Les llàgrimes d'M

- Per què plores?- li digué D tot posant-li la mà amb suavitat sobre l'espatlla.
- Algú o altre ho ha de fer, s'ha de plorar quan les coses moren- li va contestar M amb la veu trencada per l'emoció.
- Però potser no són mortes, potser hi ha esperança...
- Són mortes, t'ho dic jo, que li he mirat als ulls, i en el fons el fons no hi havia res, sols un munt de tristor acumulada, ni tant sols era un mar de tristor, si hagués estat un mar de tristor hi hauria hagut ones, i les onades són moviment, i el moviment és vida, i la vida és esperança, però allí... allí no hi havia res més que un munt de tristor acumulada, com un forat negre, com una taca d'oli quieta i absurda. T'ho dic jo, és ben cert, em pots creure.
- Així... així no hi ha res a fer, ja? No té remei?- va dir D que ja començava a sanglotar també.
- No, no hi ha remei, se li ha mort, certament com t'ho dic que el cor se li ha mort i ell ni se n'adona, no se n'adona perquè encara li sembla que batega, però avui, avui se li ha mort per dintre, quan ha deixat anar el darrer crit de la disputa, el seu cor s'ha tallat les venes, no ho ha pogut suportar més...
- I ara, ara que passarà? És que no hi veig sortida, renoi...- va contestar amb un sanglot que ara ja era més aviat un plor desesperat...

M es va mirar D carregada de tendresa i li va dir:

- No ploris, no et sentis malament, aquesta és la meva tasca, sóc jo qui ha de plorar cada cop que mor un xic més l'amor, cada cop que el món s'enfosqueix, que més cors moren i no obstant segueixen bategant, sóc jo qui rebé la càrrega, tu no temis, deixa'm a mi el desconsol, tinc llàgrimes per tota l'eternitat... Ploro perquè ell no n'és capaç, ploro perquè no se n'adona, ploro per l'amor que es perd, per l'amor que no es dóna, pel temps que es malmet si no s'omple amb amor, ploro, ploro, ploro, des del dia que em van prendre el recipient de tendresa on abocava el meu amor, ara en tinc i me'n sobra, i no el puc donar, i ploro cada cop que algú que en té no el dóna i el deixa morir, és la meva tasca, sóc jo, M de maternitat, sense nadó a qui acotxar...

D es va sentir molt emocionada per aquestes paraules i el seu plor enlloc de minvar no va fer sinó fer-se més intens i profund. I M de maternitat i D de dolçor ploraren llargament, i les seves llàgrimes regaren els camps i floriren les flors, i sorprengueren a la riba d'un riu una parella que asseguts i empesos per la humitat i el perfum de primavera es deixaren estimar mútuament i feren l'amor, i dins el ventre d'ella creixerà una nova vida carregada de nou amor per donar... M potser ni ho sospita, però ella segueix plorant sempre que l'amor sent desencís, sempre que l'amor es perd, sempre que una ànima es trenca, plora pels qui no tenen llàgrimes, perquè el món es faci partícep de la pèrdua...