Les boníssimes

Cada dia sigui matí tarda o nit em saluden amb un somriure des del llindar de la porta dient: Que voldria avui la senyoreta?
Només en són tres però al oferir-me el seu servei tant de bon grat aconsegueixen arrencar aquest somriure amagat que m'acompanya sempre evitant fer acte de presència.
M'endinso en el petit passadís replet d'aliments apilonats de mala manera no pas per ganduleria sinó per manca d'espai. Amb prou feines hi ha lloc per a mi i el cistell amic que m'acompanya. Superades les adversitats arribo al taulell fins a poder demanar alguna cosa per condimentar la futura amanida que omplirà els buits de gana que em resten.
Contemplo l'oferta variada davant els meus ulls i em decideixo precipitadament per falta de paciència. Em dirigeixo a ella pensativa però sense embuts:
-Mmmm...perdona però que és això de la dreta -li dic mentre assenyalo amb el dit una terrina marronosa-.
-Ai, reina, bona pregunta. Això és una terrina de foie que està boníssim boníssim.
-I aquest tipus d'embotit que és?
-Mira reina, això és salami d'olives, amb una micona de pebre però tranquil·la que gairebé no es nota. Jo en tinc, d'aquest, a casa i als nens els encanta, està boníssim.
-Doncs, posa-me'n 100 grams per a tastar-lo, a veure que hi diuen els de casa.
-Sí reina, ja veuràs com t'agradarà, està boníssim.
Amb el cistell ple i un somriure dibuixat al rostre em dirigeixo cap al mostrador on la germana de la dependenta m'esperava per ajudar-me a col·locar la compra dins les bosses. Arriba l'hora de pagar i trec el moneder i abans que el pogués obrir ella exclamà:
-Ai reina ja he vist que t'has endut salami d'aquest que hem agafat nou eh?
-Sí, m'ha cridat l'atenció i per provar-lo no hi perdo pas res.
-Es que és un salami....-no va poder continuar l'oració planejada perquè els meus reflexes foren més ràpids-.
Vaig afegir amb un somriure còmplice:
-És un salami Boníssim!!!!