Les entrades

El Roger vivia sol des de feia força anys. Recordava una època en la que vivia amb els seus pares però no la trobava a faltar. Sempre li estaven al damunt i li deien que havia de sortir més, que no mirés tants llibres, que no estudiés tant, que cuidés més als companys de classe que algun dia els necessitaria, que fes amics. Ell no feia cas i estudiava de valent, s´amarava de tot allò que llegia als llibres i veia per la televisió. En Roger no era una bestiota, no us penseu. Era una persona de tracte agradable, ben educada, amb una bona capacitat de conversa i oratòria. Ara bé, no li interessava res més enllà del coneixement. Ja més gran, cansat de la cançoneta dels seus pares, va fer les maletes, els va fer un petó a la galta a cada un i va marxar. Tenia una formació excel·lent, havia trobat una feina engrescadora i li donaven un sou més que digne. Es va comprar un piset i va anar tirant, volcat en la seva feina i en aprendre més i més coses. I així van anar passant els anys.
Un bon dia, a la biblioteca, buscant un llibre sobre religions del món, el Roger va veure que s´organitzava un concert i que era gratuït. S´organitzava al patronat del poble ja que la biblioteca era massa petita. Ell no era d´anar a concerts però va pensar que si l´organitzava la biblioteca, alguna cosa de més hauria d´haver-hi, algun programa cultural s´amagava allà al darrera. No se´l podria perdre, segur que n´aprendria alguna cosa. Va demanar al taulell i la bibliotecària li va dir que l´endemà, a les 9 en punt, fos al despatx del regidor de cultura de l´ajuntament, que allà donaven les entrades. Educat com sempre, es va acomiadar de la bibliotecària, que es deia Ariadna, que vivia al mateix poble que en Roger i que d´amagat, sospirava per aquell noi tant educat i tant interesant que tot sovint anava a la biblioteca i del qual sabia que es deia Roger Mas. També sabia que vivia al carrer malhivern, 4, 1r. 1a. Per últim i no menys important, sabia que el seu telèfon era el 607·870·815 i que els seus pares es deien Margarida i Albert. Tot això ho sabia ja que ella, com a bibliotecària, tenia accés a les dades personals de totes les persones que tenien el carnet de préstec en aquella biblioteca. L´Ariadna era una persona prou íntegra i no acostumava a aprofitar-se del seu càrrec, a banda de la petita satisfacció diària de fer callar a tot aquell que feia més fressa del que estava estipulat com a norma de conducta en una biblioteca. La feia sentir important. Estava contenta de ser bibliotecària ja que creia que era la depositària de la sabiduria i que gràcies a ella, tot el poble hi tenia accés. No es cansava mai d´organitzar actes culturals diversos com ara xerrades amb escriptors novells, conferències sobre temes diversos, hores del conte per a la mainada. El Roger n´era un asidu ja que aprenia multitud de coses per a ell interessants. Des de feia un temps, l´Ariadna ja organitzava els actes amb el secret anhel que el Roger hi anés i poder-lo veure, amb l´esperança que se li acostés i li preguntés qualsevol cosa, per insignificant que fos. Amb això es donava per pagada. L´Ariadna havia estat sempre una noia tímida i especialment atractiva, lletraferida. Tot i la seva timidesa, li agradava parlar amb la gent i fer-los veure que allà, a la biblioteca, a casa seva, tenien al seu abast tot el coneixement que volguéssin i que si no hi era, per això havia el préstec interbibliotecari. Ja ho demanaria. Eren un centre petit però eficaç i al servei del poble.
L´endemà a tres quarts i cinc de nou, el Roger ja estava sentat en una de les cadires del passadís que donava al despatx del regidor de cultura, al costat de la porta d´entrada. El despatx era encara tancat. Estava sol. A les 9 en punt va arribar el regidor. El Roger es va alegrar que fos puntual. Agafaria les entrades i aniria cap a la feina. Avui havia demanat un parell d´hores lliures, que pensava recuperar quedant-se fins més tard. A l´empresa, que feien components electrònics d´última teconologia, mai li havien posat cap problema a agafar-se unes hores lliures. El Roger tenia tota la confiança de la direcció però ell es quedava per recuperar-les. Sempre ho havia fet.
Va encaixar amb el regidor i li va comentar que volia una entrada per al concert que organitzava la biblioteca.
El regidor se´l va mirar amb cara endormiscada encara i li va dir
-"Molt bé. Anirà a un concert fantàstic. Tingui, dues entrades."
-"No perdoni, només en vull una. Hi aniré sol."
-"Miri, les donem de dues en dues. Si les vol, se n´emporta dues."
-"Em sembla molt bé però ja que hi aniré sol i no tinc ningú a qui convidar, millor n´agafo una i l´altra la deixa aquí guardada per algú que també estigui en el meu cas. No li sembla?"
-"No em sembla. Són dues per persona."
-"No em dirà que prefereix que acabi llençant l´entrada abans de guardar-la i de donar-la a algú que la necessiti?"
-"No em crec que algú com vostè no tingui ningú amb qui compartir les entrades. Emporti´s les dues i ja veurà com algú trobarà. I si no, miri, el dia abans del concert les torna al taulell d´entrada de l´ajuntament i ja les farem córrer. Li sembla bé?"
-"D´acord. D´acord." Li va contestar el Roger, no del tot segur, dubtós.
El Roger va sortir de l´ajuntament amb dues entrades a les mans. No entenia que algú pogués ser tant cabut com aquell regidor. Ell en volia una i no dues, que no tenia a ningú a qui convidar, que no tenia amics.
El Roger va anar reflexionant sobre tot allò mentre anava cap a la feina, fidel a la seva rutina. No s´havia parat a pensar mai, a fons i amb criteri, que no tenia amics, que anava de casa a la feina i de la feina a casa. Que els diumenges es llevava ben d´hora per anar a caminar al bosc, però també ho feina sol. Cert que saludava a tothom pel camí però no deixava de ser una salutació de compromís, una convenció entre els caminaires. Quan anava al teatre o al cinema hi anava també tot sol, sense ningú amb qui parlar de l´obra, de compartir les emocions que li despertaven : riure, goig, joia, tristesa i plor.
I no tenia amics perque s´entestava a viure en un món propi, s´entestava en conèixer més i més coses, volia abarcar tot el coneixement que pugués. No tenia temps per als amics, que l´haguéssin desviat de l´estudi, de l´aprenentatge, del coneixement. I tot allò perquè? No va trobar cap motiu. De petit va començar a fer-ho i aquella rutina per ell es va convertir en un fet habitual. Li va venir al cap Jane´s addiction. Aquella manera de viure era la seva única companya de viatge per la vida. Tenia un grau de coneixements extraordinari però no ho compartia amb ningú. De què li servien? El coneixement quedava reclòs en ell mateix, en una gàbia i moria. El coneixement s´ha de compartir o no serveix per a gaire res. És com una flama dins d´una ampolla, que s´acaba apagant.
Aquelles dues entrades el van trasbalsar de dalt a baix, el van girar com un mitjó. No estava bé allò que feia, no era normal estar reclòs en ell mateix, no tenir ningú amb qui compartir estones i moments, anhels i esperances. Havia de canviar la seva forma de vida i començar a viure-la de debò. Havia de tenir amb qui compartir-la.
El Roger va agafar les dues entrades amb les dues mans, se les va mirar fixament, amb deteniment. Eren d´un paper de color verd esclarissat i de mala qualitat. En sabia molt de paper ell. Ho havia estudiat. Va veure la foto del cantant, un guitarrista de blues famós en àmbits cool, com es deia darrerament. El concert era el dijous a les 21:00 i es pregava la màxima puntualitat. També hi havia tota una colla d´instruccions i prohibicions alhora del concert. No es podia fumar, beure, fer fotos i si xerraves massa et feien fora.
Amb força les va estripar i en pocs segons van caure dins la paperera convertides en mil bocins. Acte seguit es va treure de la cartera que duia a la butxaca dreta del pantaló el carnet de la biblioteca i el va deixar caure a la papera també. Va quedar descansat, com si li haguéssin tret del damunt mil milions de tones de pedres. Allò per ell era com desfer-se d´un llast d´any i panys, era com sortir de la presó en la que ell mateix s´havia reclòs durant tot aquell temps. No va tornar a entrar mai més en una biblioteca ni va llegir cap llibre. Ja en tenia ben bé prou. Havia llegit prous llibres com per omplir vint-i-quatre vides. Mentre, l´Ariadna, en la seva biblioteca, en la seva torre d´ivori, continuava sospirant per aquell noi que es deia Roger Mas i que mai més havia de tornar a veure.