LES EMPREMTES D'AMNIA

Paraules a Ian...

Al començament del temps, la foscor primigènia va expirar i deixà tres Llunes consecutives, abraçades a tres nits on l'obscuritat era un cúmul incomptable, que estengué el Buit.
La primera Lluna es desvetllà i al seu esguard aparegué retingut només un abisme glaçat que omplí aquell espai que ho era tot. Amb la segona Lluna, l'aixella que la tenebra primigènia oblidà a l'empara de la nit va trencar el gel i mostrà la pell nua del gran forat. El foc era a dintre de la tercera Lluna des el seu inici, però arribà l'hora en la qual l'ultima de les tres llunes no va suportar el seu propi calor i necessità bellugar-se: un terratrèmol sacsejà l'àrea on només ell existia i aparegué l'oceà blavenc i les cicatrius d'aigua que tatuaven aquella superfície ardent.
Amnia, la deessa de la nit, romangué adormida a l'interior del Buit per suportar el seu pes fins que la humitat dels rius la va despertar en percebre una carícia intensa que li llepà els ulls i aconseguí que els desclogués. Els somnis premonitoris i màgics li havien envaït la seua consciència intemporal mentre ella havia estat soterrada al fons d'aquell trau de la matèria. Eren somnis que recreaven la primera visió que havia tingut sobre l'essència del món.
La dea desitjà crear l'univers per donar-li forma a la seua visió, un cop alliberada. Obrí la boca gegantesca i el seu alè generà el firmament, un indret sense ombres per sostenir la forma nova que prengué el Buit.
Després, quan els instants eren encara una successió incomptable, la deessa somrigué en sentir un lleu arrap al seu melic. Aleshores, aparegué una llavor que esdevingué un lotus amb la claror que traspassava el firmament allà on el vincle amb l'Ivel i el seu germà Munir, els déus que li havien obsequiat amb la vida, era un record. Una vegada oberta, la flor va deixar sortir partícules de terra que van conjugar la seua fertilitat amb la superfície d'allò que abans va ser un orifici grandiós perquè aparegués la vegetació.
Les aigües corrien intranquil·les sense saber on s'acabaven els límits, deixaven petjades violentes que arrancaven allò amb què es trobaven. La diva colpejà amb les mans i els peus la pell del Buit i aparegueren les muntanyes. Les roques que dormien ajagudes sobre la immensitat calmaren el cabal dels oceans i els rius fondos.
Amnia guaità l'extensió que s'havia transformat l'esquerda gegant tot i sabent que molt aviat havia de retornar a l'infinit on els déus dormien eternament. La filla d'Ivel i Munir volgué deixar la seua empremta en el món que havia creat i senyalà el sòl fèrtil amb la presència dels troncs i les branques creixents dels arbres. Al firmament dibuixà un camí d'astres on el Sol i la seua germana, la Lluna, jugaven a amagar-se i els planetes naixents teixien llençols de claror.
En acabar, comprovà que l'orifici havia esdevingut un món sense ombres i desitjà completar-lo amb algun senyal d'imperfecció per tal que els déus del mal es conformaren i, amb l'esdevenir del temps, no alliberaren sobre la seua creació un aiguat de còlera. Amb aquest pensament agafà un grapat de sorra blanca que hi havia sota les plantes dels seus peus i va esculpir un home, un home amb dos braços, dues mans, dos peus, però nomes un cor.
Des d'aleshores, quan el cosmos deixà de ser immutable, hi ha imperfecció al món: hi ha homes amb només un cor i rarament la claror viu sense la confusió.