L'èxode del vent

Ja és de nit en el meu cap. Lluny de tot, m'escolto...
Veig els camins perduts en el vent, el que va donar vida a la meva pell.
S'atura i apunta el que escric.
Les bufades s'emporten les fulles seques. Els records s'han anat esvaint amb el pas del temps i han perdut la intensitat dels colors, però no l'essència que els fa indestructibles.
La infantesa amagada en els somriures oberts, els somnis de l'adolescència en aquelles mirades lluents i plenes de passió. I tots els anys que han fet de nosaltres el que ara som, a cops i alegries, a força d'estirar i arronsar, de guanyar i perdre, d'escoltar i comprendre, d'anar sempre endavant.
Escombra el vent pellerofes i sensacions que volen lleugeres, quasi ingràvides, dansant en cercle, resistint-se a desaparèixer entre la pols del camí.
Retenim el passat, aferrant-nos als sentiments que encomanen els records i en resistim a oblidar, per no deixar anar una part de nosaltres que viu en l'ahir.
Potser si ens lliuréssim a l'èxode del vent, amb els braços oberts i el cor confiat en la saviesa del nostre interior, podríem deixar anar molta brossa i moltes pors que ens impedeixen avançar, tenint la certesa de que dúiem només l'equipatge precís. Però portem generalment, una motxilla cada cop mes pesada, adolorint l'espatlla, per la necessitat de no desprendre'ns de res.
Tanta dependència de viure en el passat, ens fa perdre la llum d'aquest instant.
No és tan fàcil com esborrar els arxius i les carpetes en un ordinador, suposo que ens hauríem de refiar del nostre instint més pur, que sap prou bé quins són els arxius superflus que no necessitem.
Aclucaré els ulls i em sentiré vibrar tal com sóc, confiaré en què la meva consciència no em trairà i lliuraré al vent tot allò que tinc enganxat com espines, petites punxes clavades en el cap i en el cor. Deixaré que marxin lluny, convertint-se en pols que el vent empenyerà en el seu èxode. Lliure de tanta càrrega, intentaré respirar de nou i en cada inspiració sentiré engolir força i en cada expiració un sentiment de pau i confiança s'escamparà per tot el meu cos.
Tot el que jo sóc, en essència, mai s'ho endurà el vent, em deixaré acaronar per ell com un penell que s'adapta a les direccions de les ràfegues, senzill i nu, amb la capacitat de sentir cada dia l'encís de totes les cadències. Sense oferir resistència, per tenir la possibilitat de conèixer molts camins...

Tot això, només són paraules que surten del cor, propòsits que deixo escrits.
Seré realment capaç de deixar anar tot allò que ja no em cal, sense pena ni dolor?