La dona nua del llac!

LA DONA NUA DEL LLAC

Després de buidar tota la motxilla al replà de casa vaig trobar les maleïdes claus. Si algú en aquell moment hagués sortit de l'ascensor, s'hagués trobat amb una imatge realment penosa i patètica. El terra semblava ben bé un mercat: hi havia llibretes de tots colors i de totes mides; una vintena de bolígrafs, uns sense tap, els altres sense funcionar; també abundaven els fulls rebregats, un dels quals era una nota de la meva tutora on demanava al meu pare quin dia li anava bé per intercanviar unes "paraules" ( sobre el descens vertiginós de les meves notes ); el discman deixava anar a batzegades els estridents xicles d'una famosa cantant i al costat, amuntegats en un racó, hi havia una pila de llibres: el de Biologia, el d'Història, el de Llengua i... el de Matemàtiques. Mentre introduïa sense èxit la clau al forat del pany em venia a la memòria la discusió de bon matí amb el pare ( és que sembla que no ho vulgui veure. Entenc que des de la mort de la mare s'hagi tornat més protector però d'aquí a que no em deixi ni anar a dormir a casa la Laura... ).

O la clau no volia entrar o és que potser m'havia equivocat de casa! "Últimament no sé on tens el cap, Anna".- em va recriminar la profe de Mates quan em va ensenyar l'examen. Un tres! I a sobre el Sergi s'havia enfadat amb mi perquè ahir es va estar una hora palplantat a la porta del cine esperant-me per veure la última pel.lícula del Woody Allen. Però si ni tan sols havíem quedat!
Definitivament la clau no entrava. Com és que no me n'havia adonat abans? Sense voler, havia agafat les claus de la Marina que s'asseia al meu costat. Si senyor! Era el que em faltava per arrodonir aquest fantàstic dia. Vaig recordar que el pare avui no arribaria fins tard perquè tenia una reunió d'aquelles tan llargues i avorrides on sempre es diu el mateix i mai s'arriba a cap conclusió.

Vaig recollir la "paradeta" i vaig marxar. Potser si que últimament la meva actitud havia canviat i em comportava diferent. Potser ara anava més a la meva, sense pensar gaire en el que feia. Els exàmens havien estat un desastre, la relació amb el pare era cada cop més superficial i distant i la Laura i el Sergi havien desistit ja a aconsellar-me perquè jo només anava a la meva i no feia cas a ningú.
En aquell moment vaig arraconar les meves cabòries i vaig mirar al meu voltant. Uns núvols foscos i amenaçadors anunciaven una d'aquelles pluges torrencials que, amb dos segons, ja en tens prou per quedar xop fins al moll de l'os. Però m'era igual. Els peus van començar a caminar automàticament. Ja sabien on es dirigien: al parc. Feia dos o tres setmanes que l'havia descobert. Era un indret idíl.lic, típic dels poemes de Garcilaso
( d'alguna cosa m'ha de servir la literatura ). Era un espai tranquil, sense soroll, ni estress, ni crits, ni discussions, ni fum, ni cotxes... S'hi podia trobar des de la parella d'avis que, agafadets del bracet, passegen molt lentament recolzant-se l'un a l'altre, passant pels que volen mantenir-se en forma fent footing i acabant per la típica parelleta d'adolescents que busca intimitat. Creuar el llindar de la porta de ferro forjat que protegia i esguardava el parc de la civilització era com endinsar-se en un somni. Just a l'entrada, una escultura d'una dona nua agenollada que s'emmirallava amb el reflex del llac donava la benvinguda.

Al cap d'uns segons, quan ja feia estona que seguia per inercia el caminet de sorra em vaig desviar. Darrere d'unes altes canyes de bambú i esguardat per uns mil.lenaris arbres hi havia un banc de fusta mig destartalat. En aquell racó havia passat llargues estones llegint, pensant o senzillament no fent res: només gaudint d'aquells moments de calma que tant necessitava.

Feia ja quatre mesos que la mare havia mort i jo actuava com si no hagués passat res. Però la imatge del cotxe vermell esmicolat i convertit en ferralla em turmentava. Era com una obsessió. Em sentia impotent, envaïda per una ràbia incontrolada i per una tristesa que em feien sentir buida. Buida de paraules, de llàgrimes, d'il.lusió...

Començava a fer fred, el vent bufava amb força com si intentés arrabassar-me la tristesa. Vaig treure el llibre que havia agafat de la biblioteca i que ja m'havia fet passar una nit "in albis" de la motxilla i vaig continuar llegint-lo. Em quedava només un capítol per acabar-lo però el cansament va vèncer la curiositat i mig arraulida al banc em vaig adormir.

Em vaig despertar sobresaltada, últimament els malsons s'havien apoderat de mi. No sabia quant havia dormit ni quina hora era, però segur que el pare ja hauria arribat a casa. Vaig guardar el llibre a la motxilla i vaig començar a caminar direcció a la porta de sortida. Feia fred, el cel, completament fosc, s'havia aliat amb els núvols per raptar la lluna.

El parc estava desert, no hi havia ningú. En aquell moment, quan encara no havia arribat ni a situar-me al costat de "la dona nua del llac", vaig veure de lluny que la porta semblava estar tancada! Em vaig aturar sense saber com reaccionar. La mare sempre insistia en què em comprés un telèfon mòbil "perquè no se sap mai amb què et pots trobar".- em deia.
Sóc orgullosa de mena i els meus principis es negaven a estar controlats contínuament. Sense mòbil... sense res.

De sobte, un murmuri em va fer girar. Però darrere no hi havia ningú. És el vent que bufa cada vegada amb més força i frega amb les fulles dels arbres...- em deia. Vaig mirar al meu voltant. Estava envoltada d'arbustos arrodonits i d'arbres altíssims que projectaven ombres tenebroses i molt tètriques. De sobte, em vaig tornar a girar. Estava segura que havia sentit alguna cosa. Algú m'estava veient. Em sentia observada. La situació es complicava ja que començava a ploure. Instintivament les cames es van posar en moviment. Caminava descontroladament, sense saber on anar. Em sentia engabiada, atrapada. Llavors vaig pensar en el pare. Segur que devia estar patint... en aquell moment, els arbustos es van sacsejar. Vaig fer un bot! Era un gat que estava tan o més espantat que jo. Els nervis m'estaven traïnt. S'estava convertint tot en un malson. En aquell moment vaig apressar el pas. Em sentia desorientada. Mirava amunt, avall, dreta i esquerra. Ho volia controlar tot.
En un d'aquests girs de mirar a banda i banda vaig veure que uns ulls em miraven. Aquest vegada no eren imaginacions meves, darrere un arbre hi havia algú, l'ombra del qual es projectava al terra. Eren uns ulls grans i inquietants, indefinits. Vaig arrencar a córrer. De sobte les branques es convertiren en braços esprimatxats i llargaruts amb urpes que m'estiraven els cabells i m'esgarrapaven la cara. La por s'havia apoderat de mi. Em sentia acorralada. Els udols del vent, les ombres amenaçadores dels arbres, la inquietant tranquil.litat del parc, les insistents mirades esgarrifoses… Fora de si, vaig perdre el coneixement.

Quan vaig recuperar la consciència vaig mirar al meu voltant. Tot estava quiet. El vent i la puja havien cessat. Els arbres tornaven a ser arbres i fins i tot la lluna feia acte de presència. Estava mig estirada als peus d'un arbre quan em vaig adonar que la mà em feia mal. Estava plena d'esgarrinxades. Encara molt espantada em vaig aixecar. Volia caminar, que em toqués una mica l'aire i pensar en tot el que havia passat. Al anar a agafar la motxilla vaig veure que no hi era. No ho entenia. Vaig mirar entre els arbustos, les herbes, darrere els arbres... i no, no hi era. Llavors vaig veure que estava al costat de la "dona nua del llac" , damunt d'un banc, al costat de la porta. El silenci era cada vegada més violent i per trencar-lo vaig decidir córrer. Un cop penjada la motxilla a l'esquena vaig mirar una bona estona l'escultura del llac. Reflectida hi apareixia una noia pàl.lida, demacrada, espantada, amb els ulls inflats i amb els cabells esbutllats. De sobte... un altre cop. Un murmuri em va fer girar. Vaig donar la volta al llac molt a poc a poc. Anava amb peus de plom. Però… no, no hi havia ningú. Vaig decidir anar a seure al banc del costat de la porta on havia estat la motxilla per tal de descansar una mica i reflexionar. Però no vaig tenir temps ni d'asseure'm perquè… vaig veure que la porta no estava tancada del tot, només ajustada! No m'ho podia creure! Abans de sortir, però, vaig fer una última ullada al parc. La dona nua del llac, les urpes dels arbres, el banc mig destartalat i... entre els arbustos uns ulls inquietants que em feien l'ullet!