Cercador
La única assignatura pendent, doctor...
Un relat de: crusoeDesprés de la llarga nit, després del plor que gairebé m`ofega, somio que arribaré al mar amb els pits plens, amb el cant incontenible, que vol vessar-se.
La única assignatura pendent, doctor, es algú que ens ensenyi a engegar uns trets de bala intencionats.
La única assignatura pendent, doctor, es una mica més de mata-rates en el àpat d`aquells micos sanguinolents.
He descobert que em necessita, que és meva, que Déu es gran, però desgraciadament som en un laberint extraviats i mai no podrem abraçar-nos, besar-nos, plorar junts... mai no podrem gaudir en la nostra pell abrusada, en els nostres sentits cremant, la trobada de dos éssers desesperats que es van perdre al mateix jardí capriciós que projecta aquestes ombres tan traïdores . Al lluny, sentim les nostres veus llastimoses.
Somio que arribo al mar de la fertilitat, en la meva solitud, en la meva desolació, trenco les ones capitanejant un vaixell de desarrelats, de orfes, de bords, de homes plens de raons per enrolar-se en la mar que ara mateix ens convida i ens promet tresors insòlits i terres mai no solcades.
La primavera m`ha esquitxat de sal totes les nafres. Sóc inútil, va, fatu, incapaç. Sóc dèbil, un accident, un frau.
Com aquella matinada per Barcelona on tots els cotxes desfilaven com en una corrua mortuòria entre gasos tòxics i el meu cos es deformava i jo demanava ajuda però els cotxes no s`aturaven com si portessin en una carrera final cossos difunts, però cap a on anaven, tots els carrers plens de cotxes a les cinc de la matinada desfilant apressats.
El mar, mare, el mar, al mar, allà, on s`alcen les últimes onades, on començà tota la tragèdia, allà, mare, allà, al lluny, al mar.
Aquesta primavera raparà els caps dels facinerosos i farà brollar de flors inèdites tots els balcons abandonats.
Aquesta primavera portarà al pali al traïdor que em va delatar.
Aquesta primavera infectarà perniciosament els pulmons de tots els filibusters que masteguen tabac a la vora de la mar.
La única assignatura pendent, doctor, es algú que ens ensenyi a engegar uns trets de bala intencionats.
La única assignatura pendent, doctor, es una mica més de mata-rates en el àpat d`aquells micos sanguinolents.
He descobert que em necessita, que és meva, que Déu es gran, però desgraciadament som en un laberint extraviats i mai no podrem abraçar-nos, besar-nos, plorar junts... mai no podrem gaudir en la nostra pell abrusada, en els nostres sentits cremant, la trobada de dos éssers desesperats que es van perdre al mateix jardí capriciós que projecta aquestes ombres tan traïdores . Al lluny, sentim les nostres veus llastimoses.
Somio que arribo al mar de la fertilitat, en la meva solitud, en la meva desolació, trenco les ones capitanejant un vaixell de desarrelats, de orfes, de bords, de homes plens de raons per enrolar-se en la mar que ara mateix ens convida i ens promet tresors insòlits i terres mai no solcades.
La primavera m`ha esquitxat de sal totes les nafres. Sóc inútil, va, fatu, incapaç. Sóc dèbil, un accident, un frau.
Com aquella matinada per Barcelona on tots els cotxes desfilaven com en una corrua mortuòria entre gasos tòxics i el meu cos es deformava i jo demanava ajuda però els cotxes no s`aturaven com si portessin en una carrera final cossos difunts, però cap a on anaven, tots els carrers plens de cotxes a les cinc de la matinada desfilant apressats.
El mar, mare, el mar, al mar, allà, on s`alcen les últimes onades, on començà tota la tragèdia, allà, mare, allà, al lluny, al mar.
Aquesta primavera raparà els caps dels facinerosos i farà brollar de flors inèdites tots els balcons abandonats.
Aquesta primavera portarà al pali al traïdor que em va delatar.
Aquesta primavera infectarà perniciosament els pulmons de tots els filibusters que masteguen tabac a la vora de la mar.
l´Autor
65 Relats
19 Comentaris
39047 Lectures
Valoració de l'autor: 9.85
Biografia:
Pots mitigar la meva solitud....carlosmmartorell@hotmail.com
Una abraçada. Carlos Mª Martorell de la Puente.
Últims relats de l'autor
- La meua noia
- En el silenci de la nit
- Mullaré el meu acer
- Aplaca´m “Dulce ” ... !
- Dedicat a Anaïs B. psicóloga del foro bipolars clínic
- El seu propi cos, el seu metabolisme, era el principi rector.
- Jo entaforo el cap dessota del coixí com si fos un estruç percaçat
- De fet sóc com una burilla mal apagada
- La secta 002
- La secta
- Vam dinar a la sorra
- I què serà de mi
- L`ombra de la llibertat.
- què van ser les meves mans
- OPERACIÓ CALDERA, per què som tots tant guap@s?