Laberint d'ombres

No sé ni per on començar... i aquest és el inici de tot, que no sé a on comença, a on acaba, per quin lloc camina, cap a on va...
No és el tòpic d'on venim, qui som, a on anem... o potser si?
És en aquest lloc, on estic jo, a on tothom es pregunta, es qüestiona, qui té raó, on és la veritat? Jo, miro al meu voltant i no veig a ningú. Només de lluny, algunes ombres que em miren, m'esperen, estan aturades esperant que jo trobi el camí, o almenys m'ho sembla que m'esperen. Potser no tenen res més a fer, potser ja ho han fet tot, potser ja tornen o van... o tampoc saben per on començar però ho porten molt millor que jo o no ho porten o no volen que ningú sàpiga que ho porten, però no tenen la mateixa cara de por i desconcert que jo. De lluny, em sembla que trepitgen fort, no ho sé...
Per cert, "això" es porta o ens porta? Suposo que ens porta. A mi m'ha portat a qui a, aquest lloc amb ombres llunyanes i impacients. Em fa riure una d'elles, em mira i em crida que comenci pel principi. Això si que és un tòpic! Si no sé ni a on sóc! No sé si aquí és el principi, si el final, si només una parada per agafar impuls, un transbordament... deixeu-me de dir que haig de fer!
Si tant clar ho teniu, una de dos, o ho feu i passeu de llarg o ajudeu-me. Porteu-me. Ensenyeu-me. Si no és així, deixeu-me pensar. Necessito silenci. Calleu!!!!
El principi... Bé, ho intento.
No, no el trobo, o en trobo masses. Fa un mes, un any, tres, o quan en tenia setze o deu anys... Deu ser prop de la primera vegada que em vaig equivocar. Això em porta a recordar-me del professor de sisè. Intentava ensenyar-me "ciències naturals" i "historia" crec. En Vicente. Valencià. Llavors no ho sabia, però ara diria que tenia pinta de "progre". El recordo amb pantalons de pana, jerseis de coll alt o camises a quadres...També el recordo prim i alt, però clar, jo només tenia deu anys, tothom et pot semblar alt amb aquesta edat. Cabell castany i ondulat o despentinat, bigoti fent companyia a unes ulleres de pasta.
Segur que era d'esquerres. De fet, sempre he pensat que el van despatxar per això i per no saber seguir-li la beta als directors de l'escola, que aquests segur que si eren de dretes i pesseteres.
Semblava més que dirigien una agencia asseguradora que no pas que es dediquessin a la docència. En Vicente... El recordo especialment perquè el tinc com el que em va proferir la primera bufetada moral.
Deuria fer més d'un any que el meu pare va morir. Jo no recordo com em sentia. Només recordo els fets. Les meves notes van caure en picat alhora que el meu interès pels estudis, les classes, els deures, els treballs. Només m'interessava jo i el que es deia de mi, el que no era de mi també, els companys, el poder, ser el centre d'atenció i cridar aquesta atenció com fos. I ara que reconec això per primera vegada, vint-i-quatre anys després, crec que en el fons ara és igual.
No feia "campanes" per què era una escola petita, una sola classe per curs, tres o quatre professors per curs, sempre els mateixos. Entràvem a les nou del matí i ja no ens movíem del lloc fins l'hora del pati. Bé, el car és que un dia em va cridar l'atenció en mig de classe, em renyà en públic, ofensiu al màxim, així ho vaig sentir jo i estava veritablement ofesa... i va dir la paraula màgica: Nena. Nena! A mi, que ja era tota una dona de deu o onze anys! Nena! Si, va notar com m'ofenia i m'ho repetí altre cop... I després de classe va parlar amb mi. Em va fer veure que havia canviat, que anava pel mal camí, només volen cridar l'atenció i que, m'agradés o no que era una nena fins que no li demostrés el contrari. I carai si ho vaig fer.

Però em desvio del tema, del camí, del dubte. Vint-i-quatre anys desprès tambè necessito a un "professor Vicente". A vegades m'ha semblat trobar-lo, però certament, costa tant trobar algú de qui refiar-te. I ja no només per poder-te refiar si no que realment aquesta persona emani a part de confiança, seguretat, que realment amb el temps et demostri que és bo, sincer, experimentat, observador, intuïtiu, fort, hàbil, llest i intel·ligent, collons! Trobar algú en aquest mar d'ombres al què si puguis creure! Els demés, Calleu!
Estic desvariejant... Fa tant de temps que camino per aquesta foscor. La veieu? La sentiu? Intento seguir amb el tacte de la ma tots aquest passadissos i cada dos o tres revolts tinc la impressió d'estar en el mateix lloc. Fa molt de temps que camino per aquest últim passadís, però acabo de mirar enrere i només he avançat una misèria de distància, miro endavant i aquest camí que he agafat ara és tant llarg que no sé si alegrar-me per tenir encara tant per recórrer o seure a descansar...
I vosaltres...voleu fer el fumut favor de callar!!!




Montse Canes