FERIDES

Va oblidar la pluja la brúixola humida que assenyala la terra on ser un germen d’esperança. Va oblidar l’existència dels camins banyats en ocre i soledats. Oblidà el paisatge en què tot són ombres, perquè la llum intensa inunda les xicotetes muntanyes i les planes mortes. Els núvols van alçar, del cel, el vel clar que el cobrix per a fregar la terra, es van convertir en signes de laments destinats a ser acallats, fins i tot abans de nàixer en la gola del present. Sonà la música de la soledat compartida per milions de boques que són sotmeses a la set per la nostra superba.

No va haver-hi verb fet carn.

No va haver-hi comprensió, la pluja oblidà aquest lloc en què l’arena són grans trencats del dolor més antic.

La pluja oblidà aquest poble que encara guarda forces per a bategar, malgrat ser la ferida descarnada del nostre oblit absurd.