L'altre cara

Boira, silenci, tranquil·litat, serenor, paciència i sobretot alegria.

Quan menys m'ho esperava la foscor sobrí, i hi va convidar-me a entrar sense paraules, sense presses, només amb el sentiment. No ho vaig dubtar ni un moment; era l'espai, era l'indret i no tenia perquè esperar més.

Vaig endinsar-me ben convençut que era el que havia de fer, era llavors o mai. I llavors era ara.

Amb pas pausat però regular continuava el camí per al qual m'havia estat preparant feia tan de temps, era com si hagués passat per allò mil vegades, però la veritat és que aquella era realment la primera.

Em sentia com abraçat per la mare quan era nadó, ple de seguretat, sabent que passés el que passés, ella, la foscor, m'abraçaria.
Malgrat fos la foscor, enlluernava amb el seu somriure, i al contrari del que pensa molta gent, la foscor és rossa i té els cabells arrissats. Hom creu que la foscor és quelcom diferent, i com a tal, li tenen un cert respecte, inclòs es podria utilitzar la paraula por.

Però a mi, la por me la dóna la regularitat de la llum, allò que tothom és capaç de veure, o creu i li diuen que ha de veure. La foscor és la simbologia nocturna, allò amagat que has de trobar, però gairebé sempre estàs protegit pel somriure de la lluna.

La humanitat, al llarg de la història, ha donat l'esquena a la nit, i no al contrari; ella, la foscor, ens convida a entrar-hi, però només hem d'escoltar el silenci i ell ens ho diu tot.

A la foscor, en silenci, pots trobar allò més buscat, a tu, a tu com a persona individual, a tu com a ésser original, a tu coma únic i també com a complement de les altres energies que passegen per la foscor.

Totes juntes hem de portar la llum de la nit a la foscor del dia. És la nostra missió. Però tot comença quan escoltem el silenci, la foscor s'obrirà i ens convidarà a entrar sense paraules, sense presses, només amb els sentits. I llavors, encara ens quedarà un llarg camí per transcórrer sols, però en companyia.