L'alzina

L'ALZINA

Amb tronc ferm, i fermes les branques,
vivia una vella alzina, allà dalt la muntanya,
se la veia de lluny, des de baix de la plana,
s'aixecava altiva, orgullosa de se's branques,
on niuaven ocells, esquirols, i alguna garça.

Quan es ponía el sol, sa ombra s'allargava,
i en la nit fosca, d'entre mig del follatge,
amb els ulls ben oberts una òliva vigilava.

Els enamorats, sota de se's branques,
prometenses d'amor en el tronc sicellaven;
un poc més avall, sorollosa quitxalla,
a la gallina cega, alegre jugava,

mentres,..... amb el tors recolsat en el tronc ,
un poete, trist, escrivia una carta,
a la seva promesa per la qual sospirava.

Tot el poble és reunia, entorn d'aquell arbre,
on es celebraven festes, condols, i moltes vacaines .... i, l'alzina amorosa a tots abraçava,
els donava abric, xopluig, fresca, i ombra a la vegada, depenent sempre, de com fos la tarda.

De quants secrets dits a l'orella, de penes, dolors, alegries i llàgrimes, podria l'alzina parlar-ne,

quantes promeses d'amor mai complides,
quantes morts i baralles havian passat
per sota ses branques; però l'alzina, en silenci,
tot per ella s'ho guardava.

Un dia d'estiu quan el sol més brillava,
uns núvols negres, per l'orient avançaren,
duien el vent, la pluja i la riuada,
i amb gran ressò des de lluny s'anunciaven.

Llams, trons, i fortes ventades,
que s'en duien persones animals i taulades.
L'alzina tremolant observava,
com amb tota la força el cicló avançava.

A una ordre d'alerta, les seves arrels,
com si foren úrpes mes fort s'endinssaren, dins la terra, que impàvida, quieta, dessota l'arbre reposava.

Ja, davall la tempesta, l'alzina plorava,
quan a causa del vent se's branques s'esqueixaven,
és va sentir indefensa, sola, trista i abandonada,

quan de sobte un llam, partint-la pel mig
es va clavar en s'ànima,...i,
en un instant, com si fos una teia,
tota ella cremava.

Ja no hi hauran més prometenses d'amor,
en el tronc sicellades,
ni poemes, ni cartes escrites sota ses branques,
ni criatures que juguin, sota l'ombra estimada,

ni cants d'ocells, ni esquirols,
ni òlives, que a la nit vigilaren,
ni la seva figura, quedarà dibuixada,
damunt la terra calenta cap el tard de la tarda,
quan el sol que es pon, ... poc a poc, sa ombra allargava.

Passaren els dies, i els anys també passaren,
i uns nous brots plens de vida
tornaren a néixer de l'alzina cremada,
que donaren ombra i eixopluc a la nova mainada i...
tots els vells de la contrada,

conten com una vegada, una vella alzina,
més gran que la que hi ha ara,
s'aixecava altiva damunt la muntanya.

Maite Masachs