La tardor

Solca amb la rella la terra eixuta,
en la primera boirina de l'any,
el pagès que somnia de dia
i de nit la foscor no el deixa dormir.
Perquè és tardor i no hi ha sol,
la lluna no marxarà en tot el dia:
per això aquest silenci dels ocells
que encara no han emigrat lluny
o que no han mort per la canícula
d'aquest estiu tan aspre i insolent.
Veiéssiu en la quietud de l'aigua,
els quatre peixos ben menuts
que enguany creixeran a la cisterna.
I el gripau i les figues que han caigut,
i les quatre olives que ja estan madures
però que no plegarem per mandra.
Vesprada de dol, albada de llum:
un llarg camí d'amargors i planys
després de la ira, del llamp.
El silenci, tan sols, i la pluja
que res no xoparà ni s'endurà:
ni les solcades que ha deixat la rella
dibuixant nous bancals de planter,
en aquesta feixuga i eixuta tardor,
ni les presències que habiten
en aquesta terra dolça i misteriosa.