L'atzar

Darrere les situacions que afronta diàriament cada persona, cada individu, es juga una maquiavèl·lica partida de daus. Després de posar-me en risc múltiples vegades dono fe que aquests semblen estar carregats en favor de la meva sort.

Ahir mateix, conduint per la negra carretera nocturna vaig empassar-me un roc enorme que s’havia desprès d’un marge per causa del vent. Doncs bé, els jugadors que aposten per la meva vida van sacsar el barrilet i van escampar els daus contra el tauler. El resultat va ser el necessari com per sortir victoriós de l’escomesa i encetar una nova etapa de la meva vida, la que succeeix cada victòria.

I si em poso a furgar en la meva ment descobreixo nombroses situacions en les quals he estat conscient de la tirada de daus que posava en joc el meu destí. He sentit les arestes sòlides repicar contra la fusta del tauler, i una veu que cridava «Victòria!». He escoltat uns aplaudiments i el frec de les pells d’una encaixada de mans. He sentit el replegar una bossa que recollia el botí, i el soroll dels bitllets essent apilats al fons del sac.

Aquella pedreta que m’hauria fet desestabilitzar, caure de la bici i morir en aquell barranc quan tenia quinze anys; aquell cotxe que va frenar uns metres abans d’envestir-me; aquella barra de ferro que, per fortuna, estava situada uns centímetres més a l’esquerra del meu veloç crani. Soc aquí gràcies a l’estadística dels daus.
I jo crido «Victòria!» i celebro, conscient, molt per dins, que no sempre la sort em somriurà.