Les mil i una bajanades

Vaig néixer de l`acoblament d`un elefant amb una zebra a l`Àfrica. Aquest elefant tenia ganes de fer pipí i es va endinsar en el bosc, un cop amagat, maldant fins a la desesperació per que no aconseguia trobar un lloc escaient i perseguit per una manada de antílops rabiosos que a la vegada els encalçaven una tribu de indígenes que feia tres setmanes que no sabien que era tastar un bocí de menja i encara menys beure un glop d`aigua perquè feia cent noranta quatre dies que no queia ni les més misèrrima gota de pluja degut a les extraordinàries i extremadament severes condicions ambientals del clima de la zona l`elefant va decidir deturar-se i fer una trucada. Llavors va aparèixer la zebra que sorprenentment tenia el cos solcat per ratlles o franges més o menys blanques i negres talment com s`hi reconeixen a les zebres en l`actualitat. Un cop nat, parit i arribat al món vaig decidir matar a la zebra i menjar-me el seu fetge. Tenia un gust fastigós. Al complir els dotze anys, els sis primers anys en Mogli va ser el meu company d`aventures, però el vaig engegar a la merda perquè ja estava fart d`enfilar-me pels arbres com si fos un mico, em va rescatar un helicòpter de les F.A.R.C (Oliver Stone no va arribar a temps per a filmar-ho) que s`havia equivocat de continent i de persona; en adonar-se`n em van retornar sa i estalvi a l`illa Guadalupe. Un cop allà vaig adquirir un negoci de compra venda de cotxes de segona mà. Diuen que el primer propietari i fundador del negoci va ser el tercer espòs, el més apassionat de tots, de la Liz Taylor. Tres mesos després endut per una feliç premonició peremptòria vaig abandonar l`illa a cuita corrents. Aquesta eventualitat em va salvar la vida perquè tot just el dia següent que jo deixés enrere l`illa com un esperitat, un tsunami furibund va arrasar-ho tot amb una força tempestívola i desconeguda fins aleshores. Va perir el vuitanta per cent de la població. La resta es va quedar coixa. Jo ja havia fugit remant com un forassenyat en un caiac. Un cop arribat a les platges meridionals de l`oceà índic vaig aturar-me per a mirar quina hora era però el rellotge s`havia rovellat per l`efecte de la salabror del mar. Només trepitjar terra vaig emprendre un profund estudi antropològic examinant escrupolosament des de totes les perspectives possibles les diverses menes de vida, els hàbits i costums i la peculiar idiosincràsia dels pobles nadius incloent-hi una inabastable classificació tipològica de tota la fauna i flora que brollava majestuosament arreu de la regió. Però el meu estudi es va concentrar específicament sobre l`especial caràcter dels nadius i no sense recança vaig arribar a la següent conclusió categòrica: Eren tots idiotes. Enutjat, vaig dirigir-me al primer locutori obert i vaig capficar-me a través d`Internet inspeccionant les últimes notícies internacionals que brollaven emergents. No vaig llegir res rellevant tret d`una noticia referent a la ciutat de Barcelona. L`ex alcalde d`aquesta ciutat, havia proposat un nou projecte revolucionari delineant un nou trajecte que recorreria l`Ave. Aquest tren d`alta velocitat travessaria el Parc de Collserola fent ziga-zagues, esquivant i respectant tots i cadascú dels arbres fins arribar a l`últim i consagrat pi pinyoner sense malmetre per res del món, el delicat ecosistema del parc i preservant la reproducció del porc senglar fins l`any 2137. [Fem un salt futurista en el temps: l`any 2138 un meteorit anomenat “SPARK II” impactarà contra el planeta Terra i sols sobreviuran les granotes amazòniques i els fongs parasitaris que actualment coven en els peus de les xineses] De sobte, al regirar-me a la cadira del locutori, vaig veure un idiota amenaçant-me amb un dipòsit ple de benzina i un encenedor encès disposat a ruixar-me amb el combustible. Vaig decidir emprar la rèplica més recurrent que coneixia, atribuïda a un polític amb avantpassats catalans o escocesos; aquesta amarga vicissitud no la sabria certificar plenament:
-“My devil had been long caged, he came out roaring”. És el que li vaig dir.
Jo tampoc coneixia el significat d`aquelles misterioses paraules, però aquell imbècil al sentir-les es va espantar fins a tal punt que va sortir fugint amb la mala traça que se li va vessar el dipòsit de benzina i no va anar de res que no prengués foc tot el locutori. Al sortir del locutori vaig fixar-me en el tauló d`anuncis. Hi havia un vaixell pirata que demanaven amb caràcter immediat individus del gènere masculí, concretament mascles entre els setze i els trenta dos anys per enrolar-se amb ells, però de seguida vaig esbrinar que es tractava d`una disfressa encobrint una plataforma “gay” australiana que amb tota seguretat em donarien pel cul durant tota la travessia. Vaig llegir altre anunci. Equip de submarinisme, ulleres, peus d`ànec i el tub de plàstic pertinent per a la immersió. Tres euros amb cinquanta cèntims. Era l`únic que em podia permetre. El vaig adquirir i vaig endinsar-me en les esquerpes aigües d`aquells mars tan desagraïts. Vaig omplir els meus pulmons d`aire amb totes la forces amb les que Déu va voler dotar-me i vaig capbussar-me dins les aigües. Vaig estar noranta set hores capbussat i bussejant, administrant l`aire del qual m`havia proveït Déu amb tanta empenta noranta set hores abans, fins que vaig descobrir unes extraordinàries coves submarines. Al seu portal s`hi podia llegir: ENTREU EN LES MAGNÍFIQUES COVES DEL MAGNÀNIM SENYOR DELS ANELLS DE LLAUTÓ. Vaig entrar i després de navegar per un circuit interminable i laberíntic de conductes subaquàtics, de sobte em vaig veure surant a la superfície davant d`un Pub. Era el Pub particular de Rod Stewart. El mateix Rod Stewart era allà mateix palplantat en calçotets davant la barra i voltat de trenta meuques amb els cabells tenyits, algunes d`elles travestides de cuir de cap a peus. Em va meravellar peculiarment i vaig experimentar com la meva ànima s`omplia de goig contemplant els guarniments extraordinaris dels abillaments d`aquestes meuques esclatants. Però excepcionalment les seves botes; els seus acabats eren una veritable obra d`art, evidenciant una feinada d`orfebreria digne del millor mestre en la matèria. El mateix Rod Stewart es va dirigir a mi en primera persona. I sense donar-me la més mínima esperança de poder tastar el més petit bocí d`aquell majestuós espectacle em va prevenir amb una crueltat inhumana:
-Tu! Fora d`aquí! Agafes els teus trastos i et capbusses a l`aigua altre cop! Fora!
Així, em vaig veure obligat a encomanar-me al Grandíssim i Totpoderós Senyor Creador del Cel i de la Terra i apoderant-me de tot l`oxigen que van permetre els meus ja malmesos pulmons vaig desfer desconsoladament tota la travessa submarina que tant esforços i patiments m`havia comportat fins retornar just al mateix lloc des d`on havia encetat tota la infeliç peripècia. Allà mateix, vaig recollir de la sorra de la platja un detector de metalls que havien abandonat perquè els seus propietaris van considerar que ja estava tan rebentat i inservible que ja no seria capaç de detectar ni un tràiler de quatre-centes tones carregat de ferro colat ensorrat dos pams sota la sorra. Però jo vaig escatir el problema. No duia les piles que recomanava el proveïdor. Al poc temps d`iniciar una recerca apressada rastrejant la sorra amb el detector de metalls rescatat (gràcies a les meves habilitats) de la rapacitat golafre de la ressaca de les ones del mar indomable, l`aparell va començar a emetre el senyal inequívoc que delatava la presència d`un objecte enterrat. Vaig llençar-me al terra prompte i amb les mans vaig començar a foradar just en el mateix punt on l`aparell m`havia alertat, excavant i expel•lint la sorra fins que endut per una emoció inenarrable entre d`expectació i delit vaig topar amb l`objecte cobejat. És tractava d`una caixa metàl•lica d`autèntics puros cubans. Però malauradament estava buida. Bé, això és el que em va semblar al principi d`obrir la tapa; em va costar una mica per culpa del rovell, però palpejant acuradament en els seus cantons vaig encontrar un paperet doblegat en quatre trossos. Vaig desdoblar aquest paperet i vaig aconseguir llegir en unes lletres ja gairebé esborrades el següent missatge imprès en majúscules: SAVE THE CHILDREN. Una sensació indefinible de joia i alhora de benaventurança em va penetrar fins al moll dels ossos i indefugiblement vaig començar a plorar desbordant de joia i de gaubança. “Save the Children”. “Save the Children”. Per un moment fins i tot vaig rumiar-me seriosament fer-me un adepte més de l`església evangelista. De sobte, com despertant d`un petit encantament vaig agafar la caixa amb el paperet i la vaig llençar enfurismat al maleït mar. M`estava tornant boig. Malgrat tot vaig continuar la meva recerca escorcollant la platja amb el detector de metalls i aviat vaig rescatar una bomba procedent de la segona guerra mundial que havia quedat allà ensorrada des de llavors sense esclatar. Concretament era la bomba que havia deixat caure deliberadament el celebèrrim pilot britànic John Steeven desentenent-se completament de les possibles i terribles conseqüències que aquest fet podia ocasionar-li, quan li van comunicar que el seu company, Thomas Sly, també pilot de les forces armades britàniques li havia posat les banyes amb la seva promesa, Maria Antònia de les Olives (llavors una figura famosa del cabaret). M`ho vaig manegar de tal manera, que vaig reactivar la bomba oblidada transformant-la en un artefacte d`abast nuclear; programant-lo per que explotés en un termini de temps de quinze minuts. Mentrestant, abans que el món no esclatés en mil bocins, em dedicaria a la pesca de la tonyina. De sobte, vaig veure arribar remant en un petit bot un home que em feia gestos i senyals amb els braços estesos. És tractava de Cristòfor Colom. Aquest va començar a parlar-me dels quatre punts cardinals i sobre la rica i variada geografia terrestre, però jo li vaig explicar de la millor de les maneres que havia un artefacte nuclear que anava a esclatar de manera imminent. Colom, gran dominador i mestre en l`art de la retòrica va aconseguir dissuadir-me. Entre els dos varem desarmar l`artefacte. Un cop duta a terme aquesta maniobra varem bescanviar els estris per a practicar la pesca de la tonyina que jo li vaig entregar per un bitllet d`avio amb destí a Las Vegas que ell, Cristòfor Colom, em va donar acompanyat d’una entrada per al gran casino Royal. Un cop a Las Vegas vaig tenir una picabaralla considerable amb John Wayne perquè no es volia retirar del meu camí. Li vaig matar el cavall i amb el greix de la cuixa vaig fregir-me un bistec a la planxa. El viatge havia estat esgotador. Vaig calçar-me unes botes i vaig dirigir-me al casino Royal. Però el conserge em va denegar el pas; em va dir que s`havia de ser realment un ximple per deixar-se enganyar d`aquella manera; aquella entrada era una vulgar imitació de les moltes que hi circulaven per la ciutat. Jo li vaig preguntar si volia les meves botes de muntar a canvi de deixar-me passar (eren les de John Wayne; se les havia pispat) però em va replicar que de cap de les maneres. Vaig creuar el carrer i vaig entrar al casino del davant. Era una mica més ordinari però tant se me`n donava; un cop dins vaig rebentar totes les màquines escurabutxaques i vaig fer-me amb un botí de 41.000 dòlars. No sé per quina raó misteriosa o gairebé màgica conjuntura (potser vaig ser abduït per un OVNI) perquè passats uns minuts em vaig veure transportat dins d`un calabós sent objecte d`un interrogatori salvatge practicat per cinc agents fornits de l`F.B.I. que no paraven de colpejar-me amb les seves porres i de fer-me preguntes cada cop més enigmàtiques que s`anaven fent més i més misterioses alhora que m`estomacaven cada vegada més fort. Com per efecte d`una meravella, passada una setmana, era assegut petrificat davant d`un jutge que em va condemnar a tres anys de treballs forçats però jo li vaig demanar que tingués pietat, que em commutés la pena i m`enviés al corredor de la mort perquè tota la meva família per part de la meva mare residia allà. El jutge es va compadir de mi i m`ho va atorgar. Va ser durant un cicle de cinema sobre Pedro Almodóvar (un cop a la setmana teníem sessió de cinema) que el meu clan i jo vam decidir escapolir-nos malgrat les reticències inicials del meu cosí José. Concretament el meu cervell es va il•luminar amb aquesta feliç idea just quan projectaven una seqüència (ens la repetien fins a l`extenuació) en la qual un infermer, el qual no sé quina mena de trastorn patia, però era un autèntic i refotut malalt mental sever, agafava diàriament els bolquers d`una iaia que estava en estat vegetatiu, els passava per un colador, afegia un rajolí de ketchup i s`ho bevia alegrement. Després emetia un rot espectacular. Tota la seqüència estava rodada en primer pla i emprant els últims avenços cromàtics descoberts en fotografia. Vaig tenir que aprendre`m el repertori sencer, fins a l`última cançó de Madona i finalment vaig escollir entre totes el gran “hit” universal “Like a Virgin”. L`estratègia per aconseguir burlar els cinc cents carcellers i travessar els quatre murs de vint i cinc metres d`alçada separats cadascú per una distància de trenta metres, era posar-nos a cantar a l`uníson tot el clan plegat (en total erem trenta dos perquè en l`últim moment s`hi va afegir un amic meu personal que em va suplicar agenollat que no el deixéssim allà abandonat) aquest magnífic tema continuadament nit i dia sense pausa ni descans fins que els funcionaris claudiquessin. En qüestió de tres dies erem tots al carrer. Aquella experiència a la penitencieria va marcar definitivament la meva vida. Vaig decidir fer un gir de cent vuitanta graus en la meva trajectòria vital i vaig anar a una botiga a comprar-me un llibre. Es titulava: La Verdadera Història Enciclopèdica i Universal de Tota la Humanitat Partint des del Primer Home Cavernícola. Vaig llegir-me tot el llibre, pagina rere pàgina, fins arribar a l`última (nº 3.452) on a peu de pàgina s`hi podia llegir: ... i aquí acaba aquesta magna obra que resoldrà tots els seus possibles dubtes sobre la verdadera naturalesa humana i altres veritats sociològiques, ornitològiques i paranormals. El que no vaig arribar a capir era si Hitler havia matat a Freud o havia estat Freud qui havia matat a Hitler, o si bé aquest últim el que havia fet va ser segrestar a Freud pispant-li la cartera perquè Freud els havia enxampats a tots plegats. Els nazis eren molt dolents. I la Reina d`Anglaterra és una autèntica santa. A continuació empès per una desig punyent per arrodonir la meva formació acadèmica i complaure així el meu esperit àvid de nous coneixements que il•lustressin la meva ànima renovada vaig adquirir trenta obres més incloent-hi una col•lecció sencera composta per tretze volums d`auto ajuda que contenien fins a l`última i més judiciosa orientació per redreçar l`esperit...