L'atur

Passats els quaranta-cinc anys, un s'ha de fer a la idea que les coses que ha après costosament i han esdevingut amb els anys un ofici, no serveixen per a res. Per a res.
Et demanen, després d'haver dedicat tota una vida laboral a mig aprendre una feina, que assimilis coses noves, que reciclis els teus coneixements com si foren un moble recollit a les escombraries, que agraeix una capa de pintura.
En Marcel·lí és un d'aquests casos que el mercat anomena un aturat de llarga durada.
Només sap fer la feina que li varen ensenyar i encara no és dels oficials que destaquen per llurs mans d'artista. És un de tants.
Ara ja se'n deu anar pel camí dels sis anys d'atur; Una sequera de comandes i poques ganes d'arriscar-se per part del seu empresari, varen convertir un taller de tota la vida, en un lloc d'aquests on serveixen menjar i begudes massa tropicals perquè el nostre paladar les valori en el que segurament, valen.
Això va ser el motiu pel qual, la direcció, va ser temptada amb una oferta prou atractiva per enviar a l'atur els caps de tres famílies, i a dues pubilles que feien feina de despatx.
Passaven les setmanes i, a desgrat de la família d'en Marcel·lí, aquest, no havia rebut una sola oferta de feina d'ençà que es va quedar sense ocupació.

No dic la veritat, en va rebre una, ja feia tres anys.
Es va empolainar amb la il·lusió d'haver rebut una oferta i va anar.
Era una cosa d'aquestes de vendes, el feien des del primer dia propietari d'una part de l'empresa, una multinacional de sabons domèstics, important en el sector i amb la seu a Belfast.
Ell i la seva puta mania d'anar a dinar a casa li varen impedir agafar un treball on a part de no tenir comandaments directes per sobre seu, ni plantilla, només havia de passar les comandes, per telèfon, quinzenalment, i això que aquest tipus de feina li obria un món inexplorat per a ell, on, li varen dir que podia guanyar molts diners.
Tossut, es va negar a viatjar (amb un cotxe de l'empresa) per tota Espanya, pel fet de, vés a saber on es trobaria a l'hora de dinar i, no podria fer-ho a casa seva. Bé, era una mania que havia agafat des d'aprenent.
Després d'aquesta oferta: cap més.
Varen passar els mesos com passen les coses que van passant i com en Marcel·lí no rebia cap notificació més de l'oficina de l'atur, va desenvolupar la idea d'una conspiració en contra de la seva persona.
Quins dies més dolents!
Endemés de la dèria conspirativa, per tota reu rebia notícies de feines ofertes a coneguts, en Marcel, el germà de la fornera, la cosina del de la farmàcia, i per si no n'hi hagués prou amb tot això, va coincidir amb uns dies molt mediàtics on, per tots els mitjans informatius, varen fer córrer la brama del fet que, era possible, que els manaires de torn, hagueren buidat la guardiola de les pensions dels jubilats per pagar coses que no es deuen pagar amb aquests diners. De totes maneres a mi se'm fa difícil pensar que senyors, adults en la seva majoria i amb vestits fets a mida, en el cas d'uns quants, es divertien amb un ganivet, burxant la ranura d'una guardiola amb morfologia de porquet i amb la punteta de les llengües a fora com si foren unes criatures malcriades d'aquestes que no en tenen mai prou.
Ai no ho sé! No m'ho vull acabar de creure! Vorejarien el maquiavel·lisme si fos veritat.
La qüestió és que a casa d'en Marcel·lí va arribar una carta amb molt aspecte de paper oficial, la seva esposa la va mig amagar sota del plat de l'escudella.
A l'hora del dinar, el primer que va fer en Marcel·lí, va ser tacar el sobre amb una gota de vi que no va voler seguir el ramat de les seves companyes, que anaven de pet al got. Després, amb el ganivet, va obrir el sobre sortejant la gota, que havia anat a petar al ben mig d'una "b" minúscula que va morir ofegada.
Demanaven, de la seva presencia en una sol·licitud de feina, estranya, per la que havia de sortir molt d'hora de casa l'endemà per tal d'arribar a l'hora de la cita.
Aquell ja no va poder ser un dinar normal, la joia d'aquella notícia, esperada per necessitat, el va portar a fer més soroll del normal en xarrupar el brou i a tirar (jo diria que expressament) més gotes d'aquell Penedès, del color de la roba dels bisbes, que destacava sobre de les estovalles impol·lutes, d'un blanc, que moltes dents de boca voldrien com a distintiu seu.

Va dormir malament, com els toreros que saben que l'endemà han de matar un animal que ni tan sols coneixen, ell sabia que també, en clarejar, rebria una oferta de treball que segurament no podria agafar.
Quarts de sis i ja en peus; No fora que la manca de puntualitat restés punts en la lluita per aconseguir la feina. Les sis i ja en el transport públic, i això que la senyora li havia dit que agafés un taxi per no arrugar-se tant el vestit, però la seva comptabilitat interna havia posat la despesa a la columna d'extres car ell sabia que hi havia un risc gran de no ésser el beneficiat amb l'oferta.

En arribar a les oficines ja va veure que era una feina de grans vols, una noia amb més pinta de model que d'administrativa li va agafar tot el superflu (el barret i la cartera de mà, abarrotada de currículums de diferent tipus) Com enyorava les pubilles de la seva feina primigènia! Potser no tenien tanta presència però eren com a part de la família per a ell i els companys. Endemés no feien tant de respecte.
El varen fer seure encarat a un finestral. Era com una peixera però en compte de peixets de colors veia coets, transbordadors espacials, helicòpters i altres coses de volar, això si, també de tots colors.
El va rebre un noi que anava perdent pes i gomina a mesura que es desplaçava, ja que semblava que lliscava en comptes de caminar, deixant un reguerot al seu darrere, en Marcel·lí va creure que se li desprenia la brillantina.
Va començar l'entrevista:
-Senyor Marcel·lí Argüell i Pintor, veig que és oficial de primera i que només ha
treballat en una empresa -això li farà perdre alguns punts, ja que l'habitual és que els demandants tinguin una història llarga de col·locacions diverses-, seixanta anys, persona responsable, neta i amb absència de malalties gruixudes.
Sense por d'equivocar-me i amb la gosadia de no consultar als meus superiors diria que el treball ja és seu.
Té el perfil que anàvem buscant des de fa temps, va dir l'executiu (en Marcel·lí buscava follament el seu perfil en la imatge que el vidre li tornava)
L'oferta econòmica era com un somni i en Marcel·lí ja patia per si cabrien tants zeros a la columna de la llibreta de la caixa, on tenia els calerons.
No era un horari continu, no es treballava cada dia, això si, el van advertir que quan es treballava...
Contracte indefinit des del primer dia, formació a càrrec de l'empresa, mútua privada i, podia anar al bater tants cops com li fes falta (la qual cosa la va respondre l'executiu a una demanda d'en Marcel·lí referent a no sé què de la pròstata). Un somni de feina abans de la reforma laboral, o sigui que ara: una quimera.
El senyor executiu va dir que ja tenien les seves dades i que amb molta probabilitat li confirmarien el seu nou treball telefònicament, que la seva alta a l'empresa seria automàtica però que es prengués unes vacances (pagades evidentment) a fi i efecte de desestressar-se completament.
En sortir al carrer les rafegues de vent (intensitat catorze en l'escala de Paxinot) li varen dificultar caminar a més a més de bufar-li el barret uns metres enllà.
Amb el propòsit de comprovar si estava despert i en comptes de la prova que fa tothom de pessigar-se un braç, en Marcel·lí va voler entrar en un bar i demanar una copa d'orujo gallec, a la libació del qual no estava acostumat, buscant en el destil·lat que com una poció apatxe li fes veure els "ets" i "uts"
Li havien ofert en els seus seixanta anys la possibilitat de ser astronauta.!
Content, en part per l'entrevista i en gran part pels efluvis que es desprenien del licor va pujar al tren que el duria cap a casa on l'esperava la senyora, amb unes veïnes, segur que amb gran curiositat i perquè no dir-ho amb cert escepticisme.
En Marcel·lí, va aprofitar el viatge per a rumiar tots els detalls de la nova feina i quan el revisor del tren li va demanar el bitllet va estar a punt de dir-li que ell era astronauta i que si revisaven el protocol actual, amb molta possibilitat, podia pujar al tren de gratis. Però al final no ho va fer.
Ja tocant de peus a terra, puix que havia arribat a l'estació, i coincidint amb la baixada dels efectes euforitzants de l'aiguardent, van començar a pesar els "uts" mes que els "ets" i res era tan maco com es venia; Que el vestit era d'un color molt poc sofert i molt embrutidor, que la visera aquella de vidre del casc no li deixaria veure les coses, que tanta estona de casc no pot ser bo per al cabell... i després hi havia la cosa aquella de la ingravidesa. No el deixaria menjar a gust... i a les hores tot es va convertir en negatiu tot era de cop negre com la nit.
Se'n va adonar que no podria anar a dinar casa gairebé mai.
L'endemà va trucar a l'empresa dient que no podia agafar la feina.