Les primeres lliçons...

He fet un intent d'esborrar la paraula CONTROLAR de la meva memòria, del meu vocabulari, però sembla escrita amb foc i ressorgeix d'entre les cendres.
Hi tenim una relació massa intima, gairebé passional, d'aquelles que solen acabar malament, amb ferides a flor de pell i cicatrius molt fones.
És difícil curar les addicions, encara que siguin tan estranyes com la meva...

Reconec que he intentat controlar tantes situacions, que m'ha mancat neurones i mans per contenir-les i les he arribat a portar pengim- penjam, trepitjant-les, enganxades als peus com si fossin les filles petites de l'anaconda.

Fins i tot el meu "cap" de feina em diu que només tinc un problema. Què optimista! Com m'agradaria tenir un sol problema!
Em diu: "Rosa, es que estás en misa y repicando".
Sembla ser que tinc gairebé sempre l'antena parabòlica connectada, perquè no se m'escapi res, per no prendre mai el fil de la feina (de totes les feines), i en certa manera és la meva manera de ser, m'angoixa molt no tenir la situació controlada.
Veus, ja he tornat a dir controlada i m'havia proposat no anomenar-la!

Però estic en vies de desintoxicació, no us creieu que no és dur això, suposo que deu ser semblant a deixar de fumar, encara que com no he fumat mai, no ho puc comparar.
Ho estic fent, amb consciència, pas a pas, amb molta migranya, sense saber ben bé si ho podré aconseguir...

I somio que un dia em deixaré anar lleugera, sense pensar en res concret.
Imagino un tobogan llanguíssim i molt inclinat per on baixaré sense agafar-me a les vores.
Lliscaré veloçment, ingràvida, amb l'estómac ple de pessigolles i esvalotat per l'emoció.
Una barreja de llibertat i d'incertesa que acompanyarà el meu somriure foll, sense pensar en l'arribada a baix, ni en la possible aterrada de morros.
L'aventura del no controlar la situació. Ostres, ja se m'ha tornat a colar la paraula, sembla estar enganxada a la punta dels dits i de la llengua, amatent a sortir disparada a la mínima ocasió.

Per ara només he aconseguit superar amb molt esforç les primeres lliçons del meu llibre fictici.
He hagut, per cert, de repetir varies vegades els test per aconseguir un digne aprovat.
Les primeres lliçons, tampoc eren tan difícils, a primer cop d'ull, però déu ni do com m'hi he hagut de trencar les banyes.

Resum de les primeres lliçons (teniu tot el dret de trobar-le ridícules o de riure obertament):
- No revisar els deures i la motxilla de la meva filla, que ho demanava a crits.
- No preguntar-li les coses reiterativament, això també ho demanava a crits.
- He aconseguit evadir-me i oblidar la maleïda paraula a traves de l'escriptura que m'alleugereix el cap i l'esperit.
- No fer grans llistes de coses pendents, tenia notes fins i tot al carnet d'identitat.
- Deixar a propòsit alguna cosa per fer (aquesta lliçó la vaig passar de xiripa).
- No fer la meva feina i la dels del voltant, delegar...
- Improvisar els dies sense seguir pautes i models (fa dies que estic en aquesta lliçó, però és que té infinitat d'exercicis pràctics).

Bé, potser n'he passat alguna més, però ara mateix, no se m'acut.
Aquest llibre és feixuc i espès, i no se'n poden estripar mai les fulles, per si de cas...
Hi ha tantes persones que d'una manera innata, ja han nascut amb el llibre superat, com si els hi haguessin introduït en uns instants tota la informació.
Sí, com a la pel·lícula de Matrix, que en un tres i no res, ja tenien les instruccions de qualsevol aprenentatge incorporades al cervell.
M'he mirat el clatell adolorit per la tensió i no tinc cap mena d'endoll o connexió per injectar-me de cop el llibre.
Així que de moment, penso que hauré de passar les lliçons una per una, una feina laboriosa, que al pas que vaig, em pot portar tota la vida i part d'un altra, si és que existeix la reencarnació...

Almenys puc estar contenta perquè fa més de vint línies que no anomeno la paraula CONTROLAR.
Merda, ja se m'ha escapat!