El carreró de les animés perdudes

Un relat de: bressol

El carreró de les animés perdudes

Vaig sortir com un caçador a buscar la meva presa, de nit, en aquell cafè de la Rue Madelaine.
Si voleu que us digui la veritat, no sé si la meva dona em va deixar perquè bevia, o bec perquè em va deixar, però després de veure el panorama, estava molt desitjós de companyia, em sentia atrapat pel passat i volia tirar endavant .
Jo no sé molt de quasi res, però vaig insistir-hi: vinga, alegra'm el dia!- ella em sorprengué cridant-me. - Ensenya'm la pasta !!!.
Bocabadat per aquell canvi radical de comportament vaig recordar el que em va dir la mare: les roses més maques sempre tenen espines. La vaig agafar per la cintura. Tot seguit, apropant-li els meus llavis a la seva orella, li vaig xiuxiuejar tendrament:
- El millor engany que va fer el dimoni va ser convèncer al món que no existia, i tu sí existeixes- em vaig acomiadar donant-li un petó.
Només la llum dels fanals va ser testimoni, la vaig mirar i em digué a mi mateix que en definitiva l'endemà seria un altre dia. Estava escalfat però no tenia un trist euro, així que vaig marxar. Carrer a baix , pensant com havia estat de ximple no adonant-me de que ella era una professional, sentí com per darrere ella em deia : si em necessites xiula. Saps com fer-ho ¿no?, només tens que ajuntar els llavis i bufar.
No tenia dret a blasmar de la seva feina, n'era conscient... tothom té dret a guanyar-se les garrofes. Ella havia fet mot bé el paper estrafet de noia tendre e innocent i jo caigué de peus a la galleda.

Estava girant al carreró a punt d'entrar al portal de casa quan una mà em tocà l'esquena. Era ella. El seu rostre ple de llàgrimes va deixar anar unes paraules que van fondre el meu cor.
- Només sóc una noia davant d'un noi demanant-li que l'estimi .
Dues ànimes solitàries unides per una trista nit de tardor a un cafè de París.

Comentaris

  • tot és possible[Ofensiu]
    ANEROL | 09-07-2007 | Valoració: 9

    agradable, simpàtic amb un final tendre i possible

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: