El tren

Amb les mans recollides sobre el pit i els ulls descansant, sento passar el tren. La via és lluny, però el xisclet del metall que frega m’arriba a l’oïda, estrident. Penetra la negror de la matinada i s’escola per la meva finestra. L’airina que l’acompanya em congela les orelles. Puc notar la tremolor dels vagons, que travessa el buit, i amb el buit la ciutat. El sacsar dels llums del sostre i els seients decantant a cada embranzida. El tren aturar-se, i l’andana deserta amb els vidres entelats. Ningú no puja al tren; ningú no en baixa. Els vagons s’hi estan encara una estona, amb les portes obertes, famolencs de companyia. Silenci. Finalment, una dona surt de la penombra i avança amb pas ferm cap a la màquina. Duu una boina francesa i el coll embolicat per una bufanda enorme. Sembla una mòmia, de coberta que va. A la mà dreta carrega una maleta petita. Sense trencar el silenci, puja al tren tota aquella densa càrrega de teles que l’embolcallen protegint-la del fred. I s’asseu a qualsevol seient, sola. El vagó és buit, a excepció d’un bulto que reposa a sobre d’un dels seients, a l’extrem oposat. Algú s’hi haurà deixat la jaqueta, pensa la dona. Però en aguditzar la vista veu que es tracta d’un vagabund, que s’ha arraulit als peus del seient. L’home descansa contra el terra, deixat anar sobre uns papers de diari xops de vòmit. El toll és realment gran, i més diaris s’escampen pel terra del vagó, fins i tot envaint part del passadís. Molts han xuclat part de la vomitada i es descomponen fent pastetes, com quan un paper és massa moll com per mantenir la consistència. La renglera de deixalla s’estén fins l’altra banda del passadís, i arriba als peus de la parella de seients contigus. Sota un d’ells s’amaga l’ombra del que resulta ser un vailet de quatre o cinc anys, que juga a fer boletes amb els diaris xops. Des de la seva cova improvisada estant, llença una mirada a la noia; uns ulls brillants però negres com la nit travessen el vagó, i la noia ha d’apartar-li la mirada perquè li fa cosa que el nen l’hagi vist. Pensa que si no el mira deixarà d’existir. I concentra l’esguard en les finestres corredisses superiors, que queden per sobre dels caps dels passatgers. Observa com a les cantonades el fred va creant una finíssima pel·lícula de glaç que cristal·litza en petits flocs. El vidre està entelat, de manera que amb prou feines albira el joc monocromàtic d’ombres que discorre a gran velocitat als marges de la via. Simplement veu el reflex de l’interior del vagó, i si es posa dempeus veu la seva cara, o la breu porció de la cara que ensenya, ja que la resta és coberta per tones de roba d’abric, i els seus cabells són amagats sota la boina francesa, com si en aquell vagó res de bo pogués ésser revelat a la llum sense risc d’esdevenir decrèpit i corromput. Es torna a asseure al seient i en abaixar el cap i observar-se les sabates veu unes formigues que marxen disciplinadament en fila índia. Potser es dirigeixen al vòmit perquè l’han olorat, pensa. Però no arribarà a temps per veure l’espectacle; poc a poc el tren comença a reduir la velocitat fins que s’atura definitivament en una andana inhòspita. La noia pren la maleta del seu costat i baixa del vagó. Camina en la solitud de la plataforma fins arribar a un petit aixopluc precari, que s’aguanta per quatre pals metàl·lics a mig rovellar. Es posa a sota del paraigües de la bombeta, que, ara que ha marxat el tren, és l’únic oasi de llum entre tanta nit. Amb la mà dreta tremolant pel fred, s’ajusta la bufanda i espera. La noia espera. La llum de la bombeta pampallugueja i el soroll repica per tota l’andana. Repiquen també les agulles del rellotge que porta enterrat sota la màniga, però amb aquest fred no val la pena arromangar-se. Aviat arribarà el proper. Amb les mans recollides sobre el pit i els ulls descansant, sento passar el tren. La via és lluny, però el xisclet estrident travessa el buit i s’escola per la meva finestra.