Limita't

El teu escrit està prou bé. Entenen que és la resposta-vomitada a una situació que no et va agradar gens, trobo que et vas contenir prou. Tot i així, he de dir que les coses sempre tenen més d'un punt de vista, diguem que tenen moltes facetes.
Per exemple, entenc una mica la posició dels professors en un moment en que l'escola, i no diguem l'institut, s'ha anat convertint en una "guarderia", un lloc on el primer problema és aconseguir qu els alumnes no es desmadrin. Els motius d'això no s'han de buscar només en el professors, de fet la majoria dels professors en tenen poca culpa. Suposo que és una situació que ha anat creixen a causa principalment de la societat en que vivim, dels pares desorientats que no saben dir no (i per tant educar els seus fills) fins que és massa tard, d'una invasió de les tècniques pedagògiques que només volen ensenyar a "aprendre" (com si es pogués ensenyar a aprendre en abstracte), d'un món on l'únic que importa és la "fama" i els "diners"...
En quan al tros amb itàliques, no està malament. Però t'he de dir que tot això que "sense l'afany de superació no hauriem sortit de les cavernes", em sembla una mica, no se, gastat... Vull dir, per passar de les "cavernes" a ara han hagut de passar molts i molts anys, no va ser tant simple. Els humans tenim una curiositat innata que ens fa preguntar-nos pel més enllà (tant a occident com a orient, per cert). L'esperit de supervivència és innat a tots els animals, no només a nosaltres. Així que jo aposto per la curiositat i la inteligència com el motiu de la nostra evolució (cultural, que no pas física), sigui el què sigui el que vulgui dir això.
D'altre banda, és bo que no et resignis MAI. Els cops que tindràs a la vida, que en tindràs molt més, ja t'ho dic jo, no han de fer que et rendeixis. Limitar-te perquè t'ho diuen, o per despit (paraula molt important a tenir en compte) només farà que et sentis malament amb tu mateixa, i que en els fons et donis per vençuda. No et limitis, mira més enllà sempre. Enfadar-te amb ells és caure en la seva trampa. Ells tenen les seves batalles, i tu has caigut al mig d'una... Però tu pots anar més enllà, capgirar el punt de vista, ajudar a canviar el que no t'agrada, trencar esquemes, i unir esforços si és possible per fer més força.
En quan al meu "poema", escrit, o com vulguis dir-li. Primer, una broma: oi que ets menor de 28 anys? Doncs és normal que no l'entenguis.... Per alguna cosa ho vaig posar al títol, he he he. Ara en serio, no pretenia renyar a ningú, ni molt menys mofar-me de tu o de les dones. Si esta amb femení no és perquè vagi dirigit a les dones en general, va dirigit a tots (i en molt bona part a mi mateix). Potser sí que em va sortir una mica massa "doctrinal", que no era la meva intenció. Només volia comentar que en el tema del "amor" tots som molt criatures, i que la "cultura" que ens envolta ens fa ser massa ingenuus i sovint ens priva de gaudir-lo en plenitut. Saber que els reis són els pares potser trenca una magia, però tambè ens pot fer adonar-nos que els regals que tenim no són purament perquè uns essers màgics els reparteixen a tothom, si no perquè tenim persones que ens estimen al nostre costat (i adonar-se que tenim sort de tenir-ho i que ho hem de cuidar). L'amor és una planta molt fràgil: si un no la cuida i la rega amb prou freqüència s'acaba marcint.
Gràcies pels teus comentaris tant detallats!

Boig.

Un deu per la revolta de la llibertat vers l'autoritarisme de tics barrejats de feudalisme i estalinisme.
Professors deterministes ficats en els seus privilegis d'una meritocràcia acadèmica més que de dubtable fiabilitat. "Qui ets tu per mirar als ulls d'un professor? Alumna!".
"Hi ha uns mecanisme per parlar, el Consell," assamblea restringida, freda on la coacció emocional vers l'alumne és un fet. Hi ha uns mecanisme, fes-te del partit i entra al soviet!!!
La llibertat de superar-nos per millorar, per progressar, perquè no se'ns descontrolin els alumnes.
El pànic a la llibertat de qui ostenta el poder per gràcia del Claustre.
Com a professor (a l'atur) crec que la repressió no ha de ser la resposta a una alumna brillant i llibèrrima.
M'encanta com em comentes, em disecciones milimètricament els poemes.

filladelvent, descrius molt bé la teva indignació.
Fa poc m'he jubilat de mestres de primaria i puc comprendre't en certa manera.

Tu hi posso tot els teu esforç, tota la teva ànima. lluites, ho dónes tot i et recriminen i això et disgusta.

Els grans, a cops, no conectem prou bé amb els joves, tens tota la raó. Potser cal lluitar com tu fas, a pit descobert. Potser cal molta paciència i molt d'amor.Tu els tens, n'estic segura.

Imagino que vals molt, que ets molt generosa. perquè, per ser "delegada" de curs, s'ha de ser molt valent i tenir molta corda.

No et desanimis. Els bons resultats arribaran, però potser no tan aviat com tu voldries. Segueix DONANT, la riquesa que tens. una abraçada!

Un dels pocs bons professors que vaig tenir quan tenia uns tretze anys deia un aforisme en llatí que se m'ha quedat a la memòria per sempre més:
Numeri stultorum infinitum est
Que vol dir "el nombre dels estúpids és infinit"
Com a mínim és molt gran, i els professors no en son una excepció.
Respecte teu cas, no era la paraula d'una professora en contra de la teva, era un judici d'intencions.

Quan tenia quinze anys, em vaig veure un cas similar, també per culpa d'un professor de matemàtiques molt curtet que va interpretar malament una cosa que vaig escriure en un examen. Més o menys vaig dir que aplicant uns mètodes que no es veien en aquell curs, el problema esdevenia trivial, el vaig resoldre en una línia i després una altra vegada amb el mètode de case que era molt més llarg.
Afortunadament. va ser tan curtet que em va dir que els director em cridaria per aquest afer, i vaig tenir temps de preparar la defensa.
Arribat al despatx del director el vaig deixar parlar sense dir res, i quan creia que ja havia acabat i e va preguntar si tenia res a dir -greu errada tàctica per part seva-, li vaig exposar aproximadament el cas així:
-Podria ser que hagués escrit allò amb segona intenció, per prendre el pèl al professor.
»Podria ser que volgués demostrar per pur orgull que en sabia més que el programa del curs, però sense voler dir que el professor no en sabia prou.
»Podria ser que (aquest era el cas real) com que coneixia aquell mètode des de feis temps, l'apliqiues instintivament i quan ja ho havia escrit me n'adonés que segurament voldria el problema com l'havia explicat a classe
»Podria ser que pensés que donant diversos mètodes, es considerés que en sabia més i em posés una nota més alta.
»Podia ser per qualsevol altra motiu.
»Jo sé per quin motiu ho vaig fer, però ni el professor ni Vostè ho saben ni ho poden saber, perquè tots els que he dit són plausibles, alguns ben intencionats i altres no.
»Vostè ara pot decidir que ho he fet per qualsevol d'aquest motius i si és dolent castigar-me o fer-me suspendre, però mai podrà saber si ho ha fet justament, o no.
»És la meva paraula que li dic que anava de bona fe, contra la del professor que imagina una altra intenció meva, però realment no ho sap.
»No tinc res més a dir.
Finalment, en aquell examen, em van posar un deu.

Et dono la raó en tot el teu anàlisi, llevat d'un punt.
Interpretes malament la llei del mínim esforç, segurament perquè gernacions de professors incompetents, han anomenat així, a no fer cap esforç.
Això ha portat a una absoluta menysvaloració de l'eficàcia que fa dir a molts nens i joves "no ho entès però m'hi he esforçat molt".
Una vegada vaig dir-li a una cosina meva -química però professora de física- que per calcular el moviment uniformement accelerat sols calia saber tres fórmules concretes, i que qualsevol problema dels normals que es posen en aquests casos, té totes les variables d'una de les tres fórmules, menys una que és la que podem aïllar i resoldre així el problema.
Imbuïda pel corrent pedagògic imperant, em va dir.
-No, això seria massa fàcil, s'ha d'anar pas a pas amb fórmules parcials fina arribar a les generals però sense dir mai que amb aquestes tes ja n'hi ha prou.
El resultat és que puc calcular de memòria quan triga a caure un piano des de la corriola a l'alçada del sisè pis -naturalment, sobre un professor que passava pel carrer-, o a quina velocitat he de llençar un roc perquè pugi quinze metres i la immensa majoria dels alumnes que acaben un batxillerat tecnològic o de ciències s'hi passem cinc minuts si és que recorden com fer-ho.
És essencial ensenyar els alumnes a obtenir resultats amb el mínim esforç.
El problema és que per aconseguir-ho, cal pensar, i aquest és un bé escàs.
I si ens posem a pensar, no tindrem límits.