L'etern adolescent

Tot va començar en un dia de calor molt humida, un dia d'estiu d'aquells que directament són per llençar a les escombraries, sobretot per a algú que no té allò que solem anomenar amics. L'Hèctor havia fet els trenta-tres anys la setmana anterior, i encara vivia amb els seus pares. Ningú no havia tingut coneixement de cap xicota d'aquell etern adolescent alt, gros i més calb que un pare, que passava les hores al bar per no haver d'enfrontar-se amb la seva realitat familiar: un fill que no s'emancipava i una dona que aclaria els dubtes de l'origen de l'obesitat del fill. I ningú no havia conegut mai cap xicota seva perquè, senzillament, no n'havia tingut mai. Cap nena primer, ni noia després, no havia tingut dubtes a l'hora de respondre a les múltiples declaracions amoroses de l'Hèctor: no. Ni tan sols un "és que no hi ha màgia". Era directament "no" i, en algun cas, un "amb tu? Ni de conya".

L'Hèctor, com hem vist, no era un individu aïllat de la societat per voluntat pròpia, sinó per circumstàncies desgraciades de les quals no en tenia cap culpa. I les dones li agradaven tant o més que a qualsevol altre heterosexual (o lesbiana). De fet es masturbava amb freqüència amb la referència de qualsevol cosa que remotament tingués una connotació sexual. Aquell disset d'agost l'Hèctor era a la seva habitació, estirat al llit, amb la finestra oberta perquè el vent fes passar millor aquella merda de calor, quan va sentir gemecs al pis de sota. Eren uns gemecs el volum dels quals creixia, com també creixia la seva velocitat. Evidentment, era la veïna de sota arribant a un intens orgasme. Era només so, ell no veia res, però l'erecció fou immediata, i se la va treure per començar a masturbar-se frenèticament. Allò era profundament excitant, perquè malgrat tractar-se només d'un so, l'Hèctor es podia imaginar la filla dels veïns de sota, probablement fent l'amor amb el seu xicot, mentre els pares passaven uns dies de càmping, com havia sentit a dir. Aquella noia, acabada de sortir de l'adolescència, era físicament espaterrant, no només per als ulls d'algú que passava molta gana i que es conformava amb qualsevol cosa, sinó que ho hauria estat als ulls de qualsevol de nosaltres. Quan l'Hèctor se la trobava a l'ascensor, es posava a tremolar lleugerament -segur que ella ho notava- i aprofitava els pocs segons que la veia, a través del vidre de la porta del cambril, mentre obria la porta de casa seva, per observar lascivament aquell cul tan rodó i perfecte, i aquells pits tan grans que ho eren des que la noia encara tenia anys per davant per assolir la majoria d'edat.

-Hèctor! -cridà la mare de l'home que responia a aquell nom- Vine a ajudar-me a netejar això! -i més que preguntar-se què era "això", l'Hèctor va maleir la seva mare per haver-lo tret de la fantasia basada en un gemec que havia sortit a la galeria sense por de ser sentit.
-Ja vaaaa! -respongué, fastiguejat, ficant-se-la de nou dins els pantalons i deixant que els calçotets se li omplissin d'aquell líquid que, en sortir, proporcionava tant de plaer.

Aquestes coses li passaven sovint, i quan va haver acabat d'ajudar la mare a netejar la nevera, on s'havia abocat una ampolla de llet mal tancada, va tornar a l'habitació. Els gemecs havien acabat però les dues veus que sentia, tot i no comprendre el contingut de la conversa, li confirmaren que es tractava de la noia i el seu xicot. Reien, i va tornar a experimentar una erecció imaginant-se-la nua, cosa que probablement era certa, perquè no per haver acabat de fer l'amor calia que es vestís. També se la va imaginar acariciant el penis del xicot, que s'hauria estovat per reposar, i va desitjar que fos el seu. Hauria donat el que fos per veure aquella escena i les seves futures repeticions, però en ser al pis de dalt, encara que s'aboqués a la galeria només podia veure les rajoles de l'habitació d'ella, que precisament era l'habitació de sota de la de l'Hèctor i, per tant, la que es podia veure parcialment des del balcó d'aquella lletja habitació que tenen tots els pisos i que anomenem "safareig", que és precisament el que l'Hèctor hauria volgut fer.

El cas és que tal i com estaven distribuïts els pisos en aquell bloc, el safareig que quedava sota del de l'Hèctor pertanyia a l'escala del costat, i per tant no era propietat de la família de la noia. I la senyora gran que hi vivia va deixar de fer-ho la setmana següent, perquè tal com va deixar el món dels vius s'entén que també va abandonar casa seva. Els mecanismes del cervell de l'Hèctor es van posar en funcionament i va demostrar una intel·ligència que no se sol esperar dels individus socialment marginats com ell. El diumenge de l'enterrament de la vella va presentar-se al cementiri, com van fer també alguns altres veïns -ella no, i els seus pares tampoc perquè no eren a la ciutat-, per pronunciar aquell "em sap greu" de compromís, amb l'afegit de "si puc fer alguna cosa..." que sempre es deixa inacabat i que, en realitat, és una gran pèrdua de saliva, perquè al final no s'acaba requerint mai l'ajut d'aquella persona que l'ofereix. Però el fet d'haver anat al cementiri no va ser tan inútil com podria semblar, perquè el dia que es va tornar a trobar els parents de la difunta a l'ascensor el van reconèixer.

-Bona tarda. Vostès són els fills de la senyora Francesca, oi?
-Sí. I vostè... vostè va venir al cementiri. Moltes gràcies, eh?
-I què, com anem? -va preguntar l'Hèctor, que tot i ser marginat per la societat, no es resignava a voler-hi establir contactes- Han vingut al pis de la seva mare, suposo...
-Sí, ja sap com són aquestes coses... endreçar coses, llençar les que no fan servei, quedar-se records... i pensar què farem amb el pis.
-Se'l vendran?
-No ens agradaria desprendre'ns del tot d'aquest pis -va respondre aquest cop la filla, o la nora, perquè l'Hèctor no tenia tanta informació sobre les relacions familiars de la vella Francesca.
-I si el lloguen?
-Ho hem pensat -respongué el fill.
-Si hi tornen a pensar, vinguin a picar-me al pis que és justament sobre el de la seva mare.
-Però... vostè és veí d'aquí, oi? -va preguntar, estranyada, la dona.
-Sí, però m'interessaria independitzar-me. Ja són trenta-tres anys -va riure breument l'Hèctor, però va callar perquè no eren temps d'humor, per a aquella família.

Tres setmanes després, l'Hèctor va parlar amb la seva mare i li va dir que marxava de casa.

-Però què dius, tu, ara? I on vas a viure?
-Al pis de sota, mare. Sí, no és gaire lluny, però necessito intimitat, i necessito saber que puc viure sol.
-I ja tens diners, fill?
-És clar, mare, i ja he parlat amb els fills de la senyora Francesca, que ahir em van confirmar que volien llogar el pis. Ja sap que no em gasto els diners, i tants anys vivint amb vostès fan que hagi reunit certa quantitat de calers.

I l'Hèctor es va emancipar, i va poder-se traslladar al pis de sota, esdevenint company de replà de la noia, sense haver de fer servir més mitjans de transport que l'ascensor. El primer dia que va poder considerar-se inquilí del nou pis, va tornar a sentir gemecs, però aquesta vegada provenien de l'habitació que quedava just al davant del seu safareig. Evidentment, la persiana estava abaixada i l'Hèctor, amagat en la foscor del safareig, només podia percebre'n ombres en moviment, però ja se l'estava pelant com el desesperat que, en realitat, era. Després va decidir que, si volia veure alguna cosa més, havia de rumiar un sistema de camuflatge, i no va trigar a trobar-lo: s'amagaria darrere de la pila de roba bruta que hi havia al terra del safareig, i amb un prismàtic s'acostaria virtualment a l'habitació d'aquella deessa.

Va provar-ho diverses nits, després d'observar els hàbits de la noia, i quan ja coneixia les seves hores de dormir, llevar-se i fer l'amor amb el seu xicot, va començar a obtenir resultats. La noia va caure al parany i va acostumar-se a passejar per la seva habitació sense abaixar aquella pesada i vella persiana, perquè el veí, de totes maneres, devia dormir des de feia estona, tenint en compte l'absència de llums encesos. Quan cardava, però, feia l'esforç d'abaixar la persiana, perquè en una situació així no se sol estar pendent dels moviments dels veïns. Així que l'Hèctor es va quedar sense veure-la en ple acte sexual, però a canvi va veure-la en roba interior -mínima, amb uns pits més bonics que no es pensava, i un cul que es menjava la poca roba que representava el tanga-. Es va masturbar moltíssimes vegades, aquell dia i els posteriors, recordant l'escena, però al cap d'una setmana va veure una cosa encara millor: amagat rere aquella trinxera de samarretes suades i calçotets plens de semen sec, i tremolant a causa dels nervis del moment tot i saber-se segur, va apropar els ulls al binocle. I va veure com la noia, després de comprovar fugaçment que el safareig de l'Hèctor era fosc com una caverna, es treia absolutament tota la roba i triava la que cobriria el seu cos després de la dutxa. Allò, que per a la resta de mortals hauria estat una sort immensa, per a l'Hèctor va esdevenir el moment més feliç de la seva vida, i va començar a pelar-se-la més frenèticament que mai, i amb el sacseig va esfondrar-se el seu castell de roba bruta. La noia, que casualment aixecava la vista en aquell moment, va deixar anar un xiscle mentre intentava, sense èxit, tapar-se la vulva i els dos immensos pits -només lleugerament caiguts per l'absència de sostenidors- amb només dues mans i els seus corresponents dos braços. L'Hèctor, sabent-se caçat, va deixar anar el prismàtic involuntàriament, i en abocar-se a la galeria per intentar evitar-ne la caiguda, va posar el peu dret, nu, sobre una samarreta bruta, i va relliscar.

L'Hèctor va caure al buit i va morir esclafat al pati de l'entresòl, al costat d'un dels seus braços, que se li havia separat del cos en xocar contra les cordes d'estendre la roba d'algun dels pisos -prou amunt encara perquè en fos conscient un parell de segons-, i amb la seva polla e
recta i verge a l'aire, amb restes del semen que li havia sortit proporcionant-li l'últim orgasme.