L'empremta del passat

Ploren les déus amb aigua beneïda
del cel estant, del cim i de la vall,
és la tardor, el final d'una vida,
que en calma mor als nostres peus davall.

Deixem d'un cop enrera
l'empremta del passat,
prenguem la carretera,
les garbes són a l'era,
no tinguem por de viure en malvestat.

Corona el cim la capella fornida,
de pedra fosca, dura i de bon tall,
imperant en l'aurora esblanqueïda,
repicant les campanes el seu ball.

Deixem d'un cop en l'aire
l'empremta del passat,
cerquem un nou escaire
si el camí puja enlaire;
hi haurà drecera on mai hem albirat.

Boira fantasmal, de rosa tenyida,
i fred penetrant, punyent com un mall,
només sou la cendra, amb pompa vestida,
records i engrunes del nostre mirall.

Deixem d'un cop riqueses,
l'empremta del passat,
vetllem les petiteses,
colors i altres belleses,
petits encants, brots de felicitat.

I ovacionem l'albada redimida,
tot guardant dins el cor un bon retall
del nostre pas, de la ruta seguida,
aquella que emprenguérem tan avall.

Però sols la recordança.
Hem deixat una empremta
que, malgrat l'esperança,
amb encert o recança,
de cap judici humà no n'és exempta.

I és per això que cal insistir:

Deixem d'un cop enrera
l'empremta del passat,
prenguem la carretera,
les garbes són a l'era,
no tinguem por de viure en malvestat.

4 de setembre de 2002