de vida.
I és veritat que el Pepxú i els seus germans, van poc a poc desenvolupar un sentiment de frustració de cara al llur desconeixement de la llengua dels avis.
Els hi havien trasmès l’amor d’un país amb els seus paisatges, els seus monuments, les seves olors, que tenien arrelats molt pregon als seus cors.
Faltava però, el mès important, el lligam, la salsa que ho feia coherent. I aquest lligam era la música que al cap dels segles havia surat dels seus habitants.






De primer un senzill repic de flaviol, poc a poc enriquit del cant de la tenora, del tible amb la cadència sorda i obstinada de la bera. Al final el cant s’havia fet sinfonia regant el més petit pensament dels homes que tenien la sort de poblar aquest món. Aquest lligam que tan els hi faltava era la llengua, la llengua dels avis.
Ho sentien com una mancança, un veritable sentiment de frustració.
Sí, és això, se sentien frustrats. No els hi havien trasmés la totalitat de lo que els hi era degut i que haurien hagut de rebre amb tota normalitat.
Una riquesa que havien envejada a uns quants companys d’escola que tenien parenteles forasteres. Comparant amb la seva vida que li semblava monòton, repetitiva i sense encís, el Pepxú envejava particularment un company d’origen armenià. Sospitava que la seva història familial amagava tresors desconeguts i enriquidors i n’era gelós quan contemplava la normalitat desesperadament plana de la seva existència sense relleu.
S’adonaven que ells també tenien dins la família aquesta part misteriosa i per descobrir, que és l’ingredient necessari per tirar endavant i que els hi feria venir aquest fremiment deliciós i donar-ls’hi pell de gallina.






I ara ho demanaven quasi desesperadament, perqué sentien d’instint que l’assumpte era fràgil, a prop de desaparèixer.
No entenien la complaença una mica burleta dels comerciants del poble quan volien comprar dins la llengua del país. Segur que ells eren molt estranyats de veure aqueixós merdosots, nats (desti-nats) a parlar francès, que els hi demava el preu d’un tortell d’anís o d’un tros de botifara dins una llengua aproximativa i visiblement mal coneguda.
I sempre el seu pare repetint, quan probaven amb valentia de construir frases comprensibles : « MAI PARLARÀS LA LLENGUA DELS AVIS ! », afirmació definitiva i sense recurs. Potser era una manera per ell de conservar una superioritat sobre els seus fills que ferien estudis superiors i per això suposats tenir més coneixènces.
Cal dir que feia molt de temps que havia deixat de practicar aquesta llengua, que amb tot i això tenia arrapada al cor com ho va provar mantes vegades. L’havia après de la « Francisca » de Taltahull, la seva àvia (« l’avi dona » com diuen també per diferenciar de l‘avi ja que al seu poble pronuncien àvia com avi , hasta diuen « avi home ») que havia emigrat de jove, del seu poble pirenenc sota sobirania borbònica com n’és testimoni la gràfia « normalizada » del seu nom.





Seguint les migracions dels seus pares cap al nord , havia a poc a poc normalitzat el seu àmbit linguístic, és a dir que s’havia afrancesat fins a perdre totalment el seu accent. De cara als seus amics nous reivindicava tanmateix els seu origen foraster.
El Pare era l’home moreno vingut del sud i si feien balls de disfresses, com sovint, se disfressava d’andalús amb talonades i sombrero.
Sempre ben aparionat amb la mare del Pepxú que pensava tenir la seva espessa caballera negra i el seus ulls negres, d’una suposada relació, forçosament dubtosa, d’una avantpassada borguinyona seva amb un militar de la guarnició espanyola que ocupava l’indret els segles setze i disset. L’antigüetat dels fets n’esborrava l’immoralitat….
Però sembla que el fil de l’història s’esgarrïi una mica. Altra vegada tornem al grà.
El Pepxú i els seus germanets, doncs, se senten frustrats i desposseits d’un heretatge cultural familial que els hi és negat. Ho viuen com una injústicia i són determinats sense reflexionar més a recuperar-lo. S’aviseran aviat que és una feina àrdua i improbable requerint una atenció i una energia de cada instant.







Uns quants pensaran que la tasca és tant més difícil que s’estan lluny de l’indret on se parla. En efecte passen la majoria de la llur vida a la regió de l’est de França, al confluent dels dos grossos rius.

Això paradoxalment serà un element positiu.

En efecte, al país somiat al peu d’una muntanya mítica, s’hi passen coses molt greus del punt de vist social i cultural.
El món rural i artesà, fogar i bressol de la llengua , com més va, més segueix el camí ensenyat ja de fa temps per les classes burgueses amb a més la pressió constant de l’escola i dels mestres. Parla el francès als fills i així inexorablement, se va perdent l’us de la llengua pròpia.
Hom és testimoni d’un suicidi linguístic collectiu que sembla volgut i fins i tot viscut com benéfic pels habitants del país.
Però el fenòmen és lent i desigual. Trigarà temps, per exemple, abans que la llengua desapareixi totalment dels carrers de la capital regional. Allà Pep i el seus germans tenen un indicador original que van a consultar cada cop que baixen al país.



Són la gent gran que s’apleguen a la cantonada d’una plaça central de la capital, prop d’un café molt conegut que ten el nom de les palmeres que l’envolten. S’apropen discretament a escoltar les seves converses.
Cada cop els senten a xerrar dins la llengua dels avantpassats. Això sembla que mai pararà i és molt tranquilitzador i esperançador.
Però, sobtadament, cap als anys vuitanta, noranta, els més xerraires, els « leaders », passen al francès, primer amb uns quants mots d’abans, després amb només l’accent cada cop més afrancesat, aquellos que s’entossudeixen a parlar com abans semblen astròlics (؞) i callen, vergonyosos.
Al cap de poc desapareixen de tot ; potser que enlloc de xerrar entre ells van a còrrer o caminar, seguint els consells dels metges, potser se retroven als gimnasiums o piscines públics ; ja que per sempre hauran desaparegut els vells. Només hi han « joves majencs ».
Avui dia són reemplaçats per grups de moros o andalusos amb una altra música.
Cap els anys vuitanta, noranta no hi ha més sessions « senatorials » a les cantonades de la capital dins la llengua del país. La roda del temps acaba d’esclafar els últims acords d’una música aimada i el Pep amb els seus germans són desesperats.
(؞) dialectal per excèntric






Val a dir que tenen aficions molt poc corrents i originals per gent de la seva edat. Són més interessats pel passat que no pas per l’esdevenidor lluent de la humanitat. És com una aranya que tindrien al cap. Per exemple l’un col.lecciona els llums de petroli i altres  « llums pigeon » passant hores a fer lluir el seus diposits d’aram. Tot i que ja fa temps que l’electricitat és reina, sobretot al poble de l’avi que fou un dels primers del país a fruir dels seus beneficis ja que aprofitaven el corrent d’una central hidròlica veina, construida per alimentar el tren elèctric que els unia a la capital regional. L’altre s’apassiona pels tranvies que en aqueixos temps desapareixien.
Una altra passió és buscar i fotografiar els rastres dels vestits tradicionals regionals, com són ara les cofes típicas que portaven les dones fa més de cent anys. El més jove dels germanets collecciona els carros hipomòvils i se pot quedar hores i hores amagat a la vora d’un camp, fins i tot a l’ivern, per mirar el darrer pagès del poble que llaura amb el seu cavall. I ben segur són defensors aferrats de la tracció de vapor, dels barcos de vela, dels indians d’amèrica i de l’antic règim….







L’estudi i la defensa d’una llengua en via d’extinció cap doncs perfectament dins el camp de les seves preocupacions.
Són els anys seixanta i el programa és doncs de recuperar la llengua que es perd. Project faraònic, considerat el seu baix nivell de coneixença. Però tenen les ganes, el temps i l’energia de fer-ho, costi lo que costi, i sobretot una il.lusiò infinita.
La font principal on beuran, són els avis paterns, sobretot l’avi que en aquesta ocasió se va mostrar d’una paciència inesgotable. Se pot pensar que hi trobava molt de plaer. Veure els seus nets parlar la seva llengua de cor l’omplia de felicitat.

Durant una estada a la capital del país somiat havien descobert un llibreter especialitzat dins la llengua dels avis, i del qual caldrà tornar a parlar, ja que va tenir una grossa importància, sobretot per en Pep.
Aquell els hi va fer conèixer un poeta del país totalment desconegut dins de la família, un home desaparegut feia poc i que havia portat la llengua popular local a un nivell de puresa i de bellesa insospitat, despertant fins i tot l’interès d’uns quants escriptors de la cultura parisenca dominant.





Van comprar el seul libre de poemes bilingüe editat per Gallimard i presentat per Colette. « Per sempre hauran fugit les encantades. No tornaran, a la nit, al prat verd… » o « Tan clar tenia el braç, quan, riallera, donava el pa, l’aigua o la sal… ».
Encara treien mal a entendre’l, però la bellesa del seu cant els va enfortir i persuadir definitivament dins el seu intent de dominar la llengua .
Van passar al sedàs cada mot i expressió d’aquest recull i d’un altre en prosa, del mateix autor, on contava els seus records d’infantesa, que corresponien poc o prou als records de l’avi. El seu poble era situat a menys de deu kilòmetres del de l’avi. Cada mot i expressió eren sotmesos a l’avi i així validats i revitalitzats. Li van recordar moltes coses oblidades i quan no sabia deia : « Ho demanarem als vells ». Cal recordar que tenia més de quatre vints anys !
Quan li demanaven el nom de tal o tal cosa la resposta a vegades feia gràcia. Desconeixia el nom del falcillot, l’ocell. Els vells, als qui havia demanat quan era jovenet, li havien respost : « Això és un passavolant ! » i per ell era un passavolant…. Sovint abreujava les sessions del mal de cap qui li donava.







Tenen una gramàtica local d’una ditzena de fullets que els dona els fonaments mínims que per ara basten.
En Pep se recorda l’emoció que va tenir quan va veure que lo que haguès transcrit « yibiye » en francès s’escrivia amb tota normalitat i clarividència « hi havia », passant així del nivell d’inculta, il.letrat, al nivell de culta i lletrat, acabant amb l’estatut d’alienat cultural dins la llengua dels avis.
Uns quants anys abans havien trobat un diccionari, eina indispensable entre totes. Era un llibreter d’un petit poble costaner de l’altre costat de la ratlla. Encara era el temps del gran silenci. Va escorcollar la rera botiga i va portar un petit vòlum vermell i polsos que, no se sabrà mai per quin miracle, havia escapat als autodafés purificadors. Era « el novíssim diccionari adaptat a les normes ortogràfiques de l’institut d’estudis de la llengua dels avis i escrit davant dels més perfects diccionaris ». Ho deia l’autor un tal Rius i Vidal el 1932.
Aquest preciòs llibret va ser una font d’entreteniment total, ja que cada cop que el consultaven se feien una fart de riure. La riquesa i l’utilitat dels mots que hi trobaven sorprenia.






A l’atzar, en francès a la lletra h : houpper per serrell, houraillis per coble de gossos dolents, hourdage per patafí, hourder per fer patafis, houret per gos dolent de caçar, a la hussarde per sense mirar prim etc… etc… En la llengua estudiada : a la lletra x : xalapa, xàldiga, xalest, xamba, xamberga, xamerlí, xanguer, xangueta, xarxó, xarrabascat etc…etc… Finalment va ser poc consultat ja que la riquesa del seu vocabulari passava molt per damunt del seu húmil nivell de principiants.

Lluny del país, com s’estan la majoria del temps, és difícil, sinó impossible, de sentir la llengua sonar.
Al sud del país de l’avi patern, el Pep s’ha poc a poc adonat que coneixen la mateixa llengua fins i tot molt al sud, al penyal d’Ifac, on el seu periple amb el seu company culgros l’havia portat.
Però són els anys seixanta, oficialment la llengua no existeix, ni a « Figueràs » ( com diran fins a la fí del món els parisencs ) ni a « Geron’ » ni a « Leridà ».

SΌN ELS ANYS DEL GRAN SILENCI.







A còpia d’escorcollar el seu aparell radiofònic i les ones curtes, el Pepxú ha tingut l’immens plaer de descobrir una veu que parla la llengua que tan estima.
Ès una veu masculina, ara més forta, ara gairebé inaudible segons els capricis de les ones hertzianes ; cal ben bé parar l’orella. Parla de coses casolanes, sovint de poc interès però fa sonar la llengua estimada. És el senyor Fontbernat que parla cada dia a mitjanit desde Andorra, sobre les ones de Sud radio. Potser hi han transmissions desde l’unió soviètica, però mai no les ha sabut agafar.
Descobrirà també i s’abonarà al primer diari escrit en llengua dels avis d’ençà de la guerra : el diari d’Andorra.
Al nord, al país dels avis, no hi ha cap interdicció que se sàpigua, però el silenci és igual als mitjans de comunicació. Potser algunes miques folkloristes de quan en quan, en tot cas rés de consistent, tot i que la demanda hi és. Un petit quart d’hora informatiu cada dia és poca cosa, i de propina una emissió cultural els diumenges, se podia fer, rellam ! No res d’això.







Hi va haver un moment d’esperança quan van nomenar un fill del país com a director de la televisió a Paris. Aquell home era omnipotent, no haguès pogut amagar les seves arrels ja que quan parlava, senties la llengua dels avis en francès, les seves paraules rodolaven com un torrent pirenenc. I bé aquell home, no se pot creure, tot i que se vanagloriès de la seva especificitat que no podia amagar, i de la seva mare que li parlava aquesta llengua …. aquell home, que hom pensava providencial, no va fer res. El silenci se va quedar igual, potser un pel vergonyós.