L'Anna i el seu món

Un relat de: empordanesa

Aquesta és la història de l'Anna una dona que avui fa 40 anys, ni 39+1 ni res, 40 amb tot el seu nom, ella com tantes altres dones al passar aquesta frontera fa balanç de la seva vida, comença a valorar el que té i el que no té, el que ha trobat i el que li manca. S'ha aixecat com cada matí i s'ha mirat al mirall, veu una dona que no recorda , aquí al costat, sobre les orelles, veu els seus primers cabells blancs(vaja hauré de començar a pensar en tenyir-me, pensa tristement) , continua inspeccionant la seva cara al mirall i al voltant dels ulls , aquells ulls blaus tan clars que té, hi veu petites arrugues , fa lliscar la llengua i pensa : com passa el temps! també en veu alguna al costat de la boca, els rictus de riure se li nota al voltant d'aquests llavis carnosos i suaus que encara conserva. La seva cara continua rodona com sempre, petitona, amb un nas petitó i ben proporcionat, amb aquesta mirada clara que li dona els ulls grans i blaus que té. No es sol maquillar, li agrada anar amb la cara neta, amb els cabells llargs que li arriben fins les espatlles, llis amb alguna ondulació. Demà mateix vaig a la perruqueria i em faré un canvi de look, això no pot ser. Conserva bastant bé la figura, potser li sobren un parell de quilos, però conserva el seu aire àgil de sempre, medeix 165 cm i pesa uns 66 quilos, està força ben proporcionada, tot i que al llarg dels seus 40 anys ha tingut dos fills ( un nen i una nena) que ara ja tenen 20 i 17 anys.

Mentre l'Anna es va mirant al mirall, recorda el seu passat ,els seus 40 anys.

Ara fa 40 anys que va nèixer, la seva mare segur que si que la felicita com cada any, o potser se n'oblida ara ja fa temps que nota que té els primers símptomes d'aquesta malaltia que es diu Alzeimer, pèrdues de memòria, divaga molt i no sempre recorda les coses però manté l'esperança que si que ho recordarà, ella al menys si. La seva mare viu sola des que va quedar vidua, però es val per ella mateixa i no la necessita gaire, igualment que els seus fills que tampoc ja no la necessiten , fan la seva vida independentment d'ella, viuen a casa si, però van a la seva.

Què li queda a l'Anna? un marit que quasi mai és a casa , uns fills que comencen a volar, i un futur que ara mateix comença a valorar ..............


Comença evocant la seva infantesa, recorda la seva vida al poble on va néixer, un poble petit de muntanya un poble del Pirineu amb pocs habitants , amb una escola petita on semblaven més una família que no una escola, tothom es coneixia , els nens , les famílies, tots eren uns a casa dels altres, no hi havia portes tancades, tot era llibertat , tot era harmonia, clar que hi havia les baralles típiques de nens, ara no t'estic deia l'Anna a la Lidia i estaven uns dies que no s'estaven però res més . Recorda la infantesa amb tendresa, el poble era ( bé encara ho deu ser , fa temps que no visita el poble, pensa amb nostàlgia) petit a prop d'un riu , un riu on els estius anaven a banyar-se, on anaven a pescar o a jugar a veure qui feia botar més vegades la pedra sobre l'aigua, el poble quedava tot allargassat al voltant del riu , unes aigües netes i transparents , on es podia sentir la remor de l'aigua només tancant els ulls des de casa mateix. Al nord del poble quedava un bosc on a la tardor anaven a buscar bolets, amb la mare , el pare a vegades amb l'àvia Teresa , l'àvia que estimava tant l'Anna ,per viure tant a prop d'ells , sempre li preparava aquells bunyols que tant li agradaven!. L'Anna tanca els ulls i li sembla sentir l'olor de bunyols de crema mentre escolta la remor de l'aigua; fa un cop de cap i retorna a la realitat, la seva infantesa si que va ser feliç, realment va tenir una infantesa d'allò més feliç: envoltada de la seva familia i dels amics del poble.

Més tard , per raons de feina del pare, van anar a viure a la capital de comarca, bé era un canvi però no va suposar cap problema , començava l'adolescència i ja li va anar bé a l'Anna el canvi, el poble se li hauria fet petit en aquesta època de la seva vida. Al poble no hi havia cinemes, ni teatres , ni llocs de sortides habituals entre els adolescents per tant el canvi va ser molt positiu. Va acabar els seus estudis d'E.G.B. en una escola graduada de la capital, allà ja no era el mateix tracte tot era més formal, ja no era l'Anna de cal Sabater , era l'Anna Falgás , però això no li va importar, va començar l'adolescència aquí a la capital de la comarca, fent nous amics, noves amigues , el ventall era més gran , podia escollir entre moltes opcions. Va passar a l'institut per fer els seus estudis de B.U.P. allà és on va esclatar la seva adolescència del tot, com sol passar sempre, on va conèixer els primers "amors", les primeres aventures, les primeres sortides a la disco, al cinema amb als amics. A la cara de l'Anna es dibuixa un somriure llarg i tendre evocant aquesta època i alhora fa un suspir entre nostàlgic i trist: aquells si que van ser els meus dies més feliços!


(continuarà)

Comentaris

  • UN DIA ALGU[Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 08-07-2007 | Valoració: 8

    HEM VA COMENTAR TOT DIENT QUE EL PERILL D'ESCRIURE ERA QUE HO FES DE MI MATEIXA, AL MENYS D'UNA MANERA QUE ES NOTÉS MOLT. POTSER VOLIA DIR QUE LES AUTOBIOGRAFÍES NO TENIEN CAP INTERES, POTSER SI TU DESCRIBISIS EL PERSONATGE DE L'ANNA COM SI HO FESSIS EN SEGONA PERSONA, SERIA UNA NOVEL.LA, I ELS LECTORS ET VALORARIEN MÉS. JO ALMENYS HO VAIG ENTENDRE AIXÍ. A MI M'HA AGRADAT L'HISTÓRIA I LA SEVA SEGONA PART, ES UNA VIDA AUTOBIOGRÀFICA, ES NOTA. UN PETÓ.

  • TU ENDEVANT[Ofensiu]
    vinividivinci3 | 17-09-2006 | Valoració: 10

    No fagis cas del que diguin, ho fas molt bé i agrada.
    Quan algú justifica un comportament de ràbia, és un perfil social no agradable.
    Els assassins i maltractadors justifiquen que va ser una reacció transitoria per ràbia. Quan algú així et critica ho has d´entendre com un elogi ja que li ha afectat i aixó vol dir que has escrit bé.

  • Continua escrivint[Ofensiu]
    marinada | 06-09-2006 | Valoració: 10

    T'he de demanar perdó pel comentri que et vaig fer ahir. No té res a veure amb el que penso i no s'ajusta, ni de bon tros, amb la qualitat del teu relat. L'únic que es pot aprofitar és el trosset aquell en que et poso l'exemple d'en Josep Carner. Crec que hauries d'intentar explicar les coses d'una manera que sorprengui, emocioni, que el qui llegeix si vegi implicat i que al acabar de llegir no digui... i?
    m'entens? Una vegada més et demano perdó. A vegades la ràbia que sentim per alguna cosa ens fa perdre el món de vista i actuar malament.
    Si algun dia vols la meva opinió sobre algun relat teu, amb molt de gust te'l donaré. Si no, estaré ben calladet que és com estic més guapo (es un dir)
    Una braçada, i sobretot no et desanimis, escriure pot ser una vàlvula d'escapament molt valuosa, independentment del que diguin els altres.

  • marinada | 05-09-2006 | Valoració: 2

    Dius: "No m'agraden els elogis gratuïts, senzillament m'agrada sentir i llegir la veritat" Molt bé doncs; la veritat és que el teu relat (a falta de saber-ne la continuació) no té cap mena d'interès. L'anava llegint i he tingut la sensació de que estava escrit per un nen de 10 anys (potser és l'edat que tens, llavors et demano disculpes) Si fossis mestra entendries el que t'estic dient. De cap manera vull que interpretis que el relat no té interès perquè parla d'una persona corrent, amb una vida corrent No és això. Mira, es pot parlar de les coses més insignificants i elevar-les a la categoria d'art. Et posaré un exemple; un nen de 10 anys pot fer una redacció de 10 folis sobre la tardor, i en llegir-la, l'únic que et pot desvetllar l' interès és el fet de descobrir les faltes (tu també en fas bastantes) En cavi hi ha un gran poeta (Josep Carner) que amb dues ratlles descriu la tardor d'una manera que t'emociona: "A l'arbre hi ha una fulla que està ja a punt de caure. I l'últim raig del dia, que ho sap, encara la daura" T'hi has fixat? Això val la pena! Intenta escriure sobre el que t'interessa, però al mateix temps has de buscar interessar al lector. Sinó, escriu un diari personal, d'aquells que porten candau.
    T'agrada escriure? Doncs fes-ho sobre les coses que et revoltin l'ànima, que et facin sentir viva, de records d'allò que en algun moment t'ha frapat. Quan més vaig desenvolupar la meva tècnica va ser durant una època en la que vaig estar bojament enamorat. I vaig escriure sobre això. Després ella em va trair. I vaig escriure sobre això. Al ser emocions molt fortes per a mi, vaig buidar-me en les poesies i relats que confeccionava, deixant-hi bona part de la meva pròpia emoció. Potser arribarà un dia en que podràs imaginar-te aquestes emocions sense haver-les de viure, però de moment intenta fer-ho així. Crec que t'anirà bé.
    (repassa la puntuació del relat, s'ha de refer pràcticament tot)

  • clonica ja veus.. [Ofensiu]
    almartill | 05-09-2006 | Valoració: 7

    no soc l'unic que et llegeix .. ni de bon troç .. fins ara

Valoració mitja: 7.83