LA FUGIDA DEL SOL

Fuig,

corsecat per la nit.

La seua pell ardent

s'ha anat despullant

en l'endins d'aquest cel inundat,

llargs cabells de llum,

herència retrobada

en el temps que davalla.

Naix,

pel dia proclamat,

davant de cada dia,

com ell, abandonat.

Coneix la seua mort mentre fa camí

al mig dels emmelats braços dels astres.

Sap que quan la foscor

ultrapasse la fatiga planetària,

caurà abatut,

serà un guerrer quasi extingit

dins d'un taüt iridiscent,

cobert d'ombres inclinades a la vida.

Naix,

el Sol,

navegant i roent

els ulls efímers del firmament.

Naix,

tot i sabent

que el seu escalf penetrant

s'ocultarà,

aprimat i indefens,

per habitar darrere de la nit.

Només ell pot assajar

el gest absent

de nàixer per morir

i ressorgir

com un somni inextingible.