Daus

-Vols alguna cosa per beure? -pregunta la Remei.
-D'això... no tindràs per casualitat coca-cola light?
-I tant! Et conec, i m'he preparat -respon la Remei amb un somriure maliciós.
-Per què maliciós? -es pregunta l'Oriol. I mentre la veu allunyar-se, remenant el cul, decideix que li plantejarà allò que té pensat des de fa tant de temps-. Remei -comença l'Oriol-, vols jugar a un joc?
-Quin? -demana la Remei, mentre li dóna la llauna freda i obre la seva, també de coca-cola light.
-Necessitem un dau. En tens?
-És clar. Qui no en té? -la Remei s'aixeca del sofà, i l'Oriol li veu el principi de la ratlla del cul. Es pregunta si deu dur calces o no. Ella torna amb el dau i el posa al sofà, entre tots dos.
-Es tracta d'endevinar quin número surt. Quan un dels dos falli, l'altre decidirà quina peça de roba va fora -s'atreveix l'Oriol, tot i que no és gaire agosarat, sabent que ella accedirà a jugar a això, sense saber d'on ve aquesta seguretat.
-D'acord. Però si perds tu, també et treus roba, eh? Que et conec -respon la Remei, amb les galtes una mica enceses. I tira el dau. -Endevina.
-Mmm... quatre -la Remei somriu i li diu que espera que no n'encerti gaires més. L'Oriol sap que no està malament, de cos, però tampoc no pensava que la seva amiga tindria tantes ganes de veure'l. Ara li toca a ell, tira i... -Què?
-Sis.
-Cagada pastoret -respon l'Oriol aixecant la mà que tapava el dau i demostrant-li que no fa trampes. -L'ordre de les peces el decidirà el que imposa el càstig. Treu-te els sostens, deixant-te la samarreta i la jaqueteta de cremallera -la Remei va al lavabo i torna. L'Oriol, com que hi ha confiança, li fica la mà per l'esquena i comprova que ella no duu els sostenidors. I ella tira el dau novament. L'Oriol no encerta. I ella, en el seu torn, tampoc. -Doncs, com que tots dos l'hem cagat, ens perdonem la vida mútuament -s'inventa l'Oriol sobre la marxa.
-Va, endevina -diu la Remei un cop ha tirat el dau, una mica impacient i a la vegada amb certa por d'anar perdent i no veure res a canvi.
-Tres -endevina l'Oriol, i se li comença a posar cara de llop que ha trobat la Caputxeta. I ella falla, com ell ja pensava que passaria. -Les calces, i deixa't els pantalons posats-. Quan ella torna del lavabo, ell li fica la mà pel maluc dret, sense tocar ni cul ni la part de davant, per comprovar que allà no hi ha calces. Però no sap si s'ha tret alguna cosa o ja anava així. Tocar el principi de la seva cama nua li fa venir l'erecció immediatament. En el següent torn, ell falla i ella no.
-Per fi! Treu-te... la samarreta, i et deixes el jersei posat- i l'Oriol ho fa, com ella, al lavabo. Li deixa ficar la mà per sota el jersei, i ella li acaricia el pit. A ell, que no és especialment sensible en aquesta part del cos, aquest cop la seva erecció se li fa més evident. I en el següent torn li toca una altra vegada escollir una peça de roba que la Remei es treurà.
-La jaqueteta.
-Això m'ho trec aquí mateix, per no perdre temps -es treu la jaqueteta i l'Oriol pot comprovar que la Remei té un bon parell de mamelles, els mugrons de les quals, a més, s'estan marcant manifestament a través de la fina samarreta, que d'altra banda no transparenta (és negra). A més a més, no li pengen gaire, malgrat no dur els sostens. En els següents torns, ella té sort i no s'ha de treure les dues úniques peces que li queden, la samarreta i els pantalons, però el jersei i els pantalons de l'Oriol van fora.
-Hi ha confiança, oi? Et demano perdó per la meva evident erecció -diu ell, molt vermell.
-No et preocupis. M'encanta! Et tinc a la meva mercè, només en calçotets i... trempat. T'ho deus estar passant bé, oi? Se t'ha girat la sort! -i riu fent molt soroll. Ara el llop és ella. Sap que no passarà res entre ells, perquè tots dos tenen parella, però li agrada molt el joc. Si dugués calces les tindria mulladíssimes. Però en el següent torn li toca treure's peça.
-Mmm... pantalons. Vull veure't nua de cintura en avall -diu ell mentre el membre se li mou en un espasme, de l'emoció. I ella se'ls treu allà al davant, deixant a la vista uns pèls púbics en forma triangular, ben arreglats. Està excitadíssima, i a la vegada se sent molt avergonyida, però no tant com al principi. I torna a perdre, de manera que s'ha de treure la samarreta i deixar-li veure els pits. Ja ni tan sols té vergonya. No té més peces a perdre. -He guanyat! No m'he hagut de despullar! -exclama ell.
-I una merda! Fem com a mínim un torn més, i si el guanyes et deixo tocar o pits o... cony. I si perds te la veuré.
-Val la pena -i tira el dau. Falla. Ella encerta. Calçotets fora, doncs. Però no. No pot fer-ho. Acaba de recordar que aquest matí s'ha masturbat, s'ha escorregut als calçotets i no s'ha dutxat. Li deu fer pudor. No n'està segur, però li fa vergonya. -Ho sento, no ho puc fer. Perdona'm.
-Què??? Ets un cabró! M'ho has vist tot, i jo a tu res -crida ella, i li ballen els pits en fer-ho. I en aquell moment entra al menjador el pare de la Remei, que dormia. No es troba bé i no ha anat a treballar.