La solsida

Al meu amic Ximo Pont

Es llevà ben de matí com a cada dijous i després del desdejuni auster de
cada dia, (cafè amb llet i galetes), agafà el saquet amb l’esmorzar, que havia
amanit per la nit i que eren les sobres del sopar (embotit amb tomaca fregida), i va creuar el corral entre dues clarors.

Lluís agafà un cabàs de garrofes i li les va oferir al “Negre”. Aprofitant la gola del rossí es posà a estrinjolar-li la crinera. L’animal estava nerviós, semblava que ho sabia. Anirien a les mines d’arena, que era com un món de talps a escala gegantina, que els llauradors havien configurat amb les seues nombroses extraccions. Els nens les anomenaven les Coves d’Arena, i estaven al secà rodejades de vinyes de moscatell. El poble de Beniatrol quedava amagat darrere de les llomes.

Una vegada per setmana el nostre personatge feia uns quants viatges de sorra al Mas del Canonge, que estava a la mateixa distància del sorral que el poble, però en direcció contrària. Aparellà a l’animal, enganxà el carro, va obrir la portalada i se’n va anar carrer avall. Trobava a faltar al “Tigre”, el gosset que l’havia acompanyat tota la vida, i que s’havia mort de vell dies enrere. En eixir al corral ja hagués estat fent-li festes, pegant salts i llepant-li la cara, doncs l’animalet també ho pressentia quan anava de passeig. Es posava a sota del carro i llençava els seus lladrucs a tot el que s’acostés a una distància perillosa per a la seua integritat. Després, en arribar a les coves, corria tot el dia perseguint els pardalets, que semblaven fer-li burla, encara que alguna vegada el “Tigre” havia aconseguit fer-se amb algun niu que havia restat a l’abast de la seua alçada.

Lluís pensava en totes aquestes coses mentre el carro trontollava pel Camí del Cementeri Vell, ja ben a prop del seu destí. Avui no gaudiria veient les
corregudes i les cabrioles del gosset, però ben prompte ja en tindria un altre,
doncs la gossa del seu amic Ximo havia parit feia uns dies, i l’amic li havia
promès un cadell que substituís el “Tigre”.

Quan ja portava més d’una hora amb la feina, de sobte hi hagué una
solsida que l’agafà per sorpresa, i la terra s’enfonsà als seus peus. Lluís va
resultar soterrat fins el coll, no podia moure’s ni tampoc parlar, doncs es notava
una forta opressió al pit que l’ofegava. Tot era qüestió de temps, doncs sense el “Tigre”, que tant havia enyorat al llarg del dia, ningú no podria anar-hi al poble a la recerca d’ajuda. Ara li semblava que els seus records del gosset havien estat com una mena de premonició que ell no havia estat capaç de desxifrar.

Aleshores es va posar a rememorar velles històries de carreters, mentre
que el “Negre” continuava esperant el següent cabàs d’arena, sense adonar-se’n de la tragèdia que l’envoltava.

Beniatrol mai no havia estat un poble de carreters, però de sempre s’havien contat històries relacionades amb aquell món. Lluís se’n recordava de Toni, el vell carboner al que tant li agradava raonar amb els joves:

- Després passeu, que ha vingut “el barco” (fotos de dones nues).

Toni els contava històries de quan anava a les carboneres, més amunt del poble del Villar, en la comarca dels Serrans. Deia que portava una tira de
matxos -“d’ací a allà a fer la mà”. Doncs bé, quan agafava la recta de Casinos, tots eixien a les portes i li deien:

- “Toni, ¿vas p’arriba?”... I ell anava avall!

La parella de la Guàrdia Civil els canviava el sentit de la marxa a tots
aquells carreters que trobava dormint, i així perdien unes quantes hores. Malgrat la gran putada que això significava, deuria d’ésser difícil no adormir-se amb el capcinejar constant del carro per aquells camins empedrats de llambordes.

El temps passava amb calma, com quan es viatja en carro, i Lluís va seguir recordant històries. Algunes les havia escoltat en casa, i estaven protagonitzades pels seus avantpassats. Com el cas del seu besavi, que també va ésser aturat pels guàrdies per no dur els llums reglamentaris al carro:

- “Viejo, ¿dónde llevas las luces?”

I ell que els hi va contestar:

- “Ací en els collons les porte”.

No l’inflaren a hòsties perquè els va pegar per riure, doncs eren temps en que contestar malament a les autoritats resultava perillós per a la salut.

També havia escoltat en casa la història del seu avi, que feia viatges a la
Platja de la Patacona per a carregar arena per als camps de l’Horta. El mateix que ara feia ell a les mines i que anava a costar-li la vida. Doncs bé, no anava a ser el primer de la família, perquè l’avi Ricard quan la guerra, en un d’aquests viatges es va veure enmig d’un bombardeig de l’aviació franquista, i un obús li esclatà tan a prop que va matar l’haca en l’acte. I ell no durà massa temps, perquè de resultes d’aquell episodi, alguna cosa se li va desfer per dintre del cos, i agafà una greu malaltia que en poc de temps el va dur al clot. Es va morir “de repent”, com diu la gent del poble quan no es sap de què s’ha mort algú.

Per completar les anècdotes de la família, hi havia una que havia viscut
personalment, encara que la recordava més per com la contava el pare, que no pas per la pròpia memòria, doncs era molt petit quan va ocórrer. Anaven tots dos al secà, al camp que tenien al Pla del Pou, passant la revolta del Pixador, amb el burret i el carro d’un amic del pare. El ruc es va desbocar i, enganxat al carro com anava, va intentar muntar una burra que segurament estava en zel. El pare pegant-li amb la tralla al burro no aconseguia fer-se amb ell. Estirava dels ramals amb tota la seua força, que era molta, i el burret que pegava aquells brams sentint la crida de la sang.

Lluís començava a notar-se la gola seca, perquè el sol mamprenia a estar més alt, encara que no havia arribat de ple l’estació calorosa. El rossí també es mostrava una mica nerviós, com si comencés a lligar caps.

Malgrat la situació, que anava esdevenint cada vegada més insostenible,
el jove va recordar una anècdota que contava també el seu pare, i no va poder
reprimir un somrís al recordar-la. Ja en la postguerra, en els anys més durs de la repressió dels vencedors, passava un soterrar pel carrer cap a la parròquia, amb el fèretre, el rector cantant els gori-goris, els escolanets amb les creus de llanda, i tot el seguici de familiars i amics del difunt. A l’altura del mercat, un llaurador que venia de l’Horta va parar el carro i es va treure el barret en senyal de respecte. Aleshores, el ruc es va posar a bramar i l’home no sabia que fer-ne per aconseguir que es callés. El senyor rector, tot malhumorat i més roig que una tomaca, el va escridassar:

- “Vosté i jo ja parlarem!”

A Lluís li feia molta gràcia aquesta història, i sempre pensava que el
llaurador podia haver fet com el seu besavi, que en una ocasió en la que l’ase no li obeïa, i ell tot astorat per la presència del rector, li va dir a aquest:

- “Senyor rector; si vol que l’ase faça el que li dic, tape’s les orelles”.

El capellà li va dir:

- “Vosté com si jo no estigués davant”.

El besavi de Lluís, segons li contava son pare, va començar a cagar-se en tots els sants, com tradicionalment solen fer tots els carreters, i assumpte solucionat. Després, veient que el mossèn s’havia quedat bocabadat pel grossor de les blasfèmies, li va dir per treure ferro:

- “Vosté encara ho podria fer millor, senyor rector, perquè de ben segur que coneix més sants que jo”...

Quan ja havia repassat totes les històries, mamprengué a prendre plena
consciència de la situació, que s’anava agreujant amb el pas inexorable del
temps. Llavors va pensar que la seua entraria a formar part de la llegenda dels
carreters, ell que encara no havia començat a gaudir de la vida, com aquell que
diu, doncs encara no havia complert els vint. D’aürt, sense saber com ni perquè, li travessà el cervell un pensament, com una mena de raig que li va produir un gran calfred. Dirigint-se al “Negre” amb la ment, doncs no podia fer-ho de paraula, li va dir amb convicció però baixet:

- “I tu, per què no vols passar a la posteritat?”

El rossí li va mirar als ulls i es va posar en marxa com si ho hagués comprés tot de sobte. Agafà el camí de tornada i, com no duia la post del darrere, anava deixant un solc de sorra. Va arribar a la porta de casa i es va posar a renillar amb força. Els veïns donaren la veu d’alarma i organitzaren el rescat amb celeritat. Tothom sabia que els dijous el Lluís anava a les Coves d’Arena. En resum, a conseqüència de l’accident, una cama li va quedar malament, però almenys va conservar allò més important, que és la vida. Va deixar de treballar al carro i aprengué l’ofici de joier.

***

Assegut al banc de treball, Lluís pensa en tot el que va passar. De fet, no
passa el dia que no hi pense en aquells fets. Coixeja una mica, però gairebé no
li han quedat seqüeles. Amb el temps s’ha convertit en tot un especialista de
l’orfebreria, i ocupa un càrrec de responsabilitat al taller que hi ha al poble, on va començar a treballar d’aprenent en quan es va restablir de l’accident. A més a més, es va casar amb la filla de l’amo del negoci, i ara és el pare d’una nova
generació d’orfebres i argenters. Moltes vegades s’ha preguntat perquè el “Negre” va donar aquella mostra de clarividència. Potser tenia set? Ell vol creure que no, que l’animal va connectar amb la seua ment d’una forma desconcertant i fantàstica, com en una espècie de telepatia. Per això, quan va decidir deixar l’ofici del carro, li va regalar el rossí al seu amic Ximo, que tant s’estimava els animals, i que estava segur de que mai no gosaria vendre’l per a carn d’escorxador.

Han passat els anys i queden pocs carros a Beniatrol. La veritat és que no es troben enlloc. Han estat substituïts pels vehicles a motor i, els pocs que resten, s’han convertit en objectes de museu que s’utilitzen per a cerimònies folklòriques. Tot aquell món, que Lluís va conèixer de jove i del que formava part s’ha ensorrat, ha desaparegut com si se l’hagués endut una gran solsida, com aquella que, ara fa tants anys, el va soterrar fins el coll i va canviar el destí de la seua vida.

FI

Godella (l’Horta), Setembre del 2.011



Foto cedida pel meu amic Ximo Pont en la que es pot veure el seu avi Ximo i l'oncle Ismael, amb el burret i el carro. A sota del carro podem veure a l'autèntic "Tigre", el gosset del que es parla al relat.