La ingravidesa vertiginosa del metro

Decidir fins a quin punt dius prou i acabes amb tot; esborrar tots aquells somnis que algun cop, potser ja massa tard, volies compartir amb ell; intentar no pensar per poder sentir un grandíssim buit d'indiferència. No sentir, no pensar, no estimar, no ser.

La ingravidesa vertiginosa del metro projecta de sobte uns ulls coneguts. Uns ulls als quals he mirat milions de cops preguntant-me realment que em volien dir, sense rebre cap resposta, tan sols una buidor gèlida que al principi em corprenia i que després odiava. Dreta, a l'andana, no esperant res ni ningú, amb el paraigües a la mà i xopa, observo el meu voltant més inmediat. Les finestres del metro estan plenes d'ulls grans i foscos que em miren, els mateixos que hi ha a la carpeta de la noia pèl-roja del costat, idèntics als de les parets del darrera, còpies gairebé reals que voleien per tota l'andana, que s'adhereixen al terra fastigós, a les escales greixoses, cosits a les jaquetes vistoses, als abrics negres; ulls que s'impregnen als rostres de tots els passatgers i passatgeres que amb presses pugen del tren. En baixen. Pugen buscant quelcom, baixen esperant algú, pugen corrents intentant batre algun efímer récord, baixen donant empentes, pugen rebent cops de colze, trepitjades. Baixen ulls. Pugen aquells ulls.

Altre cop, la ingravidesa vertiginosa del metro em fa desviar la mirada. Ara es tripliquen els vagons carregats de sons. "avui mitges verdes?", em xiuxiueja el primer vagó a cau d'orella; "somiem adormits" crida als quatre vents el segon vagó, "aix, pessigolles a la panxa" s'entrebanca nerviós el tercer vagó, el quart, amb un to saberut diu que "el temps ja dirà", el cinquè i el sisè desentonen una cançó a dues veus "els no són si, els si són dubte". Dreta, a l'andana, no esperant res ni ningú, amb el paraigües a la mà i xopa, observo el meu voltant més inmediat. Sobresaltada miro les cares inalterables dels éssers que s'esperen al meu costat drets. L'altaveu destil·la grans dosis de "t'estimos" esquerdats, el senyor del barret la gabardina gris i el diari sóta el braç segueix la corrua de passatgers que surt d'aquell forat però abans, s'aproxima a mi i m'engalta un "avui mitges verdes?". De sobte, sortint del no res, una àvia amb els cabells blancs estarrufats em repeteix varies vegades cridant que "els no són si", el nen del cotxet que feia cinc segons dormia profundament em mira i fluixet em diu "somiem adormits". Amb tan sols set llarguíssims segons les veus dels vagons, els altaveus, el senyor del barret, l'àvia dels cabells estarrufats, el bebè adormit repeteixen sense parar la seva frase. El volum de la veu va pujant cada vegada més fins que arriba un punt que es fa insoportable. Em tapo les orelles inútilment i de sobte crido "Prou". La conseqüència del meu esgarrip és un absolut silenci. Un silenci que ni tan sols jo puc trencar. Intento dir quelcom però les paraules surten volant convertides en cadenes de lletres entrellaçades. Tots els sons que intento pronunciar se m'escapen de la boca i onegen seguint la forta corrent del metro. Les lletres s'entortolliguen fins a tal punt que arriben a formar un cabdell de paraules, un garbuig d'idees.

Únicament la ingravidesa vertiginosa del metro aconsegueix desfer aquest embull i de retruc, trencar la insonorització de l'andana. Ningú del meu voltant fa cap acció, cap gest ni diu res relacionat amb el que ha passat. Tan sols esperen que s'aturi el metro per poder pujar ràpid i aconseguir un lloc buit d'aquells tan buscats. S'obren les portes i els futurs atletes ja estan a punt per agafar embranzida i pujar al vagó. Desenes, centenars, fins i tot milers de passes surten esperitades d'aquella caixa blanca que viatja a una velocitat inimaginable. Amb elles també surten unes petites espurnes de llums de colors. Insectes quasi minúsculs volen deixant un petit rastre de polsim acolorit. Sembla que flotin a l'andana carmels de tots els gustos. Es dupliquen, es tripliquen, es multipliquen. La gran massa voladora desprèn una quantitat gairebé encegadora de llum. Dreta, a l'andana, no esperant res ni ningú, amb el paraigües a la mà i xopa, observo el meu voltant més inmediat. Ara amb prou forces puc veure la dona jove del costat que llegeix impacible un gruixut llibre d'autoajuda. La necessitat d'ocultar els ulls darrera quelcom fosc per poder protegir-los d'aquella bola lumínica em fa reviure quelcom que creia totalment oblidat.

Nit de pluja d'estels. Uns llavis carnosos. Unes grans extensions de camp. El cric-cric d'una colla de grills. Olor de terra humida. Unes mans jugant amb els meus cabells. Les meves acariciant un rostre. Les dues entrellaçant-se. Un petó. Un altre. Tres més. Una abraçada indefinida. Un anhel incontrolat. Una fusió. Un murmuri. Cau un estel que es mescla amb una llàgrima que rellisca. Un llarg petó. Uns ulls foscos que em miren desitjant-me. A la seva galta hi reposa un minúscul insecte lluminós. Bufo. Una alenada d'aire el fa marxar. Una altra abraçada. Un intens silenci.
Movent insistenment les mans, intento fer marxar els insectes que s'han situat als meus cabells, a la meva jaqueta, a les sabates, a la cara però resulta impossible. Cada cop en tinc més. Es van apoderant del meu cos amb gran rapidesa. Intento córrer desesperadament per espantar-los però encara se n'adhereixen més.

De sobte, la imatge d'ell a l'andana contrària em sobresalta. Tots els insectes voladors desapareixen. Està dret, palplantat a l'altre costat amb un paraigües a la mà i xop, observant-me. Fa algun gest estrany, de preocupació. La seva mà em prega que m'esperi i no em mogui. Que l'esperi. L'he esperat massa, ja. La comunicació s'atura amb la ingravidesa vertiginosa del metro. Altre cop el veig reflectit a la finestra del vagó. Aquesta vegada té el telèfon mòbil a la mà. Sembla que vulgui trucar algú. L'alta tecnologia aconsegueix fins i tot està controlat sóta terra. Sona el meu telèfon. Dreta, a l'andana, amb el paraigües a la mà i xopa, introdueixo la mà que em queda lliure dins la bossa, en trec el telèfon mòbil, m'aproximo a la paperera, el llanço i pujo al metro.