Cercador
Les dues cares de la lluna
Un relat de: La_Gemmeta- Compartir:
Les dues cares de la Lluna
S'interroga amb la incertesa d'una mirada
davant d'un espill,
que li mostra la distorsió
d'una imatge en la foscor.
La lluna no es veu.
Desconeix la veu glaçada i punxant
que s'esgarrinxa,
a mesura que s'endinsa
pel clavegueram
de la memòria perduda.
La lluna se sent sola.
Ignora la direcció d'aqueixes paraules
que, mentre cerquen desesperadament
quelcom que les faci seves,
es van perdent
en els racons de l'inconscient.
La lluna no s'entén.
Incansables mans les teves,
que palpen un inestable
marbre gèlid de rosada,
que reposa enmig d'una tempesta
de silencis, de murmuris, de sospirs.
La lluna no es reconeix.
Oculta el rostre que implora
l'aferrissat desig
d'existir per ningú,
sota una cortina d'aigua
descolorida pels reflexos
d'un sol insegur.
La lluna,
mancada d'uns ulls que la besin,
necessita recolzar-se
en una crossa que la guiï
per les escletxes
d'una memòria absent
de sentiment.
***************
Em persegueixes?
Sento el teu alè ofegat.
T'aferres a la meva esquena,
trepitges la meva ombra,
jugues amb la meva angoixa,
escarneixes la meva ansietat.
Qui em sospira petons
amb guspires de platí?
Qui em xiuxiueja mots
endolcits de verí?
M'anheles?
Ressegueixes suaument
els meus llavis tremolosos,
llisques lleugerament
pel meu coll allargassat,
t'adorms còmodament
damunt els meus pits encongits.
Qui m'abraça amb urpes
que xerriquen gemecs eixordats?
Qui m'enlluerna amb espurnes
que esquitxen llampecs esquerdats?
Lluna, atura't.
Deixa'm vagar
pels camins de l'oblit,
ignorant el destí tardà
que intenta acariciar,
cada part d'un cos esclafit
pels gemecs d'un immens infinit.
Comentaris
-
perdò, segueixo[Ofensiu]Bruixot | 14-03-2006
aquests murmuris que es claven més fort que les dagues...I els versos finals són esclaridors, destapant el que sovint no volem veure:
per les escletxes
d'una memòria absent
de sentiment.
La segona part complementa la primera, però potser hi falta algun lligam més gran entre elles. Però tot i així, les dues parts juntes, ens mostren dues cares d'una lluna diferent...
Bruixot
-
No et coneixia i m'ha agradat trobar-te[Ofensiu]Bruixot | 14-03-2006
perquè trobo que escrius prou bé. Sobretot aquest poema, en que parles d'un tema tant tractat, la lluna i les seves cares, des d'un punt de vista prou nou.
Una lluna que potser ets tu, o potser algú altre, però que simbolitza a tantes coses!
M'agraden especialment les descripcions que fas a la primera part:
Desconeix la veu glaçada i punxant
que s'esgarrinxa
té una gran força,
reposa enmig d'una tempesta
de silencis, de murmuris, de sospirs.
és també molt evocador, aquests silencis tant durs que ens criden, aquests murmuris que es claven més fort q -
Dues cares... són les teves?[Ofensiu]Martasolmoix | 13-03-2006 | Valoració: 10
Quina lluna! Torno a ser jo xo... es que no vull parar de llegir-te! Dues cares... dues personalitats, dues imatges... dues... Dues felicitacions!!!
-
Poeticament...[Ofensiu]AVERROIS | 08-03-2006 | Valoració: 10
..crec que és excepcional. M'ha agradat.
Primer m'ha fet pensar que tú erets la Lluna en la primera part, desprès al llegir la segona part, m'he menjat el coco i he pensat que era el temps el que et perseguia. I al final en la última estrofa, m'ha semblat que la Lluna erets realment tú i volies aturar el temps per poder gaudir de la vida. Uff! M'has fet pensar hi aixó "duele". Una abraçada.
