L'arrel

creixent de cara al cel, donaré fruit abundós... si l'hivern em despullarà, de neu em cobrirà, neu que es fondrà a poc a poc... je, és la lletra d'una cançó dels Esquirols, un grup cumba/hippie de l'època de la meva mare. és una cançó preciosa, m'emociona cada cop que l'escolto. I el teu poema té aquella extranya força i emotivitat que desprèn la cançó. escolta-la i pots. no et sé comentar com caldria el poema.

Petonets,
Mar

Adesiara em dedico a voltejar per relats dels autors que més m'interessen i aprecio, a descobrir-ne pedres precioses, com aquesta.

I que bonic imaginar-te com aquesta arrel, segura de tu mateixa, confiada, deixant-te acaronar per un vent que, al màxim a què pot aspirar és a despentinar-te amb voluntat de relax.

Quina estimuladora percepció d'un mateix!

...més ginebre!
Salut i rebolica!

que aquesta arrel de ginebre penjada al cingle rocós, aguanta l' intempèrie i és molt forta i testarruda .
Endavant!

Bell poema amb acció terapèutica. Encomana coratge, valentia i ganes de viure. Un plaer.

.... de tant en tant torne, i li pegue una altra llepadeta.
uuummmmmm
Un bes!

Preciós poema!
Bell, fort, valent, viu, coratjós!

Enhorabona per les paraules, per la forma i per l'esperit que les inspira, una voluntat de l'ànim i un estil de veure i ser-hi que demostra l'ànsia envers la vida, la decisió de no rendir-se fàcilment, de perseverar i plantar cara als elements, siguin aquests el que siguin, tal com vagin arribant...

Un goig de lectura i de sensació en amarar-me de tot allò que transmet!

T'envio una abraçada ben arrapada,
Unaquimera

en aquests versos. Voluntat de sobreviure a les gelades, als freds de l'ànima, a les íntimes foscors, als adéus i a tot allò que ens escapça una mica el nostre ésser. El teu poema és un cant a la supervivènvia, al coratge i a la força interior. Un cant a la superació per seguir endavant, com els herois de la vida que caminen humils i rebutgen la temptació dels abismes.

petons estimats!.
No deixis d'escriure, no escoltis a qui diu el contrari, mai.


gypsy

Abans per que res gràcies per comentar un dels meus relats. Ja feia temps que ningú ho feia i has estat tu qui ha fet que tornara a aquesta pàgina després d'algun temps massa ocupat en quefers odiosos però necessaris.

Com dia al títol del comentari jo sóc més tija, perquè l'arrel com dius tu et dona seguretat i jo sóc tot el contrari. Jo sempre estic exposat al vent, als amics, als companys i el que és pitjor: a mi mateix.

No he tingut fins ara aquesta sensibilitat literària per escriure o apreciar suficientment la poesia. I es que allí a la tija, la corfa no deixa penetrar els sentiments.

Però que seria de la tija sense l'arrel?

Així que espere que aquesta simbiosi literària continue.

com molt del que descrius.
Et segueixo llegint.
I t'agraeixo que tu també ho vagis fent. Què seria dels nostres mots, si no els llegis ningú?
Gràcies pels teus comentaris

Ah! i mai no em creuré allò de "És l'únic fet, esforçat i útil que ofereixo.

Oh! ginebre. Que bell!. Faig una reverència emocionada i sentida. Tanta bellesa, tanta resolució i força, tant de coratge i fermesa, tanta decisió... ets tu! Per això t'anomenes ginebre! Ets tu!
Un cant ferotge, un desafiu vibrant contra el que prove de fer-te trontollar. Erta et veig, cada estrofa un crit. Si, erta, desafiadora, poderosa, cabellera en l'aire... per sembrar el barranc de llavors salvatges, sempre generosa!

Preciós! Bellíssim! Encoratjador!

Gràcies per escriure, ginebre estimada.
UN BES I DOS I TRES... del teu humil servidor.
És com un bàlsam, és l'elixir, és...

Salut, encantadora poetessa. Si et dic tot açò i et semble exagerat, és pel que tu m'has donat!