La tecnologia no és perillosa

Era dissabte per la tarda. Principis de març si no recordo malament. Ni fred ni calor, un temps indefinit i similar a la vida de molts, entre els quals m´hi compto. Em vaig proposar una feina, un objectiu, un repte i era el seguent : pensar i escriure quelcom sobre els perills de la tecnologia. Anava ben fort. Passo a temps present per donar més realisme a la descripció dels fets. M´estiro al llit, ben repapat, amb un plec de folis quadriculats per escriure ben recte i un bolígraf. Faig la primera migdiada. S´han de recuperar energies, com si fos un tema fàcil aquest!! Tornem a la feina. Ara si que m´hi poso de valent. Faig una segona becaineta, més curta. Tot d´una sona el mòbil. Visca!! una excusa per deixar de pensar-hi una estona!! És la Mònica, una amiga. Pregunta per l´Ariadna, per com es troba i si necessitem alguna cosa. No gràcies, tot està en ordre i anem fent. Ja menja més i guanya pes. Gràcies, gràcies. Adeu-siau, ens veiem demà per la tarda. Amb una trucada em esvaït els seus temors sobre l´estat de salut de l´Ariadna. Hi dono unes quantes voltes. Sense el telèfon possiblement haurien vingut a casa a preguntar per la nena, ens hauriem vist i la relació hauria estat molt més estreta, molt més humana. Potser fins i tot hauriem fet un pa amb tomàquet i pernil i l´hauriem fet petar una estona. Per tant ja tinc un perill de la tecnologia. Ens aliena, redueix el contacte físic i emotiu entre les persones. Fa que ens tanquem en una torre d´ivori i perdem una mica d´humanitat. Continuo pensant en el tema i em sembla una resposta de manual, massa encarquerada i buida de contingut. A més bé que podria ser que tot i no haver-hi telèfons tampoc haguéssin vingut a casa nostra i per tant ni haguéssim esbaït temors ni haguéssim menjat pa amb tomàquet. Mirat així el telèfon ha fet l´efecte contrari i en aquest cas ben positiu.
És un exemple dolent. He de trobar un bon exemple, l´exemple perfecte que em permeti participar amb garanties al concurs. Mil euros són 1000 euros. Tant parlar per la ràdio i la televisió dels "mileuristes". A veure si jo també puc ser un d´ells!! Pensa Maurici, pensa.
La meva dona planxa a l´habitació del costat. Per ella la planxa deu ser un perill tecnològic, segur. Per la ràdio fan l´espanyol-celta de Vigo. No m´interessa per res el futbol però a casa meva sempre hi ha una ràdio en marxa, és com una mania. A la que arribo ja poso la ràdio. Fagin el que fagin. Continuo estirat a llit amb els folis en blanc. Una mosca, potser descendent de la Ma. Antònia, es posa sobre el jersei. Intento fer-la fora amb tant mala fortuna que li dono al bolígraf i sense saber com comença a sortir tinta. Resultat, jersei i pantaló tacats. De l´espanyol-celta, ni idea.
Escolto de fons els gemecs i retrets de la meva dona i penso en si pot ser un bon exemple. Ara ens deu semblar una eina primitiva però quan els van inventar deuria ser un aparell tecnològicament avançat. Heu provat de desmontar mai una bolígraf. Hi ha tot de molles i tubs diversos a l´interior. Sembla ben bé una mena robot primitiu a qui li circula tinta de colors per les venes.
Ben pensat, un bolígraf, llevat que serveixi per escriure algunes bajanades, no dona la sensació de provocar molts perills tecnològics. Més aviat sembla un giny força útil.
I el forn de la cuina? I el secador de cabell? I la televisió? i el collaret antipuces del "mixu"?
No trobo cap cas arquetípic, cap prova concluent que acusi definitivament de perillós tecnològicament cap invent humà. Tinc els mil euros més lluny que mai.
En tots els casos en els que penso hi trobo una doble vessant. De ben segur que generen perills per a la humanitat però de ben segur que han generat moltes aportacions positives. He repassat des dels inicis de la humanitat ja que he partit del supòsit que qualsevol desenvolupament humà ha estat, el seu dia, un fet tecnològic que ha fet progressar l´espècie fins on ara és. Sempre igual, bo i dolent, perills i encerts.
Aprofundeixo una mica més. Si tot el que estic deduint és cert, penso que el fet tecnològic en si mateix no és rellevant, no ens pot indicar si és perillós o no. Hi ha d´haver quelcom més que solucioni aquesta mena de tres en ratlla. Aquest factor desequilibrant és el factor humà. La tecnologia no és bona ni dolenta en si mateixa, el veritable perill és l´ús que s´en fa d´ella i això ja pertany al negociat de l´espècie humana. Un invent no és pervers, si no que és pervers l´us que es fa d´aquest invent, és pervers el personatge o les corporacions que se n´aprofiten per aconseguir una posició de domini per a beneficiar-se personalment sense considerar els danys que provoqui en altri.
Per tant estem entrant en terreny de l´ètica i en la capacitat dels éssers humans de pair, de digerir, d´assimilar el desenvolupament tecnològic d´aquestes darreres dècades.
Com a espècies dominadora del planeta tenim la capacitat de transformar-lo i destruir-lo en un obrir i tancar d´ulls. M´adono que aquest és el principal perill de la tecnologia, que sense control pot destruir-nos i aquest control l´hem de generar nosaltres mateixos com a espècie, un control que ha de partir d´un desenvolupament ètic i social harmònic, que acompanyi al desenvolupament tecnològic, que en mesuri les consequències i en proposi les mesures correctores per evitar la nostra pròpia extinció.
M´adono que la filla que tinc al costat mentre escric tot això serà una generació clau. Els esdeveniments i els avanços tecnològics s´estan accelerant de forma geomètrica. La tecnologia genera més tecnologia, es retroalimenta de forma indefinida. És la seva generació la que portarà la humanitat de ser una societat industrial a ser una societat tecnològica però si no ens volem perdre pel camí, tot això haurà d´anar lligat a desenvolupar les eines que permetin crear uns valors socials, de respecte, de creixement ètic que ens eviti una autodestrucció assegurada. Em sembla que era Carl Sagan que al llibre cosmos deia quelcom semblant a això, de ben segur que a l´infinitat de l´univers hi ha i, hi ha hagut, societats d´éssers vius ben deferents. Qui sap si mai els veurem o ens veuran. Ara bé, totes les societats s´enfronten a un problema de creixement que arriba quan són prou capaces, prou desenvolupades com per autodestruir-se. És aquest el punt crític on moltes societats del cosmos es perden per sempre . Penso que els humans hi estem arribant. Ens acostem al llindà de viabilitat com a espècie de futur planetari. A Jo, Robot, de l´Asimov, són els propis robots els que protegeixen l´espècie humana d´ella mateixa, de certs individus egoïstes que en formen part. Haurem d´arribar a aquest punt? Seria una mena de fracas com a espècie haver de tenir una policia metàl·lica que ens eviti d´autodestruir-nos. Seria un senyal que com a espècie no hem pogut assumir i controlar mitjançant un desenvolupament social tota la capacitat destructora.
Tant consum neuronal em fa entrar en una mena de son pregon (caram, d´on he tret aquesta paraula!!). Estic dormint però en sóc plenament concient. És un cas extrany. Més extrany és quan em converteixo en una altra persona. Ara sóc l´Oleguer dos Santos Puig, fill il·legítim i extramatrimonial d´en Joao dos Santos, brasileny rodamón i fugitiu de vàries justicies i de la Blanca Puig, filla dels Puig, famosos pastissers de Sarral. No conec gaire cosa més de l´Oleguer, però ja se sap, qui recorda gaires coses d´un somni, tot i ser-ne plenament concient? Tot és dispers, vague, fins i tot sovint sense sentit i incongruent.
L´Oleguer viu en un futur no gaire llunyà tot i que indeterminat. Viu en una època fosca per a l´espècie humana i per a la resta del planeta. I aquesta història, que es va generant i descabdellant a través de les sinapsis de les meves neurones, és la seguent.

Escric per als darrers, tot i que probablement mai no ho llegeixi ningú. Aquesta és la veritable història del per que la humanitat ha arribat fins on es troba actualment, perseguida, engabiada i a un pas de l´extermini. Que aquestes linies fetes en l´antiga llengua escrita catalana serveixin com a record dels fets que en aquells dies d´entre de finals de febrer i principi de març, de cop a volta, sense avís previ de cap mena, van canviar el destí de la nostra espècie, sense que aquesta superba humanitat tingués ni temps per reaccionar i fer front a l´amenaça. Altrament, encara que d´antuvi l´haguéssim coneguda, tampoc hauriem pogut fer res ja que res es podia fer per aturar els esdeveniments ocorreguts.
Intentaré ser sintètic i concretar els fets per ordre cronològic tal i com jo mateix els vaig viure ja que jo mateix crec sincerament, que en vaig ser en part responsable.
Aquesta és la història i espero que si alguns grups d´éssers humans en el futur escapen de l´anilihament i la destrucció i poden accedir a formar de nou algun tipus de societat, recordin els fets i evitin tan com els sigui possible tornar a cometre els mateixos errors i caure en el forat on ara ens trobem, obligats a malviure com a rates i amb la por al cos d´una mort en qualsevol instant per part d´ells, els nostres enemics, els forasters, els que ens van foragitar del nostre dolç somni de societat avançada i autocomplaent i ens van fer tornar de cop i volta a l´època en que els avantpassats dels humans eren simples mamífers oportunistes i només pretenien pispar algun trosset de carn sangonosa d´alguna despulla de dinosaure.
Aquell dia en que tot va començar, ella ja feia uns 3 quilos i tres-cents grams i es deia Ariadna. Va néixer un 6 de febrer a dos quarts menys cinc minuts de cinc de la tarda. Dilluns. El començament de la fi. Part natural, sense cesàrea i amb una epidural prèvia. Les aigües, trencades de forma artificial per la llevadora mitjançant una mena de llança d´un material polimèric plàstic provinent, ben segur, de petroli transformat mitjançant algun tipus de procés productiu que deuria haver contribuït, amb un ínfim tant per cent això si, a l´efecte hivernacle, del qual es parlava molt en aquell
a època. Part molt ràpid, uns quinze minuts de quiròfan i llestos. Tot molt professional i una nova vida al món. Generats dos o tres kgs de residus en forma de paper, cel·luloses i de nou polímers plàstics del material estèril. Un, dos i tres. Ja la teniem entre nosaltres. A casa dormia de forma regular unes 15 hores al dia i la resta se les passava o bé menjant o bé amb els ulls oberts, ben esbatanats i la mirada perduda en algun racó de la cenalla, com si esperés l´arribada imminent d´algú o alguns. De ben segur que així va ser. Quan dormia ho feia a la seva cenalla en forma el·liptica, amb el cap situat habitualment en un dels focus d´aquesta el·lipse. Sabieu que els planetes es mouen pel firmament en forma el·líptica? Es la primera llei de Kepler. La cenalla era una estructura metàl·lica d´alumini extret a partir de bauxita, possiblement en alguna explotació del sudest asiàtic i que deuria haver destruit per si sola alguns metres quadrats de selva tropical indispensable per regenerar l´atmosfera contaminada durant el procés productiu de la llança anterioment mencionada. La cenalla estava envoltada per un folre de roba que li proporciona comoditat. La roba era de fons blau i tenia estampades tots de jirafes de diferents colors, uns colors ben vius i que possiblement van contribuir a la destrucció de força rius i rieres d´algun país amb legislacions ambientals i laborals pràcticament nul·les com ara mèxic o la xina. Les jirafes tenien uns colls ben llargs, com si volguessin treure el cap cap a dins la cenalla per veure la nena que habitualment hi dormia i que de tant en tant mirava a l´infinit, com esperant quelcom imminent. A l´interior hi havia, apart de la inquilina en forma de nadó acabat de néixer, un matalàs de làtex envoltat per un plàstic impermeable, una sèrie de llençols i coixineries de cotó potser provinent de l´Àsia central, potser de la zona de l´antic mar d´Aral, ja en aquella època pràcticament dessecat per l´ús intensiu per a reg de camps de cotó dels rius Amur Dària i Sri Dària, els principals tributaris de l´antic mar i que havia provocat un dramàtic canvi en les condicions ambientals de la zona i un empitjorament de la salut general dels habitants. També hi havia dues mantes per mantenir-la calentona tot i que la calefacció de gas natural no parava en tot el dia. La cenalla disposava de dues nances per poder-la transportar amunt i avall. D´una de les nances, amb proteccions plàstiques, en penjava un ninot en forma d´ant volador. Amb les potes del davant ben estirades, com volguent imitar superman però sense paquet. Potser ja sabia el que s´estava cobant i volia marxar volant, ben lluny del planeta, cap a algun anhelat kriptó particular.
A l´interior de la cenalla també hi podiem trobar un aparell electrònic que funcionava amb energia elèctrica, una energia que extreia de quatre petites piles alcalines de Cd-Ni i altament contaminants situades al seu interior. No vaig voler saber mai com s´havien obtingut el Cd i el Ni ni tampoc els seus efectes sobre el medi però imagino que no eren gaire respectuosos ni gaire innocus. Es tractava d´un giny emissor que enviava tots els sorolls que es deprenien de l´Ariadna i els seus voltants cap a un altre giny receptor que habitualment estava situat al costat d´una persona adulta i amb prou criteri i senderi per decidir si els sorolls que emetia el giny receptor eren preocupants o no.
Mentre l´Ariadna dormia, ho feia veure que dormia ja que a la seva curta edat ja era molt llesta, la part receptora del giny emetia un fru-fru constant, un xiulet acompassat i repetitiu com les onades del mar, que sempre van i venen, sempre iguals, sense principi ni final, sense cansar-se. El xiu-xiu es repetetia cada pocs segons, uniforme, constant, amenaçador tot i que encara no sabiem que havia de passar i quan passaria. Encara estavem instal·lats en el somni de la paternitat inicial, en la frissança per poder exercir una paternitat responsable, en la responsabilitat per intentar criar una persona degudament integrada socialment, en l´alegria pel fet d´haver pogut formar una familia i assolir l´objectiu de tota familia petitburgesa.
Però noi, si van passar coses i desgràcies. Ara que ho recordo i li dono voltes a tot allò que va succeir en aquells terribles dies, fins i tot em sembla que les jirafes tèxtils, després de mirar dins la cenalla, acotaven el cap, espantades, com si algun sentit superior i del que no disposem els humans les estigués avisant del fatal destí que ens havia d´arribar en poc temps.
En aquella època, la terra era un dels principals emissors de radiofrequència de la galàxia. Les emissions a l´espai ens feien ser un punt emissor extraordinari. Emissions de ràdio, de televisió i d´altres frequències s´emetien cada instant lluna enllà. Fins al límits de la galàxia i més enllà. Però no va ser això el que va cridar l´atenció d´ells. Va ser el xiulet de l´aparell emissor situat a l´interior de la cenalla. Aquell xiulet repetitiu va viatjar, només Déu sap com, fins a ells. El van captar, el van analitzar i van venir, vaja si van venir. Va ser a principis de març i va ser molt ràpid. En dos dies van eliminar la major part de la raça humana així com tots els signes de la seva civilització. Tot arrassat, tot destruit. I els humans condemnats a vagar entre les runes i lluitant per sobreviure.
Aquells que van venir de tant lluny no s´avenien a les raons dels humans. Eren una civilització molt avançada, molt per endavant de la patètica humanitat d´aleshores, que tot just es trobava a les veceroles del desenvolupament tecnològic. Eren éssers forts, ràpids i letals. No sentien cap tipus de remordiment ni el menor sentiment de culpabilitat. No es plantejaven en cap moment el perque venir de qui sap on per eliminar tot allò que trobaven al planeta, per ells tant extrany i desconegut com ho eren ells per a nosaltres. Era com si el simple fet de poder-ho fer ja fos argument suficient, ja en fos la justificació definitiva a tots els seus actes. La seva tecnologia, la seva capacitat per dominar tots els éssers vius del planeta terra era aclaparador i terrible. En dos dies vam quedar condemnats a malviure pel antics carrers de les ara destruïdes ciutats i poblacions i a dormir en improvitzats amagatalls, sempre en moviment, sempre a l´aguait per evitar ser vistos i en consequència immediatament eliminats. Ens podien matar en un obrir i tancar d´ulls. La seva capacitat tecnològica els havia encegat completament i havien oblidat l´ètica i la justicia, havien oblidat el dret natural de tot espècie a la vida i al respecte. Havien oblidat qui eren i el que deurien haver estat algun dia, una espècie en algun racó llunyà de la galaxia, tant vulnerables com ho erem ara els humans. La tecnologia havia eliminat la conciència en la seva societat i havien substituit el progrés moral i ètic pel progrés tecnològic i l´expansió continua, consumint recursos propis i aliens, obligats a anar-los a buscar cada vegada més lluny i obviant les implicacions morals que això significava pel fet d´entrar en conflicte amb altres societats, car no tenir cap tipus de moral, excepte la del creixement indefinit i la necessitat de recursos il·limitada.
I l´extermini continua avui dia. Cada dia són menys els grups humans que queden en llibertat. Cada vegada estem més reduits a certes zones que pel que sigui, no hi tenen gaire interès. El futur és negre i l´extermini s´acosta ràpidament. Som al llindà de la viabilitat i supervivència com a espècie. Els humans, que tantes espècies del planeta haviem posat en aquesta situació i de molt pitjors, ara ens hi veiem abocats de ple, sense poder-hi fer res, sense possibilitats de marxa enrera, de refer el curs del nostre curt i destructor pas pel planeta.

Em desperto de sobte per un soroll fort a cau d´orella. És la meva filla que brama per que té gana. M´he quedat ben adormit. L´espanyol encara juga contra el celta. La meva filla em mira fixament i no sé, potser són paranoies meves però em sembla que em guinya l´ull i insinua una rialla. Perque serà?