Lenta agonia

Marxar o quedar-se, restar o fugir, es preguntava dia a dia, hora a hora, minut a minut i segon a segon.
Tot s'havia acabat, però el pes de tants anys també estirava; vells records i costums el retenien.
Potser l'estimació no havia esta molta, però compartir el mateix sostre, el mateix llit, la mateixa taula, també era digne de consideració.
Estava lligat per dues cordes d'igual intensitat. No era feliç, però la por a l'enfrontament i al canvi era superior.
Tenia el fort sentit de l'obligació i els deures, com la primera vegada. No va ser capaç d'afrontar la realitat de no estar-ne segur i es va enllaçar amb ella, pensant que el temps faria florir un amor elaborat de molt moments compartits.
Somiava sovint en escapar i fugir per sempre més, però el somni no tenia formes concretes, era tan abstracte com la prolongació de tots els dies agònics.
Què li esperava a l'altre costat del camí?
No aconseguia veure-hi res, l'espessa boira ho enterbolia tot. S'imaginava palplantat amb ell ulls fixes, esperant que la blanca fumera s'esvaís. Només deu passes el separaven de l'altre costat, sentia els peus clavats al terra i el seu cos restava immòbil, rígid, inert...
Sabia que necessitava desesperadament una bufada fresca en la seva àrida vida, un somriure sense abreviatures, alimentat d'amor, apinyat de dolçor que li fes esclatar mil sentiments de joia. Una rialla miraculosa, el desinteressat moviments d'uns llavis revoltosos, l'ofrena d'una esperança alliberadora.
Res més, això era el que albirava entre la boira, el seu somni, el seu miratge.
A l'obrir els ulls, apareixia la imatge real que li pegava una bufetada i el despertava de sobte. Tot estava al seu lloc, fins al més mínim detall, imperava l'ordre, contrastant amb el desori constant del seu cap.
El llit impecablement fet, la vànova de fil i puntes bordades, els llaços del coixins i les cortines. Tot conjuntat, el paper de l'habitació amb la butaca de ratlles i el pijama blau, perfectament plegat. Plegat minuciosament, com el cor dins del seu pit, protegit amb boles de naftalina.
Ella, encara era bonica, tenia un cos menut de nina i els ulls esmolats i esquerps de lloba acorralada i ferida. El seu somriure s'havia marcit ja feia temps i semblava tenir el cor guardat amb pany i clau. Se l'endevinava infeliç, però mai en feia cap mena de menció.
No es feien petons, no es tocaven, ni es miraven als ulls. Les vides eren buides i fosques, plenes de silencis morts, saturades de desencís, seques d'il·lusions.
Tampoc compartien retrets ni mots malsonants, ja no compartien res...
Mai l'havia estimat i mai l'estimaria, però continuava amb el balanceig del temps, fent equilibris en el nus de l'existència, esllanguint-se com el ble d'una espelma, i per molt que s'ho preguntava, no es sabia respondre.
- Quan creuaré el camí, en busca del somni?