Determinació

Ja fa dies i dies que hi dóno voltes, i finalment avui, 23 d'abril de 2013, he decidit suïcidar-me. Deixaré d'existir i no s'haurà perdut res. Hauré passat per aquest món sense pena ni glòria, sense trobar-li un sentit a la meva vida, un propòsit engrescador, que m'esperoni a no abandonar. Tot seguirà girant, al seu ritme, pausadament, sense immutar-se. Ningú plorarà massa al meu enterrament. Tot just faran cares llargues perquè no els titllin d'insensibles, potser deixaran anar amb esforç alguna llagrimeta hipòcrita per no ser criticats per familiars i amics. Ni jo mateixa ploro ara. No serveix de res vessar llàgrimes, i a més em deixa els ulls inflats com pilotes de golf.I com serà el meu final? Doncs encara no ho he decidit del tot. Potser cianur. Una fi ràpida, gens bruta ni macabra; res de llençar-me des d'un precipici o una terrassa ben alta; res de penjar-me i deixar-ho tot pixat i pudent; ni molt menys llençar-me sota del metro o disparar-me i deixar restes meves escampades per tot, empastifant parets i mobles...ai uix!). Ara mateix tinc davant meu un full en blanc on escriuré les meves darreres voluntats. I també un acomiadament ben sonat, d'aquells que fan posar la pell de gallina. Així qui ho llegeixi podrà entendre que no tinc cap altre sortida, que la vida no m'ha tractat bé i no em deixa alternatives. Es compadiran de mi i pensaran: “Pobra noia, devia patir molt. I no ho semblava. Sempre tant amable...” Sento passes al carrer. Sembla un grup d'amics que passegen, rient i fent broma, amb una alegria que contrasta amb el meu drama diari. Sense ser-ne conscients em mostren com podria ser i no és la meva existència. Per on començo el comiat? Quins esdeveniments haig de destacar? La meva vida ha estat una successió infinita de desenganys i frustracions. Em fa tant de mal recordar-los que em costa trobar les paraules: desencís, desesperació, tristesa continuada, ofec. Com s'escriu malenconia? Necessitaré un bon diccionari (no estaria bé deixar un darrer testimoniatge farcit de faltes d'ortografia, quina vergonya). Ara mateix prenc el bolígraf i tanco la finestra, que l'airet que bufa encara em farà caure el full a terra.
El dia s'ha llevat gris i ventós; humit,desagraït. Fins i tot cauen gotes de tant en tant. Tinc el coll coent com un bitxo i el cap espès, lent, ensopit. Passejar entre roses i llibres en un dia com aquest, mentre veig les parelles il·lusionades caminant amb les mans entrellaçades, doncs no em crida, sincerament. I a més, la trobo una festa ben poca-solta. Ni et permet passejar al teu ritme amb comoditat ni tampoc et deixa remenar llibres tranquil; has d'anar a pas de tortuga i cada vegada que un llibre et crida l'atenció resulta que és caríssim o que algú tot just l'ha demanat i és l'últim que els quedava. No tinc instints masoquistes, us ho asseguro. Per tant, m'estimo més quedar-me a casa; desconnectar tots els telèfons, apagar l'ordinador i llençar-lo balcó avall... A veure, per on començo. Ha arribat l'hora de la veritat i no s'hi val a disfressar les intencions o a patir per la reacció de qui ho llegeixi... Una nota de suïcidi ha de ser, per damunt de tot, sincera. Colpidora i directa. Sense embuts. Que arribi a l'ànima i faci humitejar els ulls. Que tots els qui sentin les meves paraules es commoguin i hagin de demanar mocadors de paper a qui tinguin al costat. Que no marxin indiferents després de llegir-les. Potser seran els veïns... Potser algú penjarà la nota de comiat al seu mur del facebook... Faran broma amb les meves paraules? Se'n riuran? Hauria de preocupar-me? Jo no sé ben bé de què estic feta. Sempre m'ha donat problemes, això de l'autoconeixement i el pensament abstracte en general. No sé ben bé què hi tinc dins, ni què és el que sento. Pena, potser, de mi mateixa i de la persona tova i líquida en qui m'he convertit. I fàstic, d'aquestes penjarolles que tinc per braços, de la cel·lulitis que entapissa les meves cuixes. I ràbia. També sento ràbia. Ràbia contra aquell nòvio que vaig tenir, carregat de duros, i sense convidar mai ni a pipes. I insistint-me a cada moment que estalviés, que estalviés molt i molt que em busqués una altra feina per aprofitar les estones mortes, que no se sabia mai quan arribarien els problemes, que sempre anava bé ser prudent i guardar, per si mil coses! Quina barra, la seva! I què bleda jo, per aguantar-lo! I sa mare, la molt bruixa. Una sogra arrogant i malcarada com n'hi ha poques. I es presentava davant dels altres com la perfecció personificada (més aviat una criticaire incansable que anava ferint tothom i dient-li “pel seu bé” com podia “millorar la seva vida”). Si el trobés ara li aixafaria els morros. O li engaltaria una bufa ben sonora, amb la mà plana, d'aquelles de pel·lícula, mentre somreia burleta, immòbil, amb aires de princesa indignada. Em sentiria alleujada, ben relaxada. Què es pensava, ell, sempre ben quietet, sense moure un dit, sempre ben servit, com un milionari d'aquells que surten retratats a les revistes del cor (ara que sense la seva bona planta ni el cos escolpit a base d'hores i hores de gimnàs!). Ni un bri de culpabilitat sentiria jo, no senyor. Potser n'hauria de sentir, de culpa, després d'un rampell violent com el que m'imagino: Violent però tant alliberador! Potser hauria sentir a més vergonya de cobrir-lo d'insults sabent que ell no s'hi podria tornar amb els morros aixafats....). Si he decidit llevar-me la vida, ja no ve d'un pam, no creieu? Per postres, em trobo malament. No em surt la veu. Altre cop la maleïda afonia. És esgotador donar instruccions als alumnes sense massa veu (ja prou que es fan els sords habitualment, només falta haver de fer esforços perquè tot just m'escoltin els de la primera fila...). No tinc prou energia per fer que les classes rutllin... Seria genial no haver de tornar a treballar mai més. Que se'n vagin tots a pastar fang amb les seves maquinetes i els seus telèfons mòbils!
Diners... Maleïts diners. Tota la vida treballant amb la il·lusió de poder estalviar per no haver de patir per si arribo o o arribo a final de mes. Amb la il·lusió que em toqués la rifa i poder ser feliç d'una vegada per totes. I mentretant anar fent, amb la llengua fora, pesadament, lluitant, rebent sorpreses desagradables, sempre despeses extres, sempre haver de postposar allò que realment vull fer i m'apassiona. M'han apujat la quota de la hipoteca, m'han abaixat el sou i m'he quedat sense paga tants cops que ja ni parpellejo davant de les males notícies ... M'he tornat freda, com el gel. He aixecat una barrera impenetrable, tant gruixuda i ben trempada que no hi ha menyspreu ni atac que m'arribi a tocar ni un pèl. Porto una cuirassa invisible que fa que tots i totes s'apartin al meu pas. És esgotador. I la llàstima és que viure tant sola fa mal. Molt mal. Els meus pares ja son morts. Vaig patir molt cuidant-los. Metges i més metges. Tràmits i paperassa. Residències. Anades i vingudes; hores i hores perdudes. Ningú m'havia dit que viure era tant esgotador... I ara què faig? Què em toca, a continuació? No puc més. Ho he provat tot. He llegit tones de llibres d'aquests que en diuen d'autoajuda. Els he subratllat. Me'ls he tornat a llegir. Fins i tot n'he fet resums i he enviat per correu electrònic aquests resums a les amigues per a veure si elles m'expliquen allò que el llibre amaga i jo no he sabut copsar. Ai, les meves amigues! Sort d'elles i de les seves vides arrauxades i desorientades. Consola saber que no sóc l'única que navega. Ens fem costat en moments de necessitat imperiosa ; sempre va bé tenir algú que ens escolti. Ens fem costat. Quedem per dinar juntes de tant en tant i així fem torns per plorar i passar-nos mocadors, ordenadament. He intentat d'estimar-me més. M'he repetit cada dia davant del mirall que sóc una persona valuosa i rebré el que et mereixo i m'he guanyat amb esforç i constància. M'he fet voluntària per acumular bon karma i poder-me sentir millor ajudant els altres. M'he comprat un gosset moníssim. He après a llegir el Tarot per a no tenir sorpreses i poder defugir les males influències i esquivar les pedres que em llencen des dels plans paral·lels. Li he demanat consell a l'ermità, perquè em guiés amb el seu llumet ancestral. He intentat copsar la màgia i l'etern retorn dels cicles de la vida. He intentat també comprendre els conceptes enrevessats i llefiscosos de la física quàntica fins a quedar-me atordida per la seva complexitat... He pagat diners a un home savi, i a més guapo i sexi! El meu terapeuta. Llàstima que només fos el meu terapeuta. Tantes sessions de teràpia no m'han servit absolutament de res (bé, sí, per continuar envejant els homes que tenen les altres... ). Que si haig de ser positiva, que si haig de trobar el plaer en les petites coses, que busqui el meu guia interior... que connecti amb la meva nena interior (jo no la trobo pas, deu haver marxat amb el guia, potser) que si naps que si cols... Ara em penedeixo de tants diners llençats ( massa feina, reflexions i paràboles, que si gira que si tomba, sempre furgant per trobar el per què de tot plegat, l'origen de la meva immensa por a la incertesa, de la meva por asfixiant i paralitzadora a la soledat). Parella... Recerca esgotadora. Absolutament frustrant. Infructuosa. Què em passa a mi? Per què no trobo jo ningú que es vulgui quedar al meu costat a menjar anissos? Tant pesada em faig? Doncs saps que els dic? Que els bombin! A tots! No tinc cap necessitat de consumir-me mentre busco desesperada el meu príncep blau. No vull marcir-me a casa mentre espero que s'il·lumini, que em cridi de sobte des del carrer i em demani per casar-m'hi. I que no es pensi que saltaré com un llamp als seus braços, no pas. Em faré pregar. Potser no és tant bona idea trobar-lo i haver de passar-me les tardes cuinant, fent bugades, planxant-li els calçotets... Haver de seure al seu costat al sofà per veure les pel·lícules que a ell li agraden; haver d'inventar excuses per no empassar-me els partits del Barça; haver de donar-li explicacions a la tornada de cada trobada (que si només era una amiga, que només hem parlat de tu, reietó, que ets l'únic, insustituïble, la llum de la meva vida...). Ara mateix si veiés el príncep blau dels collons, d'aquest paper i en faria una llufa, i li penjaria a l'esquena, perquè tothom se'n fotés d'ell i la seva sobèrbia. Què s'ha pensat! No el necessito per poder fer la meva.
No vull pensar. El secret deu ser no pensar en res.
Haig de buscar-me urgentment alguna activitat que m'esgoti, que m'ompli les hores; i que em permeti sortir de casa i relacionar-me amb el món exterior. I si surto a ballar? Ballant podria arrambar-me a algú durant una estoneta sense haver de pagar. Fins i tot podria fer-me il·lusions i inventar-me mil i una històries d'amor, tant efímeres com la cançó que les acompanyaria. Ja ho puc veure... Sembla que m'hi trobo... Tot d'homes entressuats mirant-me i repassant-me desficiosament, barallant-se per ballar amb mi... Mmmmm....
Ja cal que m'aprimi una mica. Hauria de recuperar la dieta de la carxofa i perdre un parell de quilets. Potser deu o dotze...
Em fa rau rau la panxa. Potser que faci un mos. Em penso que encara queden iogurts d'aquells desnatats i actius a la nevera... Encara que són bén insípids. Potser millor un entrepà de pernil amb el pà ben sucat amb tomàquet... I xocolata negra per acabar...
I aquest full en blanc? I doncs? Que potser haig d'anar a comprar? Anava a fer la llista de la compra i m'he perdut enmig dels meus pensaments? Què hi fa un full en blanc enmig de la taula? Ja és una mica tard per presentar-me als Jocs Florals... No, si encara tindrà raó aquell pesat de budista ressec i arrugat com una pansa, que sempre em renyava a les classes de meditació. Em deia que no aconseguiria mai deixar la ment en blanc si no deixava anar els pensaments, com si fossin núvols que empesos pel vent arriben, passen i se'n van...
Estic espessota, avui. Ja ni recordo què havia pensat de fer, aquesta tarda.