Somnis Tricentenaris / Relat de Jacques Fiston / L’ENDEMÀ, dimecres, 12 de setembre de 1714

L’ENDEMÀ, dimecres, 12 de setembre de 1714

La ciutat era un braser. L’olor de fusta cremada es confonia amb la fortor de la pólvora mentre les flames i la fumera dels incendis oferien una espectral visió de la ciutat. Arreu, els esgarips dels ferits i els crits de por es barrejaven amb els trets sords dels fusells.
En Galdric mirava el munt de runa del que havia estat casa seva. Les bombes l’havien derruïda feia un parell de dies, com la majoria de les cases del barri. La seva mare i la seva germana de set anys, la Carmeta, eren a la cuina quan la bombarda va tocar la vivenda i la va ensorrar. Ell, uns minuts abans, havia sortit a buscar una mica d’aigua que la mare li havia demanat per cuinar unes aigualides sopes d’all.
Mirant aquelles runes recordava les paraules del seu pare abans de sortir amb la Coronela a defensar el baluard del Portal Nou: “Si em malfereixen, cuida a la mare i a la teva germaneta. Ara, ets l’home de la casa”. Encara notava la força de l’abraçada que li va fer en marxar. El pare havia caigut uns dies després, defensant el bastió.
Per davant seu anaven passant soldats, vestits amb casaques blaves i armats amb enormes fusells. Parlaven una llengua que en Galdric no entenia, però pel to que utilitzaven, percebia l’odi i la ràbia que sentien per la gent que havia defensat la seva ciutat fins a l’extenuació.
Un d’ells li va clavar un cop al front amb la culata del fusell. En Galdric va caure per terra i gairebé va perdre el coneixement. Poc a poc va anar recuperant els sentits i fent un gran esforç es va aixecar. La sang li regalimava per la cara. Va tancar els punys amb força i va serrar les dents. Ja no plorava, se li havien acabat les llàgrimes.
Mentre contemplava les columnes de fum que s’enlairaven per tot arreu, es va jurar a ell mateix que resistiria i seguiria endavant costés el que costés. Quan fos més gran explicaria als seus fills el que havia passat; de quina manera els havien robat la vida i com els havien desposseït de la llibertat de ser qui eren i de ser com eren, amb les seves virtuts i els seus defectes. I els seus fills ho explicarien als seus nets i, així, generació rere generació, perquè la memòria no es perdés en l’oblit. Potser algun dia arribaria el moment que podrien recuperar tot allò que, aquella gent estrangera, els havien arrabassat.

Jacques Fiston
Teià, 2014