Les nines russes

Un relat de: Singuista
Les matrioixques generalment estan fetes de fusta, i és la fusta del til·ler la que més es fa servir perquè és lleugera i té una textura molt fina. Al mes d’abril (quan els arbres tenen més saba) els experts constructors de matrioixques talen els arbres i els blocs de fusta. Construeixen totes les nines incloses en una matrioixca a partir del mateix bloc de fusta perquè s’expandeixin i es contraguin al mateix ritme i en la mateixa mesura i segueixin encaixant per sempre més. Sense fissures.
La primera figura que es talla és la més petita i és la que determina la mida de la resta de peces. És l'única peça massissa; la resta, són capes que seran amagades per la figura un xic més capaç que la segueix.
El treball de tornejar les peces i aconseguir que les dues meitats encaixin l'una amb l'altra és força difícil i requereix molta habilitat (els savis constructors de matrioixques no prenen cap tipus de mesura durant el procés).
Una vegada acabades les peces, la fusta es recobreix curosament amb oli per aïllar la fusta dels canvis externs . Després s'hi aplica una capa de pintura i es deixa assecar. Colors llampants, recoberts de vernís brillant. Olor intensament perfumada. Penetrant. Tacte càlid i sedós, continuïtat sense porus ni esquerdes.
El misteri de les matrioixques és fascinant. Capes i capes aparentment iguals, però a la vegada diferents. A alguns una matrioxca els pot semblar un frau perquè la troben buida, enganyosa, postissa. D’altres per contra la veuen farcida de possibilitats per descobrir, de propostes suggeridores, de lleugeresa infinita i canviant. Sense saber ben bé qui està dins i qui està fora. Qui conté a qui; qui protegeix i qui es mostra. Potser no cal saber-ho i només es tracta d’anar afegint capes, posant i traient segons ens convingui i ens agradi. L’essencial, a més d’invisible als ulls, és endins, tan endins que sovint ens passa desapercebut.

De vegades sento que una cançó, un llibre, una persona… encaixa en mi i que porto un tresor dins meu. Un tresor fràgil i preciós com una nina russa, lleugera i acolorida. En d’altres moments em sento engavanyada i malhumorada sense causa aparent. M’ofego i necessito deixar anar mudes i alliberar-me, simplificar, airejar. Aleshores tinc cura de mi com si jo fos un tresor que cal protegir. Busco els espais i els moments de calma, les respiracions entre frases, els trajectes entre classe i classe, les estones de fer la cuina i omplir el rentaplats. Aleshores em buido i reposo.
Alliberats de capes i capes. Què queda?
Jo, només jo. Tota meva i per a mi.
La mort, des d’aquí, ja no fa por, fins i tot sembla un espai infinit, intensament blanc, silenciós, un descans plàcid i ben guanyat.



Comentaris

  • Ànima[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 16-03-2020 | Valoració: 10

    El teu relat, Les nines russes, no solament ens expliques com s'elaboren aquestes petites figures de fusta, sinó que també ens ens fans endinsar dins la interioritat de la nostra ànima, sovint deixada de banda per l'enrenou de la vida diària. M'encanta la teva expressió escrita, llisca com la seda i alhora et deixa pensatiu per una bona estona i això és molt d'agrair, Salut, Nil.

  • Gràcies, Senyor Garcia![Ofensiu]
    Singuista | 11-04-2019

    Sí, sovint jo mateixa també he tingut aquesta sensació: I necessitat també de treure capes fins arribar a descansar en aquest buit serè i tranquil que és el no res...

  • Capes[Ofensiu]
    SrGarcia | 11-04-2019

    Més que un relat sembla una reflexió sobre la pròpia intimitat.
    A les nines russes sempre en queda una de massissa a l'interior.
    A mi em sembla que sovint som més com una ceba: capa sobre capa fins arribar a no res.

l´Autor

Foto de perfil de Singuista

Singuista

7 Relats

12 Comentaris

3350 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75