L'IRREDENTISTA 2 continuacio

Un relat de: Bernat66
Passarà tots aqueixos anys a enregistrar lo que passa al seu entorn segons la sensibilitat heredada dels seus avantpassats, afaiçonant a poc a poc els seus gustos i els seus anhels
Una feina de monjo que demana temps i tranquil.litat. I a més molta paciència per emplenar els milions de circuits que construeixen la memòria al seu cervell superior. Té capacitats normals, potser una mica superiors a la mitjana, sense, però, ser un rellam del cel.
L‘aprenentatge és lent i pausat sense ser mai apàtic ni mandrós.
Si llegim el dietari escrit amb cura i regularitat l’any 1958 (tenia 14 anys) podem copsar amb l’aspecte apasionant i enlluernandor del seu quotidià « Avui m’aixequi com sempre a les 7. El temps és com sovint gris, plovineja ; proba de llatí molt dura. A migdia dinar com cada dimarts a casa dels avis materns. Papà està malalt i s’ha quedat al llit. A la tarde esgrima, pagui la fulla de l’espasa que he trencada la setmana passada, després gimnàstica a Cal Senyor Mercaderia a la planta baixa, he perdut com cada cop 300grames. Al llit d’hora perqué demà sortida amb els escoltes….. ».
En aquest dietari llegim quelcom que sembla interessant. El mainatge ha fet una llista del vocabulari propi dels jocs de boles i altres cascarines que eren molt populars i que arreplagaven els alumnes a la sortida del Liceu.



Cada mot, d’orígen franco-provençal, és curosament manuscrit amb el seu sentit. És curiós de veure on, aquesta llengua que tothom no coneix i que no se parlava més a la ciutat, havia deixat rastres. Curiós, també, de veure l’interès del mainatge pel camp semàntic.
Les fonts de saviesa eren nombroses i variades, molt sovint d’inspiració camperola, tocant a la natura i a la vida pagesa.
Dels dos costats feia poc que la família havia deixat de viure de la terra i de treballar-la, però tenien menester de la seva proximitat i sobretot del seu contacte. Del ban(؞) de la seva mare, els fills dels brassers borgonyons de l’àntic règim havien fet comerç i unions fructuoses amb pubilles de pagesos benestant que havien sabut aprofitar-se de la venda dels bens de l’esglèsia, confiscats per la revolució.
El seu besavi matern havia guardat i enquadernat els suplements il.lustrats del « Petit journal » de la fí del segle 19 i el Pepxú passava les hores del capvespre a llegir-los amb avidesa i curiositat trobant aclariments, si calia, aprop de l’avi que havia viscut els fets dins la seva jovenesa. Anava a dormir amb imatges de cavalls desbocats, de velers perduts i mariners ofegats a les costes de Bretanya, de soldats ensangonats i moribunds de la guerra dels Boers o perduts dins le selva verge de la Coxinxina.

(؞) dialectal per costat
؞



L’enemic era l’Anglès, el clatell vermell, que sempre arribava abans que nosaltres als paisos més perduts de l’Àfrica equatorial. Molt esfereidor també els cossos calcinats desprès del gran incèndi del « Bazar de la charité » a París. Tanmateix hi havien notícies més alegres com l’elecció de la Senyoreta « Botifarra » , somrient i molselluda(؞) de les festes del bou gras a Montmartre o les boniques senyores tocades i posades amb el més actual « chic » de la moda parisenca d’ abans del 14…
I això coincidia prou bé amb la vida real que trobava quan sortia de casa.
A la masia dels cosins de Borgonya, carretes, carruatges i carretons eren arrenglerats al cortal, esperant de ser acollats amb els cavalls de tir que pasturaven a la vora. Hasta hi havia un bonic Tilburry lleuger i veloç de canyes trenades. Al capvespre els carros plens a vessar d’herba seca per l’hivern, tornaven pesadament, arrossegats per parells de bous ensopits, pels camins xafats de calor.
Tranqil.litzador i familiar sonava amb regularitat el martell sobre l’enclusa ; més llunyà senties el plany obstinat de la segadora batedora.
(؞)dialectal per ventrelluda





Els diumenges era missa obligada per tothom. Els masovers de la rodalia baixaven al poble, mudats, sovint al volant de la llur « citroën trèvol » descapotable, que arrambaven contre la paret de la rectoria. Els mainatges seien amb les dones a la nau de l’esglèsia.
Pageses panxarrudes de tota edat, estretament cenyides dins els vestits del diumenge d’un altre temps, escampaven sovint flaires de llufes perfumades.
Passada una curta estona els homes entraven per la porta lateral, fil per randa feien la desfilada dirigint-se cap al cor, darrera l’altar.
Seguia la liturgia en llatí amb la lletania dels sants i la dels difunts de les diferentes famílies. El Pepxú coneixia de memòria el Credo que cantava a cor que demanes. Cal dir també que esperava, impacient, l’ « Ite missa est ».
Val a dir que, en aqueixos temps, la religió era molt present, sense malgrat tot ser massa pesant. Feia temps que el concordat havia estat signat i admès per tots. Vivien dins una societat laica. Ja l’esglèsia tractava els seus fidels potencials com ho fa avui. Per sort no era més el temps de l’Inquisició. Molt astutament i amb traça se presentava com una institució acollidora i sense obligacions. Eres lliure de creure o no les seves afirmacions i teories fent-te sentir, tanmateix, que potser arriscaves, si no aderies, de deixar passar la millor oportunitat de la teva vida de ser feliç i satisfet.





Amb tota gentilesa i una mica de perversitat, et portava a plantejar-te la realitat de la teva culpabilitat o de la teva irresponsabilitat. És que podia deixar passar aquesta oportunitat ? En tenies el dret ?
Fins i tot el Pepxú va preguntar-se un temps si no tenia de fer-se capellà. Potser no havia sentit la crida del Senyor !…Per sort aixó durà poc i va reintegrar rabent el ramat dels inconscients feliços i riure amb ells de l’única pregunta del capellà quan els confessava : « Te toques ? »…
Cal afegir, en alabança d’aquest mossèn, d’altre ban (؞) molt estimat i meritori, que va consagrar la seva vida a despertar l’esperit de milers d’adolescents baixos de devant, cal afegir doncs que a més de ser tan interessat per lo que tocaven, els hi va obrir els ulls sobre la seva petitesa i improbabilitat dins l’insondabilitat de l’univers , proposant-los una explicació que eren lliures d’adoptar o no…..
Cal esmentar també una cosa que podria semblar insignificant ; el Pepxú col.leccionava apasionadament els segells postals. Per un dels seus aniversaris, li havien regalat un àlbum dels segells del món amb tot de paísos estranys i llunyans que feien somiar. Mapes de l’Àfrica i de l’Àsia principalment dividida allavores entre Anglesos i Francesos i més poc entre Espanya, Portugal, Paísos Baixos, Itàlia i Alemanya abans de la guerra del quatorze.
(؞) dialectal per costat




La finalitat era de tenir exemplars de cada un dels indrets representats.
Això el feia viatjar sense fí dins el món de la geogràfia, de l’història de la política, de l’art, de la naturaleza etc…ja que, com se sap, els temes tractats pels il.lustrar són quasi infinits. Així, divertint-se, va emplenar fins a saturació les casetes de la seva memòria, a punt per utilitzar-les al llarg de la seva vida. Mai no se dirà amb prou força l’interès de la col.lecció de segells per l’educació dels merdosots.
Aprofitem aquesta curta incursió dins el camp de l’aprenentatge per retre homenatge al seu professor d’Història-Geogràfia que dictava als seus cursos, els fets que calia conèixer, amb capitols detallats : I II III IV amb xifres romans dividits amb ABCD etc... seguit d’abcd etc.... i si calia lletres gregues i xifres àrabs. Monòton i difícil d’empassar-se però que, més tard, sortiria al moment escaient al llarg de la seva vida d’adult. L’esperit de síntesi arriba sense cap problema quan hi ha coses per sintetitzar, almenys si no ets un burro.
L’escoltisme va ser també un element important de la seva formació. Li va aprendre el món real i ferreny de la naturalesa i a evitar els seus paranys.






Va copsar amb els límits de les seves capacitats físiques i sobretrot va experimentar la vida d’una colla d’humans aplegats, amb les seves limitacions i obligacions.
Va prendre consciència del seu tarranà furiosament individualista i va defugir per sempre més els petits o grossos capitostos.
L’imatge que tenia de l’altre sexe era totalment falsa i fantasmada, en contradicció amb les immenses ganes físiques que se despertaven. La dona era sacralitzada a l’imatge de la verge Maria o de la seva mare, una deessa pura intocable que només podies adorar. Per això tenia una tendència tenaç i molt inconvenient a enamorar-se, fent passar l’intelectualitat davant del carnal, per se donar bona consciènçia. Però és molt inconvenient enamorar-se i sovint molt dolorós. Se va avisar molt més tard que les ganes d’assaborir les febleses embriagadores i dolces de la carn eren tant fortes d’ambdós costats i que passaven davant de tot.
Podriem facilment eixamplar aquest capítol que potser interesseria uns quants, però cal anar al gra. Només ferem record d’una trempera intensa, preorgàsmica, ballant un slow amb l’amiga parisenca de la seva cosina, mentre s’assajaven al ball sota la mirada entendrida de la família.






Com se veu amuntegava sensacions i coneixences, però era lluny encara d’aquest esperit de síntesi i del sentit de la fórmula que més tard ferien admiratius els seus companys i amics.
Quan, als àpats de família, el seu avi paterna que seia al seu costat, probava d’engegar la conversa preguntant-li si l’interessava tal o tal cosa, solia respondre amb regularitat, aronsant una mica les espatlles : « No sé,…. depen, …. » trencant a l’acte tot intent d’intercanvi.

L’avi patern i la seva dona s’estaven dins una petita ciutat veina, no massa lluny i venien a visitar-los prou sovint. Allà s’havia acabat un llarg vagareig de tota la vida. Hi fruien d’un cert benestar i una notabilitat reconeguda que els satisfeien.
En efecte cap als cinquanta anys, l’avi havia tornat a l’Universitat i havia pogut comprar una carga de « Furro »(؞), ofici poc estimat de la gent però necessari, que li agradava i que exercia amb tacte i humanitat. Era temut però no odiat. S’ha de creure que va ser un bon servidor de la justícia.

(؞) dialectal per agutzil




El seu ofici era de constatar tota mena de coses amb imparcialitat, sense jutjar i ho feia bé : accident de cotxes, baralles entre veins, entre famílies o parelles desunides.
Significava a la gent lo que tenien de fer de cara a la llei però sense cap obligació …Doncs sí, l’avi era furro… Hom se pot aconsolar si cal, pensant que l’avi s’haguès pogut fer botxí patentat de la república.
El Pepxú passava molt de temps a cals avis, quan els seus pares necessitaven descansar una mica.
Els primers temps era amb el germà gran i era molt agradable.
Anar a posar el correu a la bústia el capvespre, picar a la màquina d’escriure, utilitzar els segells oficials, tocar el piano, fer la gresca amb el germà o l’avi, entaforar-se al seul lit el dematí. L’avi els hi feia lletres noves sobre cançons d’actualitat parlant de les seves proeses fins i tot amoroses amb la filla d’alguns veins ( « Pepià-variant de Pepxú- atabala la Joseta, quina amoreta, tot s’acaba amb plors, quina desgràcia ! »).Quan, en presència d’uns quants amics, cridava : « Tagadà, tagadà …. », el Pepxú se posava de garripautís i vinga a galopar dins els passadissos, despertant crits d’admiració de la comitiva.
El germà gran, ell, s’estirava a terra per mirar sota les faldes de l’àvia… Bons moments per cert !





Mès tard els dos germans van passar la ratlla i se van retrobar sols a cals avis. Records d’un avorriment total mirant per la finestra cases i patis ensopits, amb dies que no acabaven d’acabar-se, fart de tocar amb dos dits la «  petita suite » de Mozart sobre el piano desafinat amb el teclat rovellat.
I per encapçalar el tot, moments que semblaven segles, escoltant amb religiositat els darrers discos del Mario del Monaco o de la Calàs, assentats muts, immòvils davant del tocadiscos quan els Pares venien a recuperar els seus joves. L’avi era un aficionat de belcanto, tenia un bonic filaret de veu que tothom se podia aprofitar al final dels àpats de festa, com per exemple quan se disfressava de gran cuiner per oferir una bona llagostada a la família.
Hom pot sospitar que havia sacrificat una vida d’artista de teatre i de tenor, i potser de « cok » tres estrelles ; malauradament com diu la cançó «  De vida no n’hi ha més que una (és més bonic dit en llengua grega : «  Dephteri zoï den inè ; sense les lletres cyríliques) ». El seu costat bohemi i anarquista se podia entrelluscar quan posava després de la Norma una cançoneta ben trempada del Brassens que en aqueixos temps era el súmmum de l’anticonformisme…Mit aquí (؞) com és complex i sorprenent l’esperit de l’home !

(؞) dialectal per vet aquí



La seva vida- se parla sempre de l’avi patern- l’havia començada ben lluny al sud, a prop del mediterrani.
Un poble que es podia reconèixer entre tots, amb el seu campanar quadrat, imitació tardana dels campanars de les grans abadies mitjevals veïnes, el seu carrer major amb la plaça major on se feia còrrer el bou mascle, les seves muralles, els seus carrers estrets i frescos al pic de l’estiu, les seves fonts i els seus habitants ferenys, valents i xafardejaires.
S’estava al peu d’una muntanya gegantina, darrera onada, i quina onada, dels plecs del Pirineu. Muntanya que als temps àntics era considerada la més alta de totes. Era, i sempre és, l’orgull del país, sacralitzada i protectora.
Els avantpassats havien passat viscut, generacions rera generacions, al més profund del Pirineu, fent de pastor, de traginer de contrabandista, llogant els seus braços, l’única riquesa que tenien, a la gent de diner i de poder.
Quan les cartes van canviar de mans a la revolució que es feia a França, a poc a poc van sortir de l’ombra.
En els actes oficials que resumeixen una vida, naixença, casament, mort, començen de signar el seu nom com a testimonis i actors adaptant-lo a la gràfia de l’amo del país ( el francès desençà dels esdeveniments del 1789). Agafen una especificitat social : caminaire, vinyataire, fuster i finalment botiguer.



Tenen traça.
El Pare de l’avi se casa amb la filla d’un pagès benestant del poble, un hortolà. Casament d’amor que donarà dos fill. El més gran és l’avi.
Són imortalitzats per un cert temps, davant de la botiga d’especieries, en plena salut amb un aparador carregat de llums de petroli, de cabdells de corda, d’estris domèstics, de pans de sucre i de truc a l’embut. Així els fills poden fer estudis a la prefectura on els porta el tren elèctric nou de trinca, fins el batxillerat.
Al poble ha arribat una nova empleada del correu francès. Cabell negre, ull verd, primfilada, curada d’espant. Una bellesa espanyola que ben aviat encendrà el cor de l’avi. És filla d’immigrats, vinguts recentment de les valls pirenenques sota dominació borbònica. La llei de l’hereu únic no els hi ha deixat cap altre alternariva i se van fixar a un poble vei de les Corberes, on necessiten mà d’obra pel cultiu de la vinya.
Problema : és filla d’espanyols i malgrat èsser del mateix poble i de la mateixa cultura, els prejudicis són tossuts contra els « espanyolassos » : « Espanyola ronquera, filla d’una punyatera » romeguen els dolents i els gelosos. Al final la força d’atracció de la noia esborra tota hostilitat .Són casats i aviat emmainadats amb un fill, el Pare del Pepxú. L’avi segurament per un fenomen osmòtic entra a l’administració del correu francès.
 




Nomenat a un port de la Gavatxeria, prop de la ratlla, ocupa el seu temps classificant les lletres amb el seu coempleat i amic. De cada cent, una és tirada amb una desinvoltura esfereidora dalt d’un armari. Encara s’hi deuen estar per sempre sota la pols. Quants drames s’hauran així provocat o… estalviat ? Qui ho sabrà mai.

Un temporal, no un cicló catastròfic, però, punteja a l’horitzó.
La guerra del 14 s’apunta. L’avi s’en va al front dins un cos d’ambulàncies. Per sort no es fa aniquilar i porta com a record un casc de punta prussià que encara es troba dins de la família. Acabarà la guerra a l’Àfrica del nord, ben al reparo(؞).
Allà, com ho contava, pallos pocs recomanables de la seva quinta, feien passar el temps apropant-se discretement d’un morro calvalcant la seva burra i sobtadement agafant-lo per la sabata el feien caure pel terra. Se feien una fart de riure mentre el pobre home s’aixecava mig estabornit corrent al darrera de la seva cavalcadura, renegant contra l’estúpid « romí ». Hom no es pot doncs estranyar de com malament es va acabar la presència dels croats en aqueixes terres.

(؞) dialectal per abric




Acabades les hostilitats va caldre escollir un ofici. Hi havia, com a hores d’ara, molt poques possibilitats de quedar-se al país per la gent del poble, si somiava de trebellar fora del camp o de la fàbrica. Per sort un germà de l’àvia, més aixorit que un altre, havia reeixit dins el camp dels cafeters. Se va escaure que tenien menester de competències per cuidar-se de noves instal.lacions cafeteres a les colònies. I és així que l’avi i la seva familia van anar a colonitzar Àfrica i més precisament Dakar al Senegal.
Vida daurada (almenys potser pels que no tenien de treballar) amb domesticitat en orri, viatges amb paquebots luxuosos amb escala a les illes canàries, descoberta d’altres cultures. El pare del Pepxú tenia un guardaespatlles personal, un tal Gordiuf (no se sap si Wollof o Peul) que el seguia com son ombra i que, ho diuen, haguès donat la seva vida per ell en cas de res.
Tenia també professor de violoncel, de dansa i de bones maneres ja que aquesta mena de paràsits formiguejaven dins aqueixes terres deixades de la mà de deu.
Van tenir una vida de reietons i per sort s’en van sortir sans i estalvis malgrat els riscos que no eren pocs : epidemies de tota mena, inseguretat, impregnació etílica sorneguera amb les ganes constant de beure per no caure mort dessicat.





Al cap de dos o tres anys van tornar carregats de records, d’obres d’arts que encara no es deien primers i d’una monina que va tenir molt exit al poble assentat a les faldes de la muntanya sagrada i que malauradament no va passar el primer ivern, rellampada per un dolent constipat.
Havien fet uns quants estalvis i van poguer seguir dins l’ofici de la restauració i de la cafeteria anant cada cop més al nord, per finalment , com s’ha vist més amunt , canviar d’ofici i instal.lar-se per la resta de la vida dins aquesta petita ciutat prop d’una altra més grossa al confluent de dos rius que fa comunicar el nord i el sud d’Eúropa. Eren perfectement integrats parlant a la perfecció la llengua de tothom.
Però l’ànima sempre es va quedar allà, al peu de la muntanya en el petit poble desconegut i ple de pols.

Comentaris

  • amnaseo | 25-11-2020

    There are many dissertation services out there to help students finish the grueling task of dissertation writing. myurlpro

  • amnaseo | 23-11-2020

    The integration between AI technology and mobile app development is creating applications that are smarter than others.hitet 2021 shqip te reja

  • amnaseo | 18-11-2020

    Therefore, you will not have to face enormous problems financially. Mild problems are part of life and will continue, but those who would attempt will see thriving results of their attempts. muzik 2021 shqip

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Bernat66

6 Relats

8 Comentaris

1536 Lectures

Valoració de l'autor: 8.67