L'espia

Cada matí quan baixava l'escala de l'atrotinat edifici en el que vivia s'aturava a tres esglaons del final i tan silenciós com podia s'estava allà palplantat fins que sentia la frontissa de la porteria que s'entreobria i llavors només li calia ajupir-se per veure-la reflexada al mirall, mentre s'arreglava els cabells, se'ls recollia o se'ls deixava anar. A vegades fins i tot, la veia maquillant-se o cordant-se la camisa a tota pressa, amb les claus a la boca i la bossa penjada de qualsevol manera, entaforant-hi coses accelerada.
Llavors ella obria la porta del tot i ell ràpidament s'incorporava i descendia els ultims graons i ella aixecava la mà i sortia disparada per la porta principal.

Quant temps va estar observant-la? No ho sé, només sé que un dia ella va deixar d'entreobrir la porta, segurament deuria haver-se tornat més organitzada i ja no anava corrent a la feina, potser tenia un despertador, i algu que li recordava quin hora era, segurament, va acabar mudant-se.
Però desde aquell dia ell no va tornar a ser el mateix, aquell home tan vell com la casa on vivia, relíquia de família, tan sol des de la seva dona, (ni un altre gos va voler després del seu fidel amic!) tan trist desde que els fills no són a casa, que veia com els anys anaven passant, implacables, aquell home no va voler sortir més a passejar de bon matí, només un cop a la setmana sortia a comprar el menjar i a vegades anava a jugar al dòmino amb els amics que quedaven, però jo sé que l'avi no em va perdonar mai que jo me'n anés d'aquella casa, li era ben bé igual que l'anés a veure sempre que podia, no escoltava les meves súpliques perquè vingués amb mi a la ciutat, no em va perdonar mai que jo també el deixés sol.