La fotografia

Tot l’agost he estat a casa. De vacances.
Suant força, la veritat. Descansant, dormint migdiades enyorades, menjant a poc a poc. Tranquil·litat i bons aliments.
He anat a dormir ben aviat. Mandrosa, sense ganes de massa res. Ni tan sols he aprofitat per ballar com he fet altres anys. Em notava esgotada, eixuta, sense reserves.
M’he fet fer massatges per descontracturar les cervicals i he reduït el cafè i la xocolata. Darrerament el cos m’avisava amb migranyes cada cop més freqüents. Vomitant tensió acumulada.
El cop definitiu, que em va atemorir, i que em va fer prendre decisions dràstiques, va ser la neuràlgia del trigemin. Un dolor punyent, difícil de suportar, que esgota i entristeix. Per sort, ha marxat. I tant de bo no torni. Viure la vida amb un dolor d’aquest tipus pot abocar a la desesperació; i mica en mica a una depressió, qui sap si al suïcidi.
S’imposa anàlisi i ordre. És necessari podar, sanar, prioritzar, simplificar, alentir els ritmes. En una paraula: cuidar-me. Situar-me a mi mateixa en primer lloc en l’escala de prioritats. Atorgar-me drets i no només deures.
Mentre el cos reposava, lentament, he posat fil a l’agulla i els pensaments s’han alineat tot sols, com per art de màgia. Mica en mica he tingut inspiracions, idees que m’han assaltat sense que jo fes res per conjurar-les. I he començat a fer petits canvis, a tenir cura de la casa. Canviar les bombetes foses. Comprar i canviar els mecanismes de la cisterna del lavabo (es queixava, deixava anar un rajolí gairebé imperceptible, des de feia ja massa mesos). Reparar el llum de la campana extractora (tan útil per remenar les cassoles i poder admirar els colors verds brillants dels pèsols i aquell taronja intens de la sopa de carbassa). Repintar les parets blanques de la terrassa. Eliminar i deslliurar-nos de fongs i humitats acumulades als racons. Obrir portes i finestres per airejar i renovar-me. Temps de fer inventari i llençar, llençar, llençar. Desfer-me de tot allò que no he usat durant anys i que em roba l’espai i l’aire.

Per ara, sembla que ja he acabat. Els meus fills aquesta setmana no hi són. Han anat amb el pare, a fer el camí de Santiago. Em passejo per les habitacions i admiro orgullosa l’ordre i la netedat, la disposició dels objectes que han passat la criba. Obro armaris i contemplo les samarretes ben plegades, la roba apilada per colors.

Avui he estat traient la pols als llibres de casa. Lentament, parsimoniosament.
Fa calor. És aviat. No se senten encara les veus conegudes de la colla de veïnes que es reuneixen cada matí una horeta, per fer el cafè, al bar de la plaça. Només de tant en tant la remor esmorteïda dels cotxes que circulen a prop.
Tinc moltes fotos dels nens, des que eren ben petits. Carones somrients, nassarrons plens de xocolata, ullets il·lusionats i passes insegures. M’agradava fer fotos i confegir àlbums. Per deixar testimoni, per poder recordar. Principalment les feia per a ells, per quan fossin grans, perquè poguessin percebre que van ser benvinguts i acaronats amb tendresa. Van ser pensats i repensats, amb la millor intenció.
Els records sovint es desdibuixen i s’esborren. O de vegades són d’altres persones fosques i ferides que s’entesten a dibuixar imatges deformades i a explicar històries que no van succeir mai. Estimar bé i tenir cura dels fills és important. Existeix la possibilitat de divorciar-te si no t’entens amb la teva parella. Diuen que és millor estar bé que mantenir una relació que no funciona; que no fas cap bé als teus fills ni els ensenyes que la felicitat personal és un bé que cal perseguir i preservar. Molt bé. D’acord. Però aleshores, un cop divorciada, qui protegeix els teus fills quan no són amb tu? Qui t’assegura que la persona que el seu pare triï per a conviure-hi els tractarà amb tendresa i respecte?
Com t’ho faràs per destriar els malsentesos que ja tenies amb el seu pare dels que s’afegeixen per les interferències d’una persona nouvinguda que es col·loca al centre i fa anar tot i tohom d’acord les seves necessitats i no les dels fills de la seva nova parella? Gestionar bé un divorci ha resultat ser molt més complex que carretejar bosses amb roba i distribuir els caps de setmana…
Ara els meus fills ja tenen divuit i dinou anys, i encara no valoren aquests àlbums. I per sort els àlbums esperen, amb paciència, que els arribi el seu moment. Tots junts, arrenglerats, una colla de llibres plastificats i plens de fotografies en paper, amb comentaris manuscrits, amb trossos de diaris o entrades i tiquets eren laboriosos i entretinguts. Testimonis d’altres temps, d’anys passats de pressa i de puntetes.
Sort de les fotografies, perquè tinc la sensació de recordar ben poca cosa amb concreció i una imatge clara. Guardo sensacions, esperances que es van transformant en lloses que pesen massa i amenacen amb ensorrar-ho tot. Guardo records agradables i anècdotes, però no massa imatges. Per sort, tinc aquesta colla d’àlbums amb fotografies que jo he fet. I és mirant-me-les que puc copsar l’abast de tot plegat. El pas de tots aquests anys es materialitza i es fa present davant dels meus ulls.
Em sorprèn veure fotos que ni recordava, i que afegeixen emoció i tendresa a una època dura de la meva vida, tenyida d’esforç de sobreimplicació… Un recordatori del que importa realment, del misteri d’un instant de plenitud que es mostra en imatges.
M’emociona repassar les imatges que mostren els meus fills, de petits. Instants efímers, preciosos, que potser van passar desapercebuts pel cansament, la por, l’afany de complir amb les tasques del dia a dia…

Jo hi surto ben poc, als àlbums de casa. En alguna foto de grup, potser un dinar familiar. De vegades al costat hi tinc diversos homes que han anat passant per la meva vida. No pas per casa meva, en la convivència diària amb els meus fills, sinó com a convidats en ocasions especials o algun cap de setmana. Suposo que em pesen els intents no reeixits. Potser tres o quatre pot semblar ben poca cosa, per exemple si parlem de dies. Ben diferent si ens referim a anys. I difícilment mesurable en energia, expectatives i decepcions si el que comptem són intents de trobar, construir i mantenir una relació de parella serena i nodridora, independent… L’equilibri dels afectes en els sistemes familiars després d’un divorci és delicat i inestable.

Més fotos de vacances, de festes d’aniversari, de gats peluts i pelats en totes les posicions imaginables.

Vaig passant fulls i fulls, buscant-me.
Somric en veure’m en alguna foto, en ben poques fotos, amb les mateixes samarretes eternes, els pantalons amb camals amples, els cabells ben curts i amb algunes canes.
I no trobo cap fotografia on hi surti jo tota sola, fent cap activitat concreta. Cap foto meva ballant, ni llegint al balcó tenyida de la llum grogosa del capvespre, ni cap foto fent madalenes ni mandonguilles, ni fent el cafè a la terrasa amb la meva tassa preferida entre les mans.
Les imatges que conservo del meu passat em transmeten una idea esbiaixada, grisa, parcial. Trobo a faltar llums, colors brillants, somriures.
Per què hi ha imatges de les trobades amb les amigues, dels viatges o de les estones divertides a la feina?

Una idea em ve al cap, i dit i fet!
Beneïts siguin els mòbils i els pals selfie.
Provo diferents angles, diferents localitzacions. Em sento una mica estranya, com si estigués fent teatre, però no deixo que la incomoditat em venci. Res no és tant fàcil com sembla i retratar-se un mateix fa difícil aconseguir un posat natural i agradable. La calma és un estat que es nota de portes endins, i ara mateix no sé quina és l’expressió que hi correspon.
Esborro les fotografies que no m’agraden i finalment n’aconsegueixo una que em fa el pes.
Fet!
Me l’envio al correu i la imprimeixo tot seguit.
I ja la tinc! Col·locada amb cura al final de totes les altres fotografies. Emmarcada amb una cinta plena de cors de tots colors.
Ara sí que puc tancar l’àlbum de fotos ben satisfeta amb aquesta imatge que hi faltava: una foto meva, tota sola, seriosa, despentinada i sense arracades, amb els ulls ben oberts i mirant de dret a la càmera.
Aquesta sóc jo.
Sóc aquí.
Aquest és el meu lloc.