L'episodi més negre d'una estada a Grècia

Diguem que estic en el paratge més meravellós amb el que he topat.

És una petita cala. Encara no l'han preparat per l'estiu, falten un parell de mesos. És a l'illa de Mykonos, a prop de Panornos, al nord de l'illeta. Un paradís per als que busquen festa. Per a mi, sempre serà un paradís per als que busquen pau. El cel, no té ni un núvol, i tot hi ser mitja tarda, la llum encara és molt intensa.
I aquest mar tant verd, tant transparent. Només el trenquen les onades. Que també són transparents. I que en posar-hi els peus, el mar s'obre, com per no tocar-los gaire. Mires cap avall i et pots veure reflexat amb una nitidesa tant intensa que costa de creure, que el que veus, és la teva cara sobre còdols, i no un mirall perfecte i lluminós.
La grandesa més gran que té l'illa en aquestes dates és precisament la soledat que s'hi respira. Tanta tranquil·litat. El só de les onades. I res més. La sorra, calenta, gairebé bullint sota teu. I al damunt, un sol, que tot el dia brilla, però sense embafar, perquè corre un aire fresc, una brisa marina, que sembla que vagi a camera lenta, per a no trencar cap moment.
De sobte, s'apropen uns cotxes. Alço el cap. Música forta. Una llàstima. Obren totes les portes, en la llunyania, i no baixen la música.

Del cotxe, baixen dos gossos grans, d'aquests d'aigües. Un de color de canyella i l'altre negre. I quatre boletes de pèl, de color indecís. Corren alegres. Veient-los, gairebé ja no molesta la música. S'acosten a nosaltres, a l'aigua, no paren de córrer. El de color canyella s'ha quedat a prop dels amos. Els cadells, s'han desperdigat, i un d'ells, comença a passejar pel sobre de la nostra tovallola, en una explosió de felicitat, mentre ens llepa, i es posa panxa amunt perquè el rasquem. La mare, s'atansa, també tafanera, a llepar-nos, i jugar una mica amb el seu fill.

Cop de portes. La gossa aixeca les orelles. Els cadells juguen. Motor. El cotxe arranca, amb el gos de color Canyella al damunt. La gossa arranca a córrer, darrere. I just quan està damunt les dunes, es gira. I mira als seus cadells. I el cotxe dels seus amos, com s'allunya. I una altre vegada als cadells. I quan ja sembla que torna a arrencar a córrer darrere el cotxe, torna. A pas lent. Abatuda. Adonant-se que ja no és un gos domèstic. Que ara és un gos de platja. Assumint, que ara, el menjar, ja no serà tant fàcil d'aconseguir. Però n'hi haurà. Perquè, els turistes, són generosos amb els gossos rodamóns que corren per l'illa. I qui sap. Potser un, fins i tot s'endurà el seu cadell. Que ara, reposa mentre rosega el pèl a la seva mare, inquiet, rodejat per ella que jeu a terra, que se'l mira, amb un amor infinit, mentre vigila als altres tres, i s'hi posa bé, per passar la que, provablement serà la seva primera nit al ras des que era un cadell.