Cercador
L'èxit del fill
Un relat de: rferna36- Compartir:
Creixia. Amb la mateixa naturalitat amb la que vaig aprendre a fer servir els coberts, el got i els tovallons vaig començar a fer les primeres lletres acolorides, irregulars, rinxols rebels sobre paper. La mare guiava el meu aprenentatge i gaudien amb cada petit progrès.
Observar i sentir. Lentament descobria el gust de la vida: el dolç i el salat; dos sabors essencials, l’amarg, un glop desagradable que intentava evitar; l’àcid que sempre em sorprenia amb ganyotes; el picant, que tenia estrictament prohibit i que prenia d’amagat perquè no era cosa de nenes, segons la mare. Era una adolescent convençuda, com tots els adolescents, de que feia ballar el món al palmell de la mà i de que me’l menjaria d’un mos.
Inicis. A mida que experimentava el món em sentia més segura del meu talent, havia nascut amb un do especial. M’iniciava a l’escriptura i era feliç dibuixant vides de paper, molt aviat però ja no em tenia prou de veure créixer les meves criatures i guardar-les després a un calaix. Això era la seva mort i elles necessitaven viure i jo, reconeixement.
Esperances. Invertir temps i energia en ensenyar a caminar aquelles criatures em va costar suor i .llaàgrimes. A vegades em semblava veure la llum quan alguna d’elles feia dos o tres passes tremoloses però desprès queien, sempre queien. Em sentia la pitjor mare de l’univers creatiu i no podia treure’m del cap una pregunta obsessiva, com fèiem els altres pares per fer córrer els seus fills de paper ?
Desil•lusió. No hi ha dolor més amarg ni ferida més àcida que la causada pels fills i els meus patien una malaltia hereditària, la seva mare no era prou bona, pobres criatures nascudes amb data de caducitat. Però estava decidida. Si tan sol un, només un dels seus fills es fes un home de profit em donaria per satisfeta.
L’èxit. Tots els problemes tenen una solució, tothom ho sap, només es qüestió d’estómac. Vaig comprar el futur del meu únic fill que fou estimat per milions de persones d’arreu, un Adonis de parer. Em sentia feliç però fou un malson. Hem van fer pagar pel meu pecat a parir germans d’Adonis fins l’últim dels meus dies.
Comentaris
-
M'encanta[Ofensiu]Sol_ixent | 18-05-2014 | Valoració: 10
Crec que la majoria -si no tots- dels que estem aquí ens sentim identificats amb aquests versos, de la necessitat d'explicar històries i l'enorme felicitat que fa que les llegeixin.
Em quedo amb aquests versos: "Era una adolescent convençuda, com tots els adolescents, de que feia ballar el món al palmell de la mà i de que me’l menjaria d’un mos."
Enhorabona, una abraçada!
Sol_ixent -
Una humil recomanació[Ofensiu]Jordi Abellán Deu | 12-03-2014
Suposo, de segur no n'estic, que el teu relat té part de biografic i part de ficció.
De fet no té importància. Tan sols vull dir-te que m'ha fet pensar immediatament en una pel·licula que per a mi és francament extraordinaria. Potser ja l'has vist.
En qualsevol cas, és la històra de la relació d'un escriptor consagrat que només ha escrit un llibre, amb un adolescent que escriu i no ho admet entre els amics.
Si no l'has vist, mira de fer-ho i en parlem. D'acord? Té per titol "Descubriendo a Forrester" amb Sean Cornery.
Bon relat.
Jordi
-
inicis i fi[Ofensiu]Yuki | 20-05-2013 | Valoració: 9
la figura de la mare és molt important i que tots hauríem d'estimar-la com un déu, perquè a la cap i a la fi és qui ens ajuda a que adquirim autonomia suficient per ser independents del tot. és bonic que recordes com, poc a poc, t'ensenyava a realitzar les funcions bàsiques d'una persona, encara que part també és causa del desenvolupament natural dels xiquets, hi ha un perquè de que fan tal cosa a tal edat, i tal altra més endavant. supose que costa tenir paciència perquè sempre es vol que els teus fills siguen els primers a tot, però això tampoc és massa bó per al seu aprenentatge progressiu natural.
m'ha agradat el relat, m'ha agradat molt. tant de bo totes les mares del món foren així. encara q el mon se't tire damunt al ensnyar a adquirir autonomia als teus fills, poc a poc s'aprèn, les mares , des del primer moment de ser mares, ténen un dó especial que els fa fer úniques.
la meua mare em vol tant que quasi m'agobia però això està malament dir-ho. però tot ho fan pel nostre bé. sé que quan ella no estiga tot cambiarà força, que ara no faig algunes coses perquè realment no ho necessito, però que quan falte ella, me'n recordaré massa bé del q m'està dient. no la tracto, de vegades, com és degut, però no es tan greu com la tracten alguns q surten per la tele en les noticies k les fan unes desgraciades.
-
Bon relat[Ofensiu]Edgar Cotes i Argelich | 20-05-2013 | Valoració: 10
M'ha agradat molt el principi del relat on descrius els inicis de l'escriptura d'un persona. Però el final no m'ha acabat de convèncer del tot, no ho sé opinió meva. Igualment et felicito pel relat i et desitjo molta sort. :)
Edgar
Valoració mitja: 9.67