l'esdevenir del temps

Un relat de: bressol

Capítol 1

Les onades com cada dia feien un soroll escandalós, de matinada la mar estava picada , la calma del vespre anterior, on la brisa suau havia jugat amb nosaltres, ara era només un record agradable i càlid.

El sopar com no podia ser d'un altre manera, transcorregué plàcidament , el primer cop d' ull el restaurant semblava fet a mida , racons ideats amb l'objectiu de rebre llum indirecte que projectaven la seva ombra a la paret de pedra fina , als arcs de fusta que les embolcallaven donaven un toc d'artístic al seu contorn difuminat.
Desprès dels entrants i de les primeres copes d'aquell meravellós vi barreja equilibrada Merlot i Macabeo , avivaren, si cap, encara més, els nostres sentits, olfacte, gust , les meves paraules xiuxiuejades a la seva orella i las nostres mans per sota la taula feren la resta.
La gemma feia temps que en portava alguna de cap, i aquell mateix matí mentre estava palplantat en front de la maquina Vendig de l'oficina, triant el menú del esmorza, es va apropa mentre jo era acotxat recollint la comanda, l'obertura de la seva faldilla negre prisada , mostrat el lligacames a joc amb detalls brodat vermells llampant, subjectaven les mitges negres que posaven un toc de sensualitat a les seves cames quilomètriques.
Ella ja sabia bé el que feia la seva sola visió en va posar els ulls com si volguessin sortir de les òrbites, es va estar una estona així, movent el genoll endavant i endarrere per que m'adones força de la indumentària, vaig tindrà temps de guaitar tranquil·lament les costures de les mitges i imaginar-me com les trauria.

- A les set et va be, digué amb una veu picarona.
- Suposo, tindré poc temps per arreglar-me, li vaig contestar, intentant dissimular
l'ansietat que aquella situació em produïa.
Durant tot el dia no vaig sortir del meu Buncker atrinxerat darrera de la pantalla del ordinador, passava i passava pantalles de windows , intentava concentrar-me en la feina però, no hi havia manera, la visió de les seves mitges era com un vel que entelava el monitor, no veia els mails que rebia, només feia que recordar l'allargada de les seves cuixes i com el seu maluc és movia .
Les hores van transcorre molt lentament estava impacient per fitxar, i sortir disparat cap a casa i relaxar-me 5 minuts .
Per fi van donar les quatre, i com un atleta vaig trotar escales a baix per evitar l'embús que es produïa a l'ascensor per arribar al pàrking de l'edifici , la baixada del 21 pisos de la maleïda torre, que em feia de gàbia va fer aflorar una suor que va mullar la meva camisa, els esglaons passaven per sota dels meu peus a velocitat màxima, al arribar a cada replà, tenia que fer filigranes per no ensopegar en la gent que feia cua per el maleït elevador, sort que la corbata la tenia descordada, i l'aire m'arribava bé als pulmons, que agraïts estaven de que ja no fumava. un cop al aparcament, com si d'un cop del destí es tractes, amb vaig trobar a la Ruud, la secretaria del meu cap de departament , amb el seu vestit jaqueta vermell, cenyit, entallat, marcant els seu encants, que n'eren molts. Ella evitava la caravana de baixada de cada dia ja que sempre s'escapolia deu minuts avanç d'hora, si els horaris ja eren pesats, aquells deu et representaven quaranta de temps per ha tu.
La Ruud amb mira, amb la seva mirada clara, no feia falta paraules entre nosaltres, encara que avui no es va poder esta.
- T'empaita el dimoni o és que tens una cita, va riure mentre aprestava el comandament del jaguar , deixa el teu al garatge que si tens pressa ja et duc jo.
- Bé doncs gràcies .
No m'ho vaig pensar dos cops, així tindria uns minuts més de regal per ha posar-me presentable, amb digué a mi mateix.
- On vas a fer mal, amb digué només cordar-me el cinturó de seguretat.
- No, porta'm a casa.
Ella ja sabia on, feia uns vuit mesos que ven deixar estar una historia que mentre va durar dona molt de tendresa les nostres vides, però jo no donava el nivell necessari, estava acostumada a coses més elevades que una pitzza i unes cerveses al dissabte la nit.
Mentre jo anava meditant que em posaria, si el vestit marró amb la corbata ratllada, o més informal amb camisa i un jersei de punt a les espatlles , la Ruud m'agafa el genoll més proper al seu braç dret i entre canvi de marxa i canvi de marxa acaronava la meva cuixa .
-veig que últimament no em fas gaire cas, digué, ja se que soc molt exigent, potser no vaig estar correcte, l'últim cop que vàrem estar plegats ?.
encara ho recordava, o tenia molt present per això no volia donar-li peu, no en va donar temps a dir-hi res, aprofitat que el cotxe estava parat a una cruïlla, apressà el meu cap amb les seves mans i em donar un peto, fort, apassionat.
La meva llengua nota la seva donant voltes dins la meva boca, una salivera calenta recorregué el meu paladar .
El vehicle del darrera comença a pitjar el clàxon .
- Tira, Burro......
Ella posa la primera, connecta l'aparell de musica de l'automòbil de sobte amb vingueren molts records al cap, aquell blues tan malenconiós em posà la pell de gallina ella no va treure la vista del camí fins arribar a la cantonada de casa meva.
Para el motor, s'abalança sobre meu, ja estava apunt de donar-li un altre peto quan vaig notar que amb el seu braç obria la porta del Jaguar.
- ja hi som , no t'entretinguis, no tenies tanta presa ?
No vaig sabé reaccionar a aquelles paraules, posar un peu a fora al cotxe i mirant-la amb cara de tonto si digué ,
- arreveure.

Continuara...


Comentaris

  • un vol saber[Ofensiu]
    ANEROL | 03-03-2008

    llegiré la continuació. Tina la impressió que ho has escrit a correcuita, sense cap revisió; que t'has parat una mica en el començament...

  • Enganxa..[Ofensiu]
    ullsdelluna | 27-06-2007

    El poc tros d'història que has escrit, està força bé, però jo no faria que els fets succeisin tant ràpid, sinó que donés molts més detalls de les coses que van passant, però la veritat és qu em'ha impactat molt, i sobretot enganxa, moltes felicitats.