La trena

Ara que el príncep furtiu l'ha besat, només desitja fugir del castell sense finestres per la torre de les llargues hores i aventurar-se per camins sagaços.

No pot creure que algú la pugui abraçar, ara que ha enterrat la nina, companya de llit des que era infanta. Quin noble desconegut s'arriscaria a pujar per la seva trena indefensa? Quin bon cavaller acceptaria una trena de quatre feixos de color incert?

No pot creure que algú li vulgui agafar la mà d'argila esquerdada, ara que ha mort tota la família. Quin home, ignorant a l'essència que la delimita, li podria mai entendre tots els racons de la pell? La nova amistat idearà el reflex d'un cos i somiarà que la trena és de color encegador. Però, quin desconegut la pot arribar a estimar de veritat?

El seu perfil no pot ser enfilat i la trena insegura es desfà. El seu cant és cec. No li queda ni resar, ni somiar, ni tornar-se boja, ni aprendre a estimar. La fe ha volat.

Sola, d'esquenes al mirall, es trenarà una escala amb cabdells de filferro per baixar de la torre vençuda. Ara, que ha estat posseïda en el primer acte, pot morir acaronada per les herbes punxants. No sortirà a saludar el farsant aplaudiment del final de la funció.

*

Ella no ho sap, però tal vegada, a mesura que descendeixi, els graons es mudin de marbre i la duguin fins als camps de cotó. Amb suavitat podrà tornar a començar a teixir una vida de camins sinuosos. Com tres serpentines fent un ball coreografiat, esquena avall, esquivant entrebancs com el riu de la carena.

Per ventura el seu ventre serà travessat per l'espasa de l'amic que hi vulgui fer nit. Al llençol blanc hi farà néixer les set notes de l'escala interestel·lar. Trinant, collirà trèvols de la mà de la seva menuda, li explicarà que les sofertes flors de quatre fulles són les més delerades pels jardiners dels contes de les dones d'aigua.

Contrada Rapunzel, 22 de gener de 2007