L'any de l'angoixa

Aquell va ser l'any de l'angoixa.

Les hores passaven lentes, o massa ràpides, i els dies, les setmanes, els mesos, els hi anaven al darrere. Sabia que havia de passar alguna cosa: ho notava en l'ambient, en l'aire que respirava, en els malsons nocturns i en el rau-rau que el corsecava constantment, insistentment, voraç i implacable; però era incapaç de saber què, ni quan, ni com havia de passar; i aquesta incertesa el sumia en un estat de perpètua angoixa.
Saltava espantat si cantarellejava el telèfon o sonava el timbre de la porta, segur com estava que anunciava el fet terrible i definitiu que sabia que havia de passar.
Les moixaines i amoretes esdevenien menyspreus amagats i mentides esquerpes. Els somriures més radiants i esplendents mudaven en ganyotes amargues. El futur s'albirava com un munt de núvols negres, amenaçadors com un escamot d’execució a punt d'abatre'l; i aleshores vigilava el cel amb l'esperança de veure arribar una tempesta de vent i llamps i trons com ràfegues de metralleta; i aigua, molta aigua, que esbandís l'angoixa i inundés la vida i fes net de tot, de tots, de res, de ningú.

Va ser que el fet que havia de passar, no va passar, o ningú no en sap donar raó. Però les hores sí que van continuar passant lentes, o massa ràpides; i les moixaines i amoretes van esdevenir altre cop dolces; i els somriures van mudar a riures; i van arribar tempestes que van marxar i van deixar la vida inundada de pluja, de plors, de felicitat.

I avui no sabria dir ben bé què, ni quan, ni com havia de passar. Només sap, quan mira enrere, que aquell va ser l'any de l'angoixa.