Les memories del bon peregrí

No sé si hauré estat un bon peregrí o no, però el que si que sé, es que he estat una peregrina una mica inconstant. Perquè un dia estava al darrere morint-me de calor i maleint-t'ho tot, i al següent estava a davant de tot xiulant com un ocell, o un dia estava tant contenta i feliç i al dia següent decidia que ja no podia seguir més.
Suposo que això es el que té el camí, com la vida, te alts i baixos. Jo, ahir a Arca, encara no m'imaginava aquí a Santiago fent xivarri pel carrer o tots aquí asseguts a terra parlant del camí de cadascú. Encara em veia aixecant-me cada matí a les 4:30 del mati per no parar de caminar. Suposo que es com la vida, naixem per morir, caminem per acabar en algun lloc, però passa tant lentament que no veiem que s'acaba fins que arribem al final.
Aquests dies he pensat molt, moltíssim en mi i en la meva vida, en el que crec, en el que tinc i en el que soc i al final només m'he adonat, que el que crec, el que tinc i el que soc, son tot un jo mateixa que amb els defectes, que no son pocs, i les virtuts, fan de mi mateixa una persona com una altra.
I a mesura que vaig escrivint sobre mi, m'adono que fins ara mai havia estat capaç d'escriure sobre mi mateixa i els meus pensaments directament per mi. Vull dir, sempre ho havia fet a través d'una altra persona.
I per tot això vull donar les gràcies al temps i l'esforç per part meva i al camí per ensenyar-me que la vida es això, un camí, EL CAMÍ, que hem de seguir sempre sense aturar-nos ni rendir-nos.
Si hagués de parlar dels moments mes bons, diria que tots, o la majoria han estat bons i divertits. Només s'ha de pensar en els moments com el dinar, les activitats que hem tingut ocasió de fer o les bromes a les fosques del matí quan començàvem a caminar.
Ahir, a l'alberg, vaig llegir en una paret, un consell d'una nena que deia que féssim el camí acompanyats. I la nena tenia raó, perquè jo, si l'hagués fet tota sola, no hagués passat dels primers 20 quilometres. Si no hagués estat per tota la gent, es a dir, tots els Pioners i els tres super-Caps, la calor, el sentiment de soledat, que segurament tots hem sentit en algun moment, el cansament, i la mandra, m'haguessin guanyat i hagués tornat amb el fracàs com a recompensa. Però no, tornem tots junts a casa amb l'orgull d'haver caminat 202 quilometres en 10 dies i no defallir en cap moment. Gràcies a tots, per els bons moments i per fer passar millor els dolents.
Un petó per tots.
10-8-03