Pluja, estels i llàgrimes

La pluja s'escola entre els meus dits, com un suau petó però que només dura un instant per més etern que sembli. Ara només em queda el record de les llàgrimes del cel que es recolzen a la meva pell fins a arribar al terra i formar un mar de dubtes en el que em sento nedant nit i dia. Camino sota la negra nit que m'envolta com un llençol fins a privar-me de la brillantor dels estels. Em deixo embolcallar però sé que no hauria, podria escollir els estels i em conformo només amb el cel que les sosté. Qui pogués controlar els sentiments? Donaria el que fos per comprendre el camí que em porta a mirar-me els puntets brillants que em miren i no em permet allargar el braç fins a tocar-ne un amb els meus propis dits. En aquest moment arribes tu i em mires dolçament i m'acarones la galta dient-me que beneita he estat. Allargues el braç i el cel és a la teva mà i em mostres les estrelles a un pam del meu nas fins que les llàgrimes dels meus ulls no poden restar al meu lacrimal i decideixen mostrar-te l'emoció que sento.
Et miro sorpresa i m'adono que el cel és només un mitjà, les estrelles són vehicles i tu ets el meu destí, elles m'han dut cap a tu, no marxis amor, dóna'm la mà i viatgem plegats a les estrelles.